:: Associació per la defensa del Meandre, el Ginebral i Vallhonesta ::

VALLHONESTA, HISTÒRIA I PATRIMONI

HISTÒRIA

L’enclavament de Vallhonesta, que apareix documentat el 1115 com a domini comtal, es va estructurar al voltant d’uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme. L’any 1352 comptava amb 13 focs, però les pestes del segle XIV i els continuats conflictes del segle XV en va reduir la població a 4 focs. No és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats en 7 cases l’any 1716. I en el cens Floridablanca (1787) la xifra s’incrementava encara més, arribant a 57 habitants, gràcies, en part, al creixement i expansió de l’agricultura.

Durant el segle XVIII Vallhonesta demostra un important dinamisme, amplia notablement la superfície conreada, desenvolupa una àmplia pagesia rabassaire a l’entorn sobretot dels masos de la Serra, cal Forns, cal Serracanta i Sant Jaume, i treu especial rendiment del pas pel seu terme del camí ral de Barcelona a Manresa. L’arribada de la fil·loxera l’any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà.

Durant els primers anys del segle XX la vinya encara es manté viva, però a partir de la segona meitat del segle XX el pes urbà de Sant Vicenç provoca l’abandonament de la majoria de cases i l’activitat agrícola queda reduïda a la mínima expressió.

PATRIMONI HISTÒRIC

El nucli rural de Vallhonesta conserva una part molt important del patrimoni del municipi. En destaca l’església romànica de Sant Pere, construïda al segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis, amb arcuacions llombardes i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. És de planta rectangular, amb una única nau i volta de canó. A l’interior s’hi conserven restes de pintures murals i un sarcòfag romànic. Prop de l’església, cal Campaner, convenientment rehabilitat, fa les funcions de refugi excursionista. Són remarcables també uns murs que hi ha al darrera de la casa construïts amb la tècnica d’opus spicatum. Aquesta tècnica va ser molt emprada durant els segles VIII i IX, i de manera esporàdica durant tota l’edat mitjana.

D’altra banda, a dalt d’una carena molt propera, que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, hi ha les restes de l’antic hostal i de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona. Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en diferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, prop del Ginebral.

L’hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

L'arquitectura popular també ha deixat interessants mostres a Vallhonesta. L'entorn més proper a les cases encara actualment es mantenen conreats, però fins als llocs més inaccessibles de la vall es poden trobar construccions en pedra seca com barraques, parets o marges. En aquest sentit les tines de can Vinyes són especialment destacables.

PATRIMONI NATURAL

Paisatge

Vallhonesta presenta una marcada personalitat rural, pintoresca i urbanísticament intacta. La humanització de la vall es concreta en un grup de masos del segle XVIII i XIX, que juntament amb l’església de Sant Pere i el seu entorn formen un conjunt harmònic i agradable. El paisatge de la vinya (barraques, marges, etc.) és una bona mostra del passat vitivinícola de la zona. Les panoràmiques des de Sant Jaume de Vallhonesta (485 m), des del Puigsoler (525 m) i des del coll de can Noguera (354 m) són esplèndides. Una singularitat paisatgística molt remarcable són els xaragalls de cal Forns.

També la roureda del Blanquer, que constitueix un petit ecosistema molt diferenciat de la resta de la vall, on destaca la presència d’un arbre monumental – el Roure Gros del Rubió-, una font de clot -la font del Blanquer-, les ruïnes de l’antic mas Serracanta i d’espècies pròpies de zones humides com l’auró negre. D'altra banda, la presència d'antigues pedreres testimonien una activitat econòmica tradicional i pròpia del municipi.

Geologia

Els xaragalls de cal Forns, margues blavenques pertanyents a la mateixa formació geològica de les Muntanyes Russes, són una singularitat geològica molt característica del terme de Sant Vicenç. Es tracta d'exemples únics de morfologia de badlands, on es pot apreciar la sorprenent capacitat d’adaptació d’algunes espècies vegetals i líquens a un mitjà inhòspit, sotmès a una gran oscil·lació tèrmica i a condicions d’extrema sequedat.Vallhonesta posseeix també jaciments fossilífers notables, especialment als xaragalls. En tota la zona hi ha tres jaciments identificats (can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta i camí de Vallhonesta). El pla de les Roques, a la vall propera del Soler, constitueix una curiositat geològica que aflora també al bosquet de Sant Joan de Dalt.

Botànica

L'àrea presenta els trets característics dels ecosistemes mediterranis subhumits, propis de la Serralada Prelitoral Catalana, amb alternança de pinedes (Pinus halepensis), alzinars (Quercus ilex), rouredes (Quercus humilis), juntament amb brolles i zones arbustives que s’han anat recuperant des de l’incendi de 1985. Al sotabosc predomina la brolla de romaní (Rosmarinus officinalis), argelaga (Genista scorpius), farigola (Thymus vulgaris) i bruc d'hivern (Erica multiflora), i les espècies arbustives habituals de la garriga, com el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), l'esbarzer (Rubus ulmifolius) o el garric (Quercus coccifera). Vora els camins són nombroses les espècies de gramínies i abunden les esparregueres boscanes (Asparagus acutifolius). En algunes raconades hi ha plantes enfiladisses com l'heura (Hedera helix) o l'arítjol (Smilax aspera) i en els vessants solells de la serra de Vallhonesta destaca la presència dominant de l'arboç (Arbutus unedo). Destaca l'existència d’una roureda en la zona més obaga i ombrívola de la vall amb presència d’auró negre (Acer monspessulanum). En les zones de conreu agrícola hi ha diverses espècies d’arbres fruiters.

Fauna

Les espècies mediterànies més importants són el porc senglar (Sus scrofa), l'astor (Accipiter gentilis), el gamarús (Strix aluco) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticum). També hi ha espècies eurosiberianes com el talpó roig (Clethrionomys glareolus), el talpó muntanyenc (Microtus agrestis), la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) o la salamandra (Salamandra salamandra).

Són destacables diverses espècies de rapinyaires com l'àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), el falcó peregrí (Falco peregrinus) i el duc (Bubo bubo). Vallhonesta és especialment important per la seva funció de corredor biològic entre els parcs naturals de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat (pel torrent de les Pasteres). També com a corredor biològic entre Sant Llorenç del Munt i el riu Llobregat (pel torrent del Rubió i per la riera de Santa Creu)

:: inici ::