SANT JAUME DE VALLHONESTA,
PATRIMONI HISTÒRIC I MONUMENTAL
(2a part)
La capella romànica de Sant Jaume
Es
tracta d'un temple d'origen romànic dedicat a sant Jaume que va ser
renovat el 1449 per l'hereu Miraula, propietari del mas. Hi ha
constància que ja al segle XVII s'hi celebrava la Festa del Panellet
el primer de maig. En una visita pastoral el 12 de setembre de 1692 el
bisbe de Vic, Antoni Pasqual, adreçant-se a Bernat Marcet, va ordenar
que els oficis de difunts que els amos de cal Marcet tenien costum de
celebrar-hi el Dimarts Sant es fessin a partir d'aleshores a
l'església de Sant Pere de Vallhonesta. La raó era que la capella no
disposava dels ornaments adequats per a la celebració. Alhora va
demanar que l'almoina de pa cuit que s'hi donava als pobres es
traspassés també a l'església de Sant Pere.
La tradició es va mantenir viva fins al 1932 i, després d'un
parèntesi, es va recuperar l'any 1955. L'any abans s'hi havia
recuperat el culte amb una missa oficiada per mossèn Josep Rovira, i a
l'any següent es va restablir la tradició de repartir el panellet.
La Guerra del Francès i el quarter general de Sant Jaume
Durant
la Guerra del Francès (1808-1814) Sant Jaume de Vallhonesta va exercir
les funcions de caserna militar. Es té constància -gràcies a
informacions facilitades per l'historiador Jordi Suades- que l'hostal
va acollir el "quarter general" d'un ampli territori on s'exercia el
comandament central d'altres punts de vigilància del Bages Sud i del
Vallès. A partir d'un informe anònim datat a l'any 1808 i que porta
per títol "Plan de la línea de defensa, Cordó de Coll de David" es pot
saber quines eren les línies de defensa d'aquell moment en cinc punts
concrets. En els punts quart i cinquè s'esmenta Sant Jaume de
Vallhonesta. El quart diu literalment: "El Somaten d'Artés i Horta
ocuparan des de la Casa de Sant Jaume fins al coll de Daví quedant-se
una partida en Sant Jaume per les centinelles de dita Casa, i de la
Casa de'n Oliva (...)". El cinquè comenta: "Les ocurrències que
esdevinguen deuran ser comunicades immediatament al quartel General de
Sant Jaume, i si són des de Casa Ubach fins al camí e Manresa també al
Comandant de Monistrol de Montserrat, i els respectius Comandants i
enviaran tots els dies son Part a dit Quartel General".
1. El Somaten de
Ferrerons s'apostarà
en la Marieta posant Centinella en la muntanya de casa Torruella, i
altra en el turó davant de la Casa del Pla, dit lo Pujol d'en Porrera,
els quals donaran
tots los dies avís, o part del que ocorria, i si sobrenovetat,
immediatament i el mateix si adquiriexen notícies d'alguna novetat en
la part de Terrassa.
2. El Somaten de Mura, Salamanca i Rocafort ocuparà les altures i part
del camí que passarà per coll de Daví i també les altures i part del
coll d'Estenalles, extenent-se fins sobre la casa d'en Ubach.
3. El destacament del Sr, D. Francesc Maonet que es troba en casa d'en
Ubach i Somatens de Rellinars, Vallhonesta, Sant Vicenç, Vilar i
Vacarisses ocuparan des de la casa d'en Ubach al camí que va de
Terrassa a Manresa, pel pont de Castellbell
4. El Somaten d'Artés i Horta ocuparan des de la Casa de Sant Jaume
fins al coll de Daví quedant-se una partida en Sant Jaume per les
centinelles de dita Casa i de la Casa d'en Oliva, camí extraviat i per
on se sap ha pasta alguna gent sospitosa.
5. Les ocurrències que esdevinguen deuran ser comunicades
immediatament al quartel General de Sant Jaume i si són des de Casa
Ubach fins al camí de Manresa també al Comandant de Monistrol de
Montserrat, i els respectius Comandants enviaran tots els dies són
part a dit Quartel General.
Plan de la línia de defensa, o Cordó de coll de Daví (carta datada el
1808 en el dobleg. Procedent de l'AHCM. Procedent del lligall sobre
“La Guerra Independència, Documents sense fetxa, capsa A”)
L'historiador Joaquim Sarret i Arbòs explica en el llibre Manresa en
la Guerra de la Independència, 1808-1814 la captura de 260 francesos
que s'escapaven de Manresa en retirada pel camí ral. El 4 d'abril de
1810 els francesos, després que feia dies que estaven lluitant a
Manresa, decidien abandonar la ciutat aprofitant la foscor de la nit,
cap a les 12 o la 1, dirigint-se cap a Barcelona pel tradicional camí
de Coll de Daví. Una petita guàrdia havia observat els seus propòsits
i se'n va preparar una persecució, amb el resultat d'alguns morts i
presoners. En un comunicat de la Junta de Manresa del 5 d'abril es
diu:
Entre les dotze i la una de la nit han fugat (…) pel camí de la
Culla i pont de Vilomara, en direcció a la Barata pel camí ral. Si bé
han estat observats en la seva sortida per una petita guàrdia de
paisans i aquests els han fet foc seguint-los, no s'han escoltat els
senyals en els demés campanents, pel qual motiu s'ha tardat tant (…),
no obstant ha corregut al seu darrera el Brigadier D. Francisco Milans
amb una divisió de tropes i alguns Somatenes i sabem que els han
assolit abans d'arribar al coll de Daví, ja que en un part que hem
rebut de l'oficial encarragat dels Presoners en la casa de Sant Jaume
ens diu que hi custodia 260 i entre ells 20 ferits, dels que hi ha 9
oficials (…) Han deixat en aquest hospital 202 ferits i es calcula
sobre 300 morts que han tingut en aquesta última temporada que han
ocupat la ciutat (…).
També sabem que el 1811, en retirar-se definitivament de la zona pel
camí ral, les tropes franceses van incendiar Sant Jaume de
Vallhonesta. Aquest fet queda relatat en una carta del batlle del
terme de Vallhonesta, Josep Riera, segons la qual Isidre Martí, del
mas Martí de Vallhonesta, feia de masover i hostaler a la casa de Sant
Jaume, i que el 31 de febrer de 1811 els francesos "li cremaren la
casa de la sua habitació junt amb tots els mobles i demés que tenia en
dita casa (la de Sant Jaume) i ara s'han tingut de recullir sota les
voltes (es tracta de les voltes de pedra que encara avui es conserven)
per recullir els que passaven pel camí Ral per ser molta part de la
casa dels seus amos cremada i destruida".
L'activitat agrícola i el pas cap a una societat industrial
Sant
Jaume de Vallhonesta, però, no només va mantenir al llarg d'aquests
segles la seva activitat com a hostatgeria. Com altres masos de la
zona, l'activitat agrícola va ser molt important, com ho testimonien
els vestigis que encara s'hi conserven, tant a l'interior de la casa
com en els terrenys de la seva propietat.
L'enclavament de Vallhonesta, que apareix documentat el 1115 com a
domini comtal, es va estructurar al voltant d'uns pocs masos
localitzats de forma dispersa pel seu terme. L'any 1352 pertany a la
família manresana dels Planella, per compra feta al rei Pere III i
comptava amb 13 focs. Les pestes del segle XIV i els continuats
conflictes del segle XV van influir negativament en la seva població,
tot i que es va poder recuperar amb més facilitat que el veí terme de
Castellet, que no va experimentar un creixement destacable fins al
darrer terç del segle XIX. En el cas de Vallhonesta, la crisi de la
baixa edat mitjana en va reduir la població a 4 focs, xifra que es
manté exacta en els fogatges de 1497, 1515 i 1553, i no és fins a
principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb
els 45 habitants censats en 7 cases l'any 1716. I en el cens
Floridablanca (1787) la xifra s'incrementava encara més, arribant a 57
habitants. De fet, aquest redreçament demogràfic es produeix de forma
general a tot Catalunya, gràcies, en part, al creixement i expansió de
l'agricultura. La vinya és més rendible que el blat i les condicions
del sòl dificulten altres conreus.
A
més, el seu excedent es pot comercialitzar amb facilitat cap a altres
zones, sobretot de muntanya. Vallhonesta, que durant el segle XVIII
demostra un important dinamisme, se suma a aquesta tendència general
de creixement. Amplia notablement la superfície conreada, desenvolupa
una àmplia pagesia rabassaire a l'entorn sobretot dels masos de la
Serra, cal Forns, cal Serracanta i Sant Jaume, i treu especial
rendiment del pas pel seu terme del camí ral de Barcelona a Manresa.
La producció agrícola, però, no se centra exclusivament en el vi. Tal
com recull Madoz en el seu Diccionario, l'any 1842 també s'hi conreava
blat, llegums i oli. A les darreries del segle XIX Vallhonesta, com la
majoria de zones viticultores del país, viu el seu millor moment amb
una agricultura excedentària que li reporta beneficis comercials.
L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i
els camps es replanten amb cep americà. Durant els primers anys del
segle XX la vinya encara es manté viva, però la preponderància de la
indústria tèxtil santvicentina, més poderosa i atractiva, acaba
ofegant lentament el vell model econòmic estructurat al voltant de
l'agricultura.
Vallhonesta
queda totalment al marge de la transformació industrial de Sant
Vicenç. La parròquia de Sant Pere ja havia passat a ser sufragània de
la de Sant Vicenç de Castellbell al segle XVII, i a partir de 1870 ho
seria de Sant Vicenç de Castellet. D'altra banda el terme municipal
havia quedat fusionat a mitjan segle XIX amb el de Sant Vicenç. Tot i
que les instruccions governamentals es fan públiques l'any 1836, no és
fins a l'any 1842 que es té constància de l'agregació dels dos termes.
De tota manera, la veritable decadència es percep a partir de la
segona meitat del segle XX, moment en què el pes urbà de Sant Vicenç
provoca l'abandonament de la majoria de cases i l'activitat agrícola
queda reduïda a la mínima expressió.
En aquest sentit, un signe inequívoc del pas cap a una nova societat
és la vocació industrial de Jaume Marcet, de Sant Jaume de
Vallhonesta, que l'any 1896 va comprar uns terrenys al mas Vilaseca de
Boades per instal·lar-hi una fàbrica tèxtil.
A
principis del segle XX, a banda de l'activitat agrícola, Sant Jaume
encara feia les funcions d'hostal, com ho demostra el testimoni de la
família de Joan Riera, procedent de cal Padre, que hi va viure entre
1903 i 1911. Després de la Guerra Civil va ser habitat encara alguns
anys. Durant la postguerra la presència de maquis a les zones més
feréstegues i poc accessibles del Pont de Vilomara i Sant Vicenç va
ser molt notable. En aquella època els masos propers als torrents del
sot de l'Infern i de Matarrodona van ser escenari de nombroses accions
per part d'aquests grups de resistència antifranquista. Són notables
alguns episodis ocorreguts a can Casassaies i a can Flequer, del Pont
de Vilomara, on els maquis van trobar el suport i la complicitat dels
seus habitants. Per la seva proximitat, també Sant Jaume i altres
masos de Vallhonesta, com la Serra, van viure actes protagonitzats
pels maquis.
A partir dels anys 50 Sant Jaume va quedar abandonat definitivament,
fet que en va accelerar el procés de decadència. L'any 1952, en un
article publicat al periòdic Castellet, Pere Suades fa constar que
"els varis cups, alguns bassots, cassals i trulls rudimentaris que
s'hi conserven, les barraques i parets que resten en els boscos i
terres ermes d'aquells indrets, són prova de la riquesa vinícola i en
oli del lloc". La major part d'aquests vestigis encara avui hi
perviuen.
DAVID SANZ
Si voleu més informació sobre els racons més amagats i de la història
de Vallhonesta, podeu consultar la revista Dovella (número
83-84 / primavera-estiu 2004) on hi trobareu un extens treball d'en
David Sanz titulat "Vallhonesta, memòria viva" amb fotografies
d'Alfons Plans i Jordi Largo, tots ells membres del Col·lectiu El
Breny.
BIBLIOGRAFIA
Història
- Aymamí i Domingo, Gener. Camins antics... camins d'història.
Llibres de Motxilla, 61. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, 1998.
- Bertran Soler, Tomàs. Itinerario Descriptivo de Cataluña.
Barcelona, 1847.
- Canal i Rius, Pere; Vila i Villamayor, Miquel. Sant Vicenç de
Castellet, des de l'antiguitat fins als nostres dies. Manresa,
Llibreria Sobrerroca, 1986.
- Capdevila i Plans, Jaume. "Camí Ral de Coll de Daví", Dovella,
2 (1981), 6-11.
- Ferrando i Roig, Antoni. Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç
del Munt – Serra de l'Obac). Col·lecció Cavall Bernat, 40.
Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de
España y sus posesiones de Ultramar. Madrid, 1845-1850.
- Sarret i Arbós, Joaquim. Manresa en la Guerra de la Independència
1808-1814. Manresa, 1922.
- Silvestre Gusí, Núria. El municipi de Vallhonesta. Treball
inèdit, 1984.
- Suades i Marigot, Jordi; Sanz Pérez, David. Històries i llegendes
de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sant Vicenç de Castellet,
Farell, 2000.
- Suades i Marigot, Jordi. "El poblament de Vallhonesta dels anys
1750-1775, venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un
molí fariner", Dovella, núm. 22 (1987), 15-18.
- Suades i Marigot, Jordi; i altres. "Sant Vicenç de Castellet" dins
Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages,
col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir
Edicions, 1986.
- Suades i Marigot, Jordi. Història gràfica de Sant Vicenç de
Castellet, 1890-1936. Manresa, 1996.
- Suades Marigot, Jordi. "La festa del Panellet a Vallhonesta".
Dovella, núm. 37 (abril 1991), 14-15.
- Suades i Marigot, Jordi. "Sant Jaume de Vallhonesta i la Guerra del
Francès a Vallhonesta". Documentació inèdita, 2000.
- Suades Vila, Pere. "Sant Jaume de Vallhonesta i rodalia", Castellet,
85 (gener de 1952).
- Vila i Villamayor, Miquel. Sant Vicenç de Castellet, fets
polítics i històrics. Gent santvicentina. Sant Vicenç de
Castellet, Farell, 2000.
- Zamora, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña
(1788). Barcelona, Curial, 1973.
Guies
- Pallàs Puig, J.A. Bages-Sud. Excursions amb BTT al voltant de
Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar, El Brogit, 2002.
- Sans i Ravellat, Carles. En BTT per Sant Llorenç del Munt, l'Obac
i Montserrat. 20 itineraris per l'entorn de Rellinars. Col·lecció
Azimut, 8. Valls, Cossetània, 2000.
- Planell i Picas, Jordi; Vilarmau i Masferrer, Marc. Rutes i
camins del Bages. El pla de Bages a peu i en BTT. Col·lecció
Llibres de Muntanya, 2. Sant Vicenç de Castellet, Farell, 2002.
- Ferrer i Alòs, Josep Maria; Jurado i Devant, Josep Lluís. El
Bages en BTT. Col·lecció Azimut, 49. Valls, Cossetània, 2003.
- Rosaura, Rafel; Gotés, Ramon. Rutes i passejades per Sant Llorenç
del Munt, l'Obac i Montserrat. Bilbao, Sua Edizioak, 2000.
Mil·lenari
- Castellet, memòria mil·lenària, guió de l'espectacle de
cloenda del Mil·lenari de Sant Vicenç de Castellet (dies 22, 23 i 24
de març 2002), guió: David Bricollé i David Sanz; música: Xavier
Mestres; direcció: Joan Maria Segura.
- Castellet, memòria mil·lenària, (enregistrament en CD) música
original de Xavier Mestres lletres: David Bricollé i David Sanz;
música original de la llegenda: Dolors Vilaseca; direcció escènica:
Joan Maria Segura.
[1a
part del reportatge]
|