SANT JAUME DE VALLHONESTA, PATRIMONI HISTÒRIC I MONUMENTAL
(1a part)

Situació actual del conjunt arquitectònic

El conjunt arquitectònic de Sant Jaume de Vallhonesta, el més gran i imponent de la serra de l'Obac, està format per diverses edificacions que mantenen un estat de conservació molt divers.

El mas, que constava de dues plantes, una destinada als masovers i l'altra als amos, era d'enormes proporcions. Malauradament, a causa del seu abandonament, en l'actualitat es troba en estat ruïnós. La teulada i bona part dels murs de la primera planta estan esfondrats, tot i que encara es pot accedir al terrat, a la cuina i a altres dependències d'ús indeterminat. Al terrat hi ha dues cisternes, encara conservades, protegides amb una malla de ferro. Tot i així, és probable que l'estructura arquitectònica que sosté el terrat estigui malmesa a jutjar per les esquerdes que s'hi poden observar. A causa del desnivell del terreny, el mur que dóna al nord presenta una alçada molt superior a la del mur que dóna al sud, tot i que és aquest darrer el que es troba més malmès. De la segona planta de l'edifici no en queden restes.

Es manté en molt millor estat l'àrea del pati superior, a la qual s'accedeix des de l'exterior pel portal de Barcelona, davant de la capella de Sant Jaume. Els murs que el flanquegen presenten encara una bona solidesa i a l'interior s'hi conserva una gran bassa, abandonada tot i que es manté en bon estat. Dins del pati es pot observar encara una pedra cilíndrica de moldre. Adossat al mur per la part exterior i davant de la capella hi ha un petit jardí del qual tenen cura uns excursionistes.

Des del pati s'accedeix a la planta inferior de l'hostal descendint per unes escales. Aquesta planta està ocupada per un conjunt de cavallerisses cobertes per grans voltes de pedra que sostenen el primer pis. L'estructura ha de suportar el pes afegit de la gran quantitat de runa que ha caigut al damunt de la primera planta.

La sortida a l'exterior es fa pel portal de Manresa, a l'extrem occidental de l'edifici. La recent caiguda del mur que dóna al sud ha obert llum a les cavallerisses que queden a mà esquerra. Les cavallerisses de la dreta es mantenen com a espais tancats sense obertures i en relatiu bon estat.

Pel portal de Manresa se surt a una era enrajolada, des d'on es poden prendre els camins de baixada a Boades (a l'esquerra), el camí ral cap al Pont de Vilomara (recte) o coll de Gipó (a la dreta i amunt) i al Farell (a la dreta i avall). A l'altra banda de l'era hi ha un conjunt de tres edificacions en un estat de conservació molt precari. Aquestes edificacions serien, segons algunes fonts, l'hostatgeria de Sant Jaume. Altres fonts les identifiquen, per la seva aparent antiguitat, com les restes del castell de Vallhonesta, esmentat en diferents documents però sense que encara no se n'hagi aclarit la ubicació exacta. En resten tan sols algunes parets i un excepcional forn de pedra construït amb falsa volta que és a punt d'ensorrar-se, donat que algunes pedres de la part central de la volta ja han caigut.

A la banda oposada, sortint pel portal de Barcelona, es troba la capella de Sant Jaume, d'origen romànic i refeta al segle XV, en bon estat de conservació gràcies a què es manté tancada. Consta d'una nau central construïda amb volta de canó i una nau annexa a la dreta. Té també un petit cloquer sense campana. Darrera de la capella, en un racó obac que queda a tan sols uns metres més amunt, hi ha la font de Sant Jaume, amb una cisterna en la roca que emmagatzema l'aigua. Recentment s'hi ha instal·lat una aixeta nova.

L'emplaçament

Sant Jaume de Vallhonesta es troba ubicat en plena carena de la serra de Sant Jaume, a 485 metres d'altitud, en un estret replà entre la roca de Sant Jaume i l'inici del serrat de la Creu (460 metres aproximadament). La construcció queda orientada en sentit est-oest. Es troba a peu de l'antic camí ral de Coll de Daví, que unia Barcelona i Manresa a través de la serra de l'Obac, i prop de la divisòria dels termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Mura.

Per Sant Jaume passa també el sender de gran recorregut GR-4, que en aquest punt se situa a mig camí dels monestirs de Montserrat i Sant Benet de Bages. A peu des de Sant Vicenç, seguint aquest sender, s'hi arriba en uns 45 minuts. Des de la barriada de Vallhonesta, Sant Jaume és tot just a 15 minuts a peu. S'hi pot accedir també en vehicle des d'un trencall a mà esquerra de la pista que arriba a Vallhonesta des de Boades.

Forma part del conjunt de masos de l'antic terme de Vallhonesta. Es tracta d'un dels més antics, juntament amb els masos de cal Serracanta, la Serra i cal Forns.

La ubicació estratègica de Sant Jaume de Vallhonesta. El camí ral de Coll de Daví

Sant Jaume de Vallhonesta és probablement l'hostal més antic del camí ral de Coll de Daví, juntament amb el de la Barata. Es tracta d'una construcció d'origen medieval, que va anar creixent al llarg del temps fins al moment de màxima esplendor als segles XVII i XVIII. En el recorregut del camí ral, que a Matadepera enllaçava amb una antiga via romana, hi havia també l'hostal Nou (Barberà del Vallès), l'hostal de Manresa i ca n'Argelaguet (Sabadell), l'hostal de la Marieta, can Torrella i la Barata (Matadepera), els Hostalets del Daví (Rellinars), l'hostal del Pont de Vilomara (el Pont de Vilomara i Rocafort) i l'hostal de les Arnaules (Manresa).

El camí ral va ser la via més important de comunicació de Barcelona amb Manresa, des de l'edat mitjana fins a principis del segle XIX. Se'n té constància des del segle XIII. En els privilegis concedits per Jaume I a la vila de Terrassa, l'any 1228, disposava que el camí de Barcelona a Manresa passés forçosament per aquesta ciutat del Vallès. Aquesta disposició reial beneficia enormement Sant Jaume i tot el terme de Vallhonesta, que a partir d'aquest moment queda estratègicament situat a peu d'una via de comunicació fonamental. No obstant això, l'existència del camí podria ser anterior a aquesta data si es té en compte que el Pont de Vilomara ja apareix citat l'any 1193. Hi havia un altre camí que unia Barcelona i Manresa passant per Martorell i superant l'obstacle natural de Montserrat pels colls de Can Massana i d'Arboç, però allargava el trajecte en quatre hores respecte de l'altre. Ral, contracció popular de reial, indicava que es tractava d'un camí sota tutela del rei. Era d'ús públic i, per tant, exempt dels cànons de pas que els senyors feudals podien imposar a qui transités pels seus dominis. La construcció de la carretera que uniria Manresa i Barcelona precisament per can Maçana, una obra que es va iniciar l'any 1804 i que no es va acabar fins a l'any 1835, marcaria l'inici de la decadència del camí ral de Coll de Daví. Tot i així, el transport a bast de cotó des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de Sant Vicenç i Castellgalí encara es va continuar fent pel vell camí ral durant el primer quart del segle XIX. A més a més, la carretera de Can Massana, tot i que permetia el trànsit de carruatges en tot el seu recorregut, no escurçava en temps el viatge a Barcelona. L'any 1847 la connexió més ràpida amb la ciutat de Barcelona continuava sent el camí ral de Coll de Daví, tal com ho testimonia Tomàs Bertran en el seu Itinerario Descriptivo de Cataluña. Mentre que pel coll de Daví es trigava tretze hores a fer el trajecte de Manresa a Barcelona, pel Bruc es trigava catorze hores i mitja. La gran dificultat del camí ral de Coll de Daví era que es tractava d'un camí de ferradura fins a enllaçar amb el camí ral de Terrassa, a la Barata, on passava a ser camí carreter. Francisco de Zamora deixa constància en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña de la perillositat del camí ral quan relata la seva sortida de la Barata el 13 de setembre de 1788 en direcció a Manresa "trepando por la montaña de Coll de Deví, en la cual estuvo para despeñarse el macho que me llevaba". La descripció de Zamora permet fer-se una idea de les característiques d'aquest tram del camí ral i de l'entorn de Vallhonesta, on es remarca la preponderància de l'activitat vitivinícola i el mal estat del camí, un detall que no deixa de sorprendre, tenint en compte el gran volum de trànsit que tenia aquesta via de comunicació. Zamora segueix el seu camí cap a Manresa travessant Boades i fixa la seva atenció en la torre del Breny (que encara es mantenia sencera), fent suposicions errònies sobre el motiu de la seva construcció.

Todos estos asperísimos terrenos están cortados en una especie de gradas, donde siembran; y hay algunos pozos en las orillas del camino, para recoger las aguas. (...) En todo este camino hay pinos, encinas y otros arbustos. Dejando el camino de Manresa junto a una ermita (es refereix a la capella de Sant Jaume), tomamos a la izquierda para ir al pueblo de Vallonesta [sic], cuya rectoría está en una colina (es refereix, obviament, a l'església de Sant Pere), con varias casas dispersas. Hay muchas viñas y muy mal camino. Al final de este valle, que acaba en una especie de llanura, y casi en frente donde se unen los dos ríos, Cardoner y Llobregat, a una hora de Manresa, está la torre de Breny, cuyo diseño tomamos, por el cual, y por la nota puesta a su pie, se comprenderá lo que esto es. Yo me inclino, por la situación de este edificio, su figura y adornos, a que es un trofeo erigido por los romanos en señal de haber ganado allí alguna batalla, pues según tradición, corroborada por la disposición del terreno, pasaba por allí cerca el camino o vía militar, y el sitio y cercanías de la torre es un llanito capaz y a propósito para un choque.

La fi definitiva del camí ral de Coll de Daví va arribar amb la construcció de la línia de ferrocarril entre Terrassa i Manresa, l'any 1859. Des de llavors va quedar reduït exclusivament a camí ramader.

Pel que fa concretament a Sant Jaume, els primers documents que esmenten el mas són de mitjan segle XV. El 1448 hi vivia un tal Bartomeu Miraula, nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta, juntament amb Jaume Puig, fill de Sant Martí de Mura. Aquest testament, atorgat en poder de Berenguer Pere, rector de Mura, fa deixes a diverses persones i esglésies. També apareix esmentat durant la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII en notícies d'actes de bandolerisme i d'altres tipus de fets dels quals es té constatació escrita, com accidents. En aquests documents Sant Jaume apareix ja de forma explícita fent funcions d'hostatgeria. El cert és que la rodalia de l'hostal va ser escenari de nombrosos episodis de bandidatge, especialment el coll de Gipó. També hi ha constància que en un lloc proper penjaven els bandolers executats perquè servissin d'exemple i escarniment públic. Tot això, a banda dels fets històricament constatables, ha comportat que siguin moltes les llegendes i contalles que prenen com a escenari Sant Jaume de Vallhonesta. La seva localització geogràfica, a peu de l'antic camí ral, va propiciar un anar i venir permanent de traginers, comerciants i tota classe de persones, que sovint va atreure la presència de bandolers, lladres de camins i altres personatges de tota mena i condició. La tradició oral ha fet arribar fins a l'actualitat tot un patrimoni llegendari a l'entorn d'aquest mític indret.

També la cartografia antiga és testimoni de la importància de Sant Jaume de Vallhonesta. En un mapa del cartògraf flamenc Gerhard Kremer datat de 1580 ja hi apareix esmentat. També en un mapa de J.B. Vrients de l'any 1605, i en el primer mapa de Catalunya fet per un cartògraf català, Josep Aparici, editat l'any 1720 i titulat Nueva Descripcion Geographica del Principado de Cataluña. Aparici dibuixa en aquest mapa el traçat del camí ral de Coll de Daví, fent constar Manresa, Viladordis, el Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, coll de Daví, la Barata, Matadepera i Terrassa.

La importància de Sant Jaume com a hostal queda palesa en els cadastres del segle XVIII, on consta que acollia en les seves quadres uns 70 muls. També hi ha constància del nombre de muls en altres masos de Vallhonesta, fet que posa de relleu l'extraordinària importància que tenia en l'època aquesta activitat.


DAVID SANZ

[2a part del reportatge]