Rosa Castillo Sisternes

Rosa Castillo Sisternes és la nostra companya que ens ocupa a "Les Coses de l'Esplai".

- Rosa o Rosita, el cas és el mateix. Quan vas néixer?
- Vaig néixer el dia 22 d'agost del 1930 al carrer de Maria Gimferrer. Llavors, es deia carrer Santa Maria al número 26 baixos.

- Què ens pots dir dels pares?
- El pare es deia Josep i va morir als 73 anys. La mare era la Isabel i en tenia 88 quan ens va deixar. El pare està enterrat a Laseyne, França, i la mare aquí Sant Vicenç.

- Tens germans?
- També es deien Josep i Isabel. La Isabel va morir molt jove. Tenia 10 anys i estava a punt de fer la primera comunió. Va ser un any després de la Guerra. El Josep va morir de malaltia als 68 anys el dia 28 de febrer del 1994. El Josep va estar casat amb l'Agustina Fernández i van tenir tres fills; el Josep Maria, la Marisa i la Rosa Mari. Com ja saps, tinc un altre germà que aquest és de llet. La meva mare li donava de mamar al mateix temps que a mi. Ja deus saber qui és.

- Sí, sóc jo. Per molts anys que podem ser-ho, això serà senyal que estarem vius. Ja sabem que estàs vídua, però qui era el teu marit?
- El meu home era el Mariano Carceller. Ens vam casar el dia 6 de novembre del 1952 i vam fer el convit al Bar Xixu de la plaça del Pi. El Mariano va venir a Sant Vicenç per treballar a la Ceràmica com a químic. Llavors, ens vam conèixer i un any i mig de conversa ens vam casar. Va morir un 7 de març. Ara ha fet 22 anys. De totes maneres, tot i que va venir com a químic havia fet de conductor de tramvia a Barcelona i havia nascut a Onda (Castelló). Quan van tancar la Ceràmica, es va posar a fer de taxista durant més de 20 anys, just quan es va morir.

- Quants fills vau tenir?
- Vam tenir una filla que es diu Maria Isabel i que té 51 anys. Està casada amb en Ramon Tomasa que tenen dos fills, el gran que es diu Jordi que està casat amb la Laura Miralles i que tenen un nen de dos anys i mig que es diu Daniel. Es pot dir que ja sóc besàvia i el Daniel és la meva joguina. El Daniel té una altra besàvia per part de mare. L'altre fill del Ramon i la Maria Isabel és el Marc que treballa a Salelles i encara és solter.

- Estan vivint a Sant Vicenç?
- Sí, però el Jordi treballa a Sant Fruitós i la Laura a Vacarisses.

- La teva filla i el seu home viuen aquí a Sant Vicenç. Però, quina feina tenen?
- Estem vivint tots junts perquè sinó jo estaria sola. La Isabel és mestressa de casa i havia treballat al Gimnàs Castellet i al pavelló. El Ramon treballa a la indústria dels plàstic i els dies de festa toca en un conjunt musical que es diu Millenium.

- Rosa, ara que hem repassat la família tornem a tu. Què ens pots dir de l'escola i el treball?
- De l'escola justet. Havia anat a les Germanes Domíniques. La mare feia feines a casa del Casas. Jo, als 14 anys i mig vaig voler anar a treballar a can Castells, després vaig anar a treballar a cal Xetet. En total vaig treballar una vintena d'anys. De soltera també havia anat a cosir amb la Vicenta Molins.

- No has donat masses voltes al treball. Algun cas de la teva vida destacable?
- D'això ja en tinc més. El meu pare treballava a Vías y Obras del Norte, actual RENFE, i vivíem a la caseta del pont dels dos rius i més tard vam anar a viure al carrer de Santa Maria. Quan s'estava acabant la Guerra i durant la retirada vam haver de sortir d'escapada per motius polítics. Tres famílies més i tots nosaltres vam agafar el tren cap a Girona i al passar per Montcada vam haver de sortir del tren perquè l'aviació ens va ametrallar. Passat l'ensurt, vam continuar el viatge i vam arribar fins a Fornells (Girona). Al cap de pocs dies, el pare es va escapar cap a França juntament amb altres companys, per això està enterrat allà. Nosaltres ens vam quedar a Fornells però ens vam assabentar que tota la persona que no tornés a la feina perdria el seu lloc, així que la mare carregada amb els fills vam tornar cap a Sant Vicenç a intentar recompondre la vida. Un cop a Sant Vicenç, vam intentar tornar a posr la vida en marxa.

- No està mal la marxa que has portat. Quines altres coses t'ha portat la vida?
- La vida per a mi no ha estat dolça ni fàcil, però ho he intentat superar seguint el que em dictava el cor o la consciència. Quan feia 11 anys que m'havia quedat vídua, en un dels viatge que fèiem amb les meves companyes a Barcelona per anar a ballar, vaig conèixer a un senyor i vulguis o no vulguis ens vam voler acompanyar durant la vida i vam estar junts durant cinc anys però vaig tenir la fatalitat que també es va morir. Es deia Josep Capdevila i era molt bona persona i reconeguda en el seu cercle ja que de jove havia estat campió de natació als 17 anys. T'explico tot això perquè m'ho preguntes, i al explicar-ho recordo, i al recordar-ho surten coses bones i dolentes. Aquesta és una cosa bona.

- Ja m'adono que ets valenta i decidida. De salut, què?
- Més o menys com tots els de la nostra lleva. Vaig fent. Fa poc em van operar del peu que ja està bé si no passa res. A part de l'operació que va anar bé, vaig tenir una satisfacció d'una amiga meva que em va cuidar sempre. Moltes gràcies, Rosa.

- Com a esbarjo i distracció, què és el que més t'agrada?
- Ballar, viatjar, cosir, la televisió i sobretot el ball. Actualment, anem a ballar a Sant Joan, a la Paloma de Barcelona, al Marabú... No fem cap mal i el ball és salut per a les persones grans que ho poden fer. Jo, actualment, estic de baixa per el peu, però si Déu vol quan em donin l'alta tornaré a ballar mentres pugui. S'ha d'aprofitar el que ens queda. No tot han de ser penes en aquest món.

- Rosa, per acabar què ens pots dir de l'Esplai, tot i que tothom diu que no sap que dir?
- Haig de dir bé. Vaig a temporades i quan hi sóc em sento bé. Només hi ha una cosa que em dóna molt mal record. Un dia vaig veure al meu germà prenent una infusió i crec que va ser la última vegada que el vaig veure a l'Esplai. Però s'ha de tornar perquè la vida continua. Per tot, estic contenta. Com que m'has dit que possiblement el número que surti jo serà per Nadal aprofito l'avinentesa per desitjar bones festes a tothom, família, amics i a tu.

Rosa, per acabar et dono les gràcies per la teva explicada. Gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.

ESTEVE LAFONT