Josep Garcia Iglesias

Avui tenim un santvicentí a "Coses de l’esplai". És en Josep Garcia Iglesias que va néixer el dia 4 de juliol del 1930 al carrer Bisbe Huix, actualment carrer Cardener. Ens comenta que és un carrer que ha tingut molts canvis de nom al llarg del temps.

- Què recordes dels teus pares, Josep?
- Els meus pares es deien Jacint i Júlia i estan enterrats a Tarbes, França. El pare va haver de marxar després de la guerra per motius polítics i ja no va tornar més a casa nostra. La mare hi va anar uns anys després i li va poder fer companyia fins el dia de la seva mort.

- Recordes les dates exactes de quan us van deixar?
- El pare va morir el 6 de desembre del 1981 quan tenia 77 anys i la mare al mes de març del 1986.

- Tens germans o germanes?
- Tinc una germana que es diu Pepita i va néixer abans que jo, l’any 1928. Ella és vídua i estava casada amb l’Olegario Puchol. Ara viu a Tarves amb les seves dues filles la Juliet i la Maria Josep.

- Amb qui estàs casat?
- La meva mestressa és la Maria Agustina Yuguero. Dic mestressa perquè com tu saps quan ens casem ens donen el títol de "segundo de a bordo". Bromes a part, estic molt content. Ens vam casar el dia 12 de desembre del 1954 i hem tingut el Manel que està casat amb la Teresa Roca i que tenen una noia de 22 anys que al mateix temps té un nen de 2 anys que es diu Dídac i viuen a Sant Fruitós. També hem tingut al Víctor, que aquest està casat amb la Neus Delgado i tene dos fills, el Marc d’11 anys i la Paula de 7. Aquests, viuen a Sant Vicenç. El Víctor és mecànic i la Neus treballa a l’ambulatori.

- Fent càlculs, direm que teniu tres néts i un besnét. Així que ja sou besavis. Per molts anys. De l’escola, què ens pots explicar?
- Poca cosa perquè vaig haver d’anar a treballar molt aviat per poder menjar. Recordo haver anat a una escola que hi havia al carrer Armengol que es deia Centre Escolar l’Ateneu, això abans de la guerra. Després vaig anar als Nacionals.

- Vas fer la mili?
- Com a bon patriota la vaig fer a Àfrica i més concretament a Xauen durant 16 mesos i amb un sol permís. Encara que hagués tingut més permisos tampoc tenia la possibilitat de venir per motius econòmics. No tenia calers.

- Algun cas o alguna anècdota durant la mili?
- Res rellevant. Normal. Havia de mirar que no es fixessin massa i mirar de passar el temps a l’espera de la llicència.

- La teva dona d’on va venir?
- La meva dona va venir de Valladolid. El seu pare era ferroviari i el seu primer contacte amb Catalunya va ser a Calaf i de Calaf a Sant Vicenç a la caseta del Pas de la Florida. T’haig de dir que un dia que jo anava cap a l’estació i la Maria estava escombrant el carrer, li vaig fer una mica de broma dient-li que havia de ser la meva dona, i finalment va ser veritat.

- Com és de suposar, amb el pare fora de casa, no ho passaríeu gaire bé després de la guerra.
- Ho vam passar molt malament. Molts dies, el menjar de casa nostra eren naps, tronxos de cols que es cultivaven per als conills i farina de blat de moro. Recordo que durant un temps, a l’ajuntament donaven uns cupons per anar a buscar una mica d’alguna cosa a Auxilio Social. Un dia la mare va anar a buscar el cupó i l’encarregat li va dir: "Tu no tens cupó perquè no us el mereixeu". No sé si hauria d’haver dit, però ho dic perquè quedi constància.

- D’injustícies sempre n’hi ha i haurà ara i després. Què ens pots explicar del treball?
- Vaig començar molt aviat. Havia de portar el dinar als Carburos a dos o tres persones. Em donaven quatre o cinc pessetes a la setmana. Quan vaig tenir tretze anys, vaig entrar a treballar als Carburos, després a la Colònia Carné, després a Terrassa, al taller que tenia en Salvador Casas a Sant Vicenç, al torn de nit de Can Balet, a Can Soler i llavors, les últimes feines que vaig fer, a Montserrat. Allà havia d’aparcar els cotxes, després a les destil·leries de Sant Jeroni on fan els Aromes de Montserrat i finalment, a la pastisseria. Vaig plegar als 62 anys per problemes de salut. També vaig estar un temps a Sant Jaume on transportàvem troncs d’arbres. Em sembla que no em deixo res.

- De fet no has tingut gaire temps a estar encantat. Sort que tens un caràcter bromista i això segur que t’ha ajudat a passar els problemes.
- A vegades estàs de broma sense tenir ganes.

- Algun cas destacable?
- Un cop jugant al passeig dels Catalans hi havia un burret que tenia el Chertó i jo m’hi vaig pujar i vaig caure. Se’m va clavar un tros de ferro sota la barba i em va sortir per la boca. Pots comptar l’alegria que portava aquell dia.

- Josep, tu ets de la generació que ens explicaries un munt de coses, algunes de no massa agradables i que tal vegada, el nostre jovent li costi de creure però són veritat. Per acabar, què ens diries de l’Esplai?
- Moltes coses bones. També hi ha alguna de no tan bona. Tant la dona com jo hi venim sovint. No et puc dir més del que han dit molts socis. Pau i que duri i que tinguem salut per anar-hi.

Josep, moltes gràcies en nom de l’Esplai, d’El Breny i d’un servidor.

ESTEVE LAFONT