Col·laboracions |
2. SOBRE L'ANUNCI DEL SOROLL DE LES MOTOS (Àngel Tamayo) 3. ELS ERRORS JUDICIALS O LA LLISTA DE SCHECK (Àngel Tamayo) 4. L'ABOCADOR (Alfons)
Tipus
i nombre d'arbres existents el 1748 El darrer anunci del nostre ajuntament de la Campanya de control de sorolls a ciclomotors i motocicletes publicat el passat 23/05/2005 amb el lema "Si no reviseu la vostra moto, tots ho sentirem molt" és molt interessant però potser es queda una mica curt. Francament, el lema té una certa gràcia literària i amaga un enigma. Quina és l'amenaça? Ens està dient que haurem de patir el soroll, perquè els motoristes s'han escapolit de la revisió, i ja no tenim més remei que suportar-ho. O potser es tracta del sentiment que els veïns experimentarem quan vegem com posen una multa a qualsevol dels infractors i ens diem entre nosaltres: "Noi! Ja t'ho havíem dit!"
Doncs bé, no sé pas qui ha estat l'encert i l'eficàcia d'aquesta
campanya. No vull parlar per mi mateix. En tot cas qualsevol
santvicentí té la seva pròpia experiència i seria bo conèixer les
seves opinions. Convido als nostres lectors a fer-nos arribar la seva
opinió. Però el millor de tot seria que el propi ajuntament donés a
conèixer les seves pròpies dades, ens expliqués quants controls s'han
fet i quin grau d'eficàcia s'ha obtingut. Hi ha menys denúncies? S'ha
hagut de multar moltes o poques vegades? Si més no, l'ajuntament ens
hauria de fer-nos partícips d'aquestes accions fetes pel bé de la
comunitat santvicentina. Crec, de debò, que seria una bona forma
d'establir un contacte més directe amb la ciutadania. Fa cosa d'un mes, Barry Scheck va visitar Barcelona per intervenir en el cicle "La ciència contra el crim", organitzat per la Fundació La Caixa. No va tenir gaire ressò en els mitjans informatius. Qui és Barry Scheck? Doncs, un home que està posant en qüestió moltes coses, ara mateix, en els Estats Units i, com no pot ser menys, a la resta dels sistemes judicials del món occidental. Barry Scheck és l'actual President de l'Associació Nacional d'Advocats Penalistes dels Estats Units. El seu èxit rau en la revisió de vells casos judicials mitjançant les modernes proves de l'ADN. Fins ara, el balanç és prou significatiu, s'ha aconseguit treure de la presó 159 innocents, dels quals 13 eren condemnats a mort i molts més a cadena perpètua. Això pot servir alhora, no sempre, per trobar els vertaders culpables, però sobretot per millorar, com no, la forma d'investigar. Crea encara més dubtes sobre el manteniment de la pena de mort, la decisió més tràgica i del tot irreversible. El pes d'aquestes noves tècniques ja ens ha arribat a Espanya i quan s'ha aconseguit aplicar ha obtingut resultats espectaculars. Si més no el cas d'un marroquí, Ahmed Tommouch, que porta dotze anys a la presó, a Barcelona, i del seu company Abdezrrazak Mounib, que va morir a la presó, els quals mitjançant la prova de l'ADN va quedar demostrada la seva innocència i es va descobrir el culpable, un home físicament semblant, però que no era de raça àrab. El problema és que no ha arribat l'indult, encara que la justícia ha reconegut el seu error. No obstant, hi ha una pregunta terrible que tothom és pot fer: perquè i com van ser condemnats aquestes persones innocents? Quan volem jutjar com va poder succeir aquests fets, tot just hi ha qui pensa que d'errors sempre hi hauran i que no cal intentar aprofundir, encara que les conseqüències han estats tan lamentables i terribles. Però, jo em pregunto: són veritablement errors, simplement errors? És ben curiós que quan es troba una tècnica que ens aporta una grau probatori tan elevat, que dóna una seguretat tan gran, hi hagi resistències, com no succeirà mai, per exemple, en les millores tècniques de qualsevol producte del món de l'automòbil, de la informàtica, o qualsevol altre sector de gran consum; els quals més aviat són celebrats i n'estem ansiosos de provar-los. Perquè aquesta reacció tan diferent? El propi Barry Scheck aporta algunes pistes. Ens diu que en gran part no són errors, doncs molts acusats ho són gràcies a proves amanyades i, a més, hi ha ocultament de evidències exculpatòries. Això és degut a que molts responsables públics estan més preocupats per salvar la cara que per fer justícia. Això explica la no acceptació d'aquestes proves per part d'alguns estats com, per exemple, a Florida. Jo crec que hi ha quelcom més important. Barry Scheck com bon advocat, diu el que és políticament correcte, sense ignorar les deficiències del sistema judicial i, com no, els dubtes de corrupció consubstancials en qualsevol activitat humana. Jo crec que el més important no ho diu i consisteix en que hi ha una manera de entendre el que és jutjar en la nostra societat que mereix una reflexió. Vegem. Els resultats de les proves per l'ADN tenen la qualitat de ser un resultat científic, inqüestionable, i sobretot, aliè a l'opinió, als gustos i a les conveniències de les persones, són judicis que es poden contrastar, però tenen la fredor de la certesa. I això no sempre agrada. Per què no agrada a tothom? Abans deia la diferent reacció que provoca els avanços de la ciència segons on s'apliquen, hi ha avanços que provoquen un increment considerable de satisfacció i sensació de poder i, en canvi, hi ha d'altres que provoquen limitacions en el nostre grau de satisfacció i poder. Aquest avanç representa una limitació per aquells que pensen que dins l'àmbit judicial es pot fer i desfer segons les necessitats del poder. És una eina que dificulta la tasca dels creadors d'opinions. És molt habitual la tendència a jutjar "en calent" i a jutjar en funció del que convé dir. Aquesta tendència té el seu pes en l'àmbit judicial i aquesta predisposició, negativa predisposició, ben poques persones se n'adonen quan pretenen jutjar. Quantes pel·licules americanes hem vist que el paper del jurat popular era molt més servir de caixa de ressonància de l'opinió del poble que esforçar-se en jutjar. Té més pes no significar-se i resulta perillós dubtar o pretendre aprofundir una mica més. Jutjar, o el seu resultat, és quelcom més que jugar a tenir raó, la gent confon aquestes dues expressions. Quan es vol jutjar, cosa no fàcil però a l'abast de qualsevol, se n'adona que els seus desitjos i les seves conveniències són totalment innecessàries i són un destorb. Però quan vols tenir raó, veus perfectament que els teus desitjos i les teves conveniències són el primer de tot o, potser, els desitjos i les conveniències que els creadors d'opinions t'han fet creure que son els teus. Molts qualificaran aquestes paraules, si més no, d'ingènues. Donen per bo que tothom va a la seva i, conclusió, jo he de fer el mateix. Però si tothom actués així, llavors la nostra convivència és una impostura i són nosaltres la causa de la corrupció en la justícia i, com no, en la política. No ens hem convertit en desconfiats i n'estem decebuts pels errors de la justícia i de la política, sinó que la corrupció és possible gràcies a que ens estimem més dependre dels creadors d'opinions, refugiats en la seguretat que ens dóna la comunitat de creences del nostre grup social o identitari, abans que tenir la independència o gosadia de demanar més proves, considerar els dubtes, etc. Quan demanem que la justícia ha de ser ràpida i contundent i tant se'n val el càstig o la mort d'un innocent, no som ingenus, però sí injustos i obrim la porta a que l'opinió dels més poderosos s'imposi, emmascarada generalment, en l'opinió i el consens majoritari. Aquesta conseqüència és el preu que paguem quan intentar ser just pot suposar perdre la seguretat que ens dóna la comunitat de creences del nostre grup social o identitari. És la més gran ingenuïtat del món creure's que les nostres opinions i els nostres desitjos són veritablements tant nostres i no hi ha pitjor mostra de "docilitat" que sublimar la natural impotència davant la força dels poderosos, destil·lant un discurs cínic, aquell que diu: "Tot està podrit, no val la pena fer-ne res". Déu meu! Quin aliment més nutritiu per la força dels poderosos.
Sempre m'ha intrigat el significat d'unes paraules de Jesús: "Com és que
veus la brossa de l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que hi
ha al teu?" (Lluc 6,41 i Mateu 7,3) Potser sí atribuïm a la brossa i la
biga com a metàfores no pas dels pecats, sinó de la consistència i
propietat dels nostres judicis s'entendria abans. Fa uns dies, els santvicentins rebíem un full informatiu de la Plataforma Antiabocador titulat "Ens n'hem sortit!" i jo afegeixo, "de moment". L'especulació que va portar al poble, l'empresa Tratesa al 2003 comprant 600 hectàrees de terreny a l'entorn del Ginebral amb la intenció de destrossar un paratge tan important ecològicament, construint-hi un abocador va colpejar el cor a tots els que veritablement estimem la natura i més la del nostre entorn. En les manifestacions i actes en contra de l'abocador va quedar palès que eren pocs els que s'adonaven del perill que això suposava; i més pocs els que es manifestaven en contra, perquè deien que els polítics "fotien el que volien" i no escoltaven a ningú.
Només la Plataforma va lluitar i lluitar donant tota mena de raons per
no destrossar un lloc que el bosc i la natura han lluitat més de vint
anys per refer un paratge aniquilat pel foc i refer per l'esforç que
això representa per la natura convertint-lo en un bosc jove i que "pel
bé de tots", malauradament, el volien enterrar amb la porqueria de
l'abocador. En el fulletó, també queda demostrat que encara que la
“llei” protegeix el medi ambient, els boscos i la natura, moltes
vegades (masses) pot més l'especulació que la llei. És per això, que
si no hagués sortit el "forat" de Cerdanyola que va fer la bòbila en
la seva extracció de terres, "no ens haguéssim sortit". Tot i així, si
no es treballa per aconseguir que entrem dins del Parc de la Serra de
l'Obac ho tenim malament. Esperem que els ajuntaments de Rellinars,
Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar arribin a impulsar
la creació d'un consorci per a la promoció turística de la Serra de
l'Obac per aconseguir que aquest lloc sigui un espai natural protegit,
incompatible amb un abocador. Funerals laics
Tothom té dret a morir dignament i a tenir el seu propi enterrament
digne. La societat està envoltada de religions; la catòlica, la
musulmana, la jueva... Tots d'una manera o altra celebren aquest "pas
a una nova vida". Moltes són les persones que no creuen en cap
religió, bé més aviat no és que no hi creguin sinó que simplement no
són religioses. Fins ara, quan una d'aquestes persones no religioses
moria s'havia d'acollir en un enterrament propi d'un religió, però ja
fa un temps que tot això ha canviat. Moltes són les persones laiques
que reclamaven la seva llibertat i tenir un funeral propi, és a dir
sense símbols religiosos. Degut al ressò que s'ha fet i aprofitant la
publicació d'una petita editorial al Regió 7 el passat dijous
30 de juny, creiem oportú la seva publicació al nostre diari.
Manresa va inaugurar ahir (el dia 29 de juny) el seu primer espai
laic per a cerimònies fúnebres. La iniciativa és de Funerària
Fontanova, que posa a disposició de laics, catòlics i practicants o
creients de qualsevol altra confessió religiosa un espai preparat per
acollir cerimònies de comiat als difunts en condicions que dignifiquin
un moment de tanta transcendència en la vida de les famílies. L'opció
que s'obre des d'ara a totes les persones que no vulguin ser
acomiadades en un recinte consagrat evidencia les necessitats d'una
societat que tendeix tan ràpidament a la laïcitat com manté, alhora,
els trets que defineixen certs sectors del col·lectiu social com a
pertanyents a una o altra confessió religiosa. Que aquells que no
siguin seguidors de cap credo religiós puguin optar a tenir, en el
futur, un funeral a mida de les seves creences personals, en què es
posin de manifest tots aquells valors que s'escapen de la condició
estricta del dogma i la praxi religiosa, esdevé una posada en actiu
dels costums socials, que exigeixen una disponibilitat dels espais i
els rituals seglars per afirmar-se en la seva condició (sigui quina
sigui) sense haver de restringir determinades pràctiques a la litúrgia
religiosa. Hi ha la possibilitat de fer casaments civils i està a punt
de ser vigent la llei que permetrà casar-se a parelles homosexuals.
Totes les opcions vitals que garanteixin el respecte a les persones
han d'estar reglades en les mateixes condicions. S'avança amb
lentitud, però el que compta és tendir a la igualtat de drets. |