Col·laboracions

1. COMENTARIS AL PREGÓ DEL SR. LÓPEZ DE MÀNTARAS (Àngel Tamayo)

2. VIATGE A EGIPTE AMB LA PENYA BLAUGRANA (Pere Suades Vila)

Ha estat un formidable discurs d'un notable santvicentí. En aquests darrers temps en que trobo una greu manca de seny en molts comportaments i discursos de tota mena, cal dir que ens ha posat el llistó molt alt. Ho dic no sols pel contingut sinó fins i tot per la forma, doncs es tracta de dir coses molt serioses, motius de preocupació, d'una actualitat que sobrepassa, però ens inclou, el marc limitat de la nostra comunitat, i que ens convida a pensar i meditar profundament sense necessitat de prescindir del bon humor i d'explicar-ho de forma entenedora.

Cal dir, alhora, l'agraït record a las seves vivències de la infantesa i l'adolescència a Sant Vicenç, destacant les activitats culturals en que va participar com l'escoltisme, les caramelles, la Coral Al Vent i quan va esmentar les moltes hores passades a la Biblioteca de Sant Vicenç agraint a la Maria Carme Grauvilardell com li va ensenyar a estimar els llibres.

Incidir que la informació i el coneixement no és el mateix, sembla evident però no ho és. Rebre informació és una qüestió quantitativa, es pot incrementar o decrementar; en canvi, el coneixement és una altra cosa. Molta gent no ens adonem de quan fàcil és obtenir, i cada cop més, informació de qualsevol matèria, doncs tots els mitjans tecnològics són quasi bé al nostre abast com mai a la història de la humanitat ha estat possible. Només matisar que això només és aplicable al món occidental i en determinada proporció, en una petita proporció. La informació és una mercaderia i per això arriba només als que poden pagar-ho.

Ara bé, el coneixement no és quelcom que es pugui emmagatzemar, o acumular, més aviat és una capacitat de la persona, és allò que li serveix, per exemple, per mastegar la informació i assimilar-la, sense necessitat de saturar-se, aclaparar-se i angoixar-se per la inexhaurible oferta informativa de tota mena.

El nostre benvolgut orador ho va dir amb una descripció genial, quan ens deia, si fa no fa que vivim envoltats d'estúpids tecnològics, que presenten dos símptomes paradoxals, bulímia informativa i anorèxia intel·lectual.

El coneixement és una capacitat, però no del tot innata. I això és molt important, doncs vol dir que és pot aprendre, millor dir tothom la té, però cal desenvolupar-la. Si els sistemes educatius volguessin és capgiraria la prioritat atorgada a la informació que angoixa i satura als nois i noies, desinteressant-los i conduint-los a las altes xifres de fracàs escolar, per una educació orientada al coneixement, que permeti assolir la necessària capacitat de discernir, aconseguir tenir criteris propis, viure i exercir-la i gaudir-la. Vol dir, simplement, que és al nostre abast i el món educatiu ho sap.

Cal que pensem que l'escolarització com a fenomen social és una cosa recent dels segles XIX i XX. No es va estendre simplement per qué es va arribar a la conclusió dels efectes benèfics per a la població en general. No ens enganyem el veritable motiu i n'era urgent era las noves necessitats que la revolució industrial requeria : ma d'obra que tingués un cert nivell de coneixements. Sense aquesta urgència no hi hauria escola que valgués. Cada cop que les necessitats del món industrial ho precisava, llavors l'Estat i l'Església incrementaven la inversió necessària per estendre i millorar l'escolarització. D'aquesta manera al llarg del segle XX l'augment de la població escolaritzada ha pogut nodrit les necessitats del creixement econòmic. Enguany, en l'era de la informació i de la globalització les escoles s'han reconvertit i generant escolars que sembla consumidors compulsius d'informació, doncs el creixement econòmic necessita més consumidors que treballadors i han d'aprendre a conviure envoltats i saturats d'informació, és a dir, publicitat, propaganda, eslògans polítics, amb la conseqüència del descrèdit de la paraula i del pensament , i el triomf de la imatge.

El proverbi xinès prou conegut del dit assenyalant la Lluna i l'imbècil només mirant el dit, feia al·lusió, sobretot a la incapacitat, però, enguany, ja no és sol un problema d'incapacitat sinó de que no hi ha un sol dit assenyalant quelcom sinó cents i milers de dits assenyalant en totes les direccions creant confusió i esgotament a tothom. El maig del 1968 és deia que mai havíem corregut tant sense saber on anàvem i això és el que ens passa, doncs, sembla que hem renunciat a pensar, només reaccionem, només correm… Davant d'aquest fenomen hi ha un proverbi africà molt interessant que ens diu que quan no se sap cap on anem, llavors cal recordat d'on venim.

Aquesta època nostra tan convulsa em recorda d'altres de molt fosques al principi i enlluernadores després. Quan el Sr. López de Mantaras deia que hi havia coses que permetien l'optimisme com per exemple determinades xarxes amb un grau d'intercanvi d'informació i experiències pròpies dotades d'un dinamisme, alienes a qualsevol control, capaços d'innovar, crear i fer avançar la ciència, és a dir una capacitat de compartir i generar sinèrgies com mai s'havia vist que permetran albirar un nou món. Doncs, llavors, em venen al record l'època de la Il·lustració a França quan es va crear L'Enciclopèdia que tenia un objectiu revolucionari del tot, doncs volien reunir tot el coneixement del món fins al seu últim detall en una obra magna a l'abast dels homes i creien que això permetria l'emancipació dels homes, els alliberaria de les cadenes de l'opressió i crearia les bases per un nou món. També em recorda l'època del Renaixement italià quan els pensadors, artistes i científics van descobrir que per avançar era necessari oblidar la tradició i repensar, per un mateix, d'on venim i van trobar que només si recuperaven l'antic pensament clàssic els donava prou impuls per anar endavant. Com vegeu van anar molt endarrera, però quin impuls més fort van aconseguir!

Cal que pensem que la nostra societat requereix un fort impuls que li permeti superar les tenebres i la confusió que ens envolten. Un món nou s'apropa i les incògnites són moltes, l'angoixa també, doncs l'anorèxia intel·lectual s'escampa arreu. D'on naixerà aquest nou impuls que permetrà a la Humanitat avançar i sentir-se digne alhora?

ÀNGEL TAMAYO

Del dia 1 al 8 de novembre, un grup de 41 socis de la Penya emprenguérem viatge a l'exòtic Egipte. A la mateixa nit de l'arribada a Lúxor vam tenir la grat sorpresa d'anar a l'espectacle de llum i so del temple de Karnak, d'un quilòmetre i mig d'extensió, considerat el més impressionant d'Egipte. Hi destaquen l'avinguda d'esfinxs, grandioses estàtues de Ramsès II i III, altars, patis, sala de 134 columnes de 21 metres d'altura distribuïdes en 16 files i capitells de 3,4 metres, tot decorat amb arcaics jeroglífics. L'espectacle de llum i so corprenia dins la foscor de la nit, contrastant les imatges amb la veu ressonant del narrador. Comentar totes les visites que vam fer és impossible. Veure sovint monstruoses estàtues de més de 20 metres d'alçada ens feia persones nenes insignificants. Vet aquí que només explicarem, a grans trets, el que ens va agradar més: els temples d'Abu Símbel i les Piràmides.

El Gran Temple de Ramsés II d'Abu Símbel és d'una altesa espectacular. Comprèn quatre colossos de 20 metres d'altura, assentats i emmarcats en una façana de 33 metres d'altura per 38 metres d'ample, dins la roca d'una muntanya. Les quatre estàtues representen el rei sobre el tron. Les seves dimensions són: l'amplada d'orella a orella 4'17 metres, la boca 1'10 metres, les orelles 1'05 metres, el nas 0'98 metres i el front 0'59 metres. El temple consta de dues sales de columnes, vestíbul d'estàtues sagrades i al fons el santuari honorant els déus Ptah, Amon, Ramsés II i Ra-Harajte. Sortint i a poca distància hi ha el temple de la reina Nefertari.

Proverbi egipci: "Tot el món tem al temps, però el temps tem a les piràmides". Així són de sòlides les piràmides de Keops, Kefren i Micerinos, considerades com una de les set meravelles del món. Com van poder alçar aquestes muntanyes de pedra, sense quasi tenir eines ni aparells per fer una obra de tanta precisió? I de quina manera les van poder tallar, transportar i col·locar? Un grup de científics japonesos, a l'any 1978, van intentar fer-ne una rèplica a escala més petita, mitjançant els mateixos mètodes d'origen, i no se'n van sortir. Cent homes no van poder moure ni un centímetre cap bloc. Fracassats, utilitzaren la moderna tècnica de la grua i l'helicòpter.

La piràmide de Keops –la més gran- s'alça a uns 137 metres. Per construir-la empraren uns 2.500.000 blocs de pedra de 2 i 7 tones; al seu interior n'hi ha que calculen que pesen 200 tones. El pes de la piràmide s'estima en unes 5.273.834 tones. Segons l'historiador grec Heròdot, tardaren uns 20 anys en aixecar-la i hi treballaren 100.000 obrers (2614 a. de C.). Un altre monstre a prop de les Piràmides és l'enigmàtic Esfinx , una estàtua de cap de dona encaixada en un cos de lleó. Feu-vos una idea de les seves dimensions: la cara mesura 4' 15 metres d'ampla, l'orella 1'37 metres, el nas 1'70 metres, la boca 2'32 metres; i té 20 metres d'altura i uns 73'5 metres de longitud.

La cultura faraònica es basava en el culte a la mort. Associaven el món real amb el Més Enllà. Osiris era el déu de la mort i la resurrecció. Per això des del moment que un faraó es coronava, procurava escollir el lloc on edificaria la seva sepultura i depenent dels anys del seu mandat el monument tindria majors o menors dimensions; hi adjuntava les seves joies i tresors. A tot l'Egipte existeixen infinitat de tombes de diferents característiques. Citarem les mastaves (precursores de la piràmide, fetes de totxos assecats al sol), piràmides més petites de les ja mencionades, d'altres –la majoria- amb passadissos de 100 i 200 metres de profunditat, sumptuoses, decorades d'estranys jeroglífics pintats de colors, amb portes falses per no ser descobertes. Una mostra és a la Vall dels Reis on hi ha 62 tombes. Allí s'hi troba la de Tutankhamon, que és la més visitada. La seva brillant màscara d'or fi (pesa 11 quilos) està exposada al museu del Caire.

Curiositats: Navegar amb motonau pel riu Nil (el més llarg del món) és una experiència inoblidable. El silenci i la pau del trajecte dóna tranquil·litat d'esperit. El Caire (6 quilòmetres d'extensió, pont de 4 quilòmetres i uns 18.000.000 d'habitants) sempre està cobert d'un polsim gris arenós que prové del desert; el sol surt al matí difuminat sense força. Pel poc que vam veure ens adonàrem que a Egipte hi ha pobresa. Pel carrer vam poder observar persones que caminaven descalces. Als 60 anys d'edat una persona ja és vella. El dol d'una dona per la mort d'un familiar obliga a vestir-se de negre tota la vida. Sempre ens recordarem de tres nenes d'uns 7 ó 8 anys d'edat, morenetes, movent-se a corre-cuita, mal vestides, escabellades, d'ulls espavilats i per descomptat amb peus nus, que ens demanaren almoina. La policia turística les va dispersar enfurismada. Una d'elles s'escapolí un tros més enllà i persistir en el prec. S'acontentava amb poca cosa: algun dineret, caramels, bolígrafs o qualsevol bagatel·la. La vam correspondre. Agraïda, ens va acariciar els braços i, amb la mà als llavis, ens va omplir de petons.

PERE SUADES VILA

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet