|
PREGÓ INSTITUCIONAL
A CÀRREC DE RAMON LÓPEZ DE MÀNTARAS I BADIA
 A
causa de
la bona acollida que va mostrar el pregó institucional de la passada
Festa Major d'Hivern, creiem que seria bo publicar-lo de manera
integra en aquesta secció. El pregó va ser pronunciat pel nostre amic
Ramon López de Màntaras, Professor d'Investigació del Consell Superior
d'Investigacions Científiques i Director de l'Institut d'Investigació
en Intel·ligència Artificial, en una sala de sessions plena de
santvicentins que van escoltar-lo atentament. El pregó, entre altres
temes parla de les noves tecnologies i de la societat de la
informació, on esperem que en gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.
Benvolgudes autoritats i amics santvicentins,
Bon dia i moltes
gràcies per la vostra presència. Abans de començar vull agrair a tot
l'equip de govern de l'ajuntament i molt especialment a l'amic Joan
Montsech la invitació per fer aquest pregó. Jo sempre m'he sentit
santvicentí, estimo aquest poble (ja mil·lenari) que sempre he
considerat que és el meu perquè és aquí on vaig néixer i vaig passar
els anys d'infantesa i adolescència. Anys que van ser molt importants
en la meva formació com a persona. Formació en la que molt hi té a
veure la meva participació en activitats culturals i d'oci que ja
llavors era possible fer a Sant Vicenç com per exemple l'escoltisme,
les caramelles, la coral “Al vent” i també les hores d'estudi a la
Biblioteca on la nostra amiga Maria Carme va ser una de les persones
que em va ensenyar a estimar els llibres. També van ser anys molt
feliços per a mi, en part degut a aquestes activitats però, per sobre
de tot, gràcies a la sort de tenir uns pares magnífics. Per això és
realment un gran honor i motiu de satisfacció constatar que, malgrat
que fa molt temps que no visc a Sant Vicenç, el meu poble també es
recorda de mi.
Ja que he començat parlant del passat, permeteu-me continuar dient que
els nostres avis, entre 1880 i 1940, varen viure més canvis
tecnològics (l'electricitat, la radio, el telèfon, el motor de cotxe,
l'avió, els antibiòtics, etc.) que els que hem viscut nosaltres des de
la segona meitat del segle passat fins ara. Nogensmenys, és la nostra
generació, i no tant la seva, la que viu “accelerada” (menys mal que
de tant en tant tenim festes com les Festes Majors per relaxar-nos una
mica). Dóna la sensació que a mesura que disposem de més mitjans per
assolir objectius, de més objectius manquem. Com deia la famosa
pintada del maig del 68 a París: "Mai no havíem corregut tant sense
saber a on anàvem". Aquesta sensació d'angoixa possiblement és deguda,
almenys en part, a que vivim aclaparats per l'enorme quantitat
d'informació que cada dia rebem. Degut als progressos tecnològics, les
persones cada cop ocupem més llocs de treball en els que es fan menys
i menys tasques mecàniques o manuals i més tasques relacionades amb la
informació. És un fet científicament provat que el cervell és l'òrgan
del nostre cos que més energia consumeix i en l'intent de processar
tota aquesta informació el nostre cervell en consumeix molta d'energia
i es cansa i es produeix l'angoixa. En el segle XVII una persona, al
llarg de tota la seva vida, rebia una quantitat d'informació
comparable a la que nosaltres podem rebre en un sol dia llegint el
diari, mirant la televisió o navegant per Internet. L'existència
d'Internet multiplica de forma extraordinària la quantitat
d'informació (Compte! No de coneixements!) al nostre abast. És per
això que ara tothom parla de la Societat de la Informació o Societat
del Coneixement. Però què és això?
 Hi
ha un conegut proverbi xinès que diu: “Quan el savi assenyala la
lluna, l'imbècil mira el dit”. En un moment, com el que vivim, amb
tanta manipulació, intolerància, pensament únic i, fins i tot,
regressió democràtica, ens convé assegurar-nos de mirar la lluna i no
pas el dit. Quan els (autoanomenats) gurus de la “Societat de la
Informació” ens parlen de les grans avantatges que aquesta comporta,
miren el dit. Molts d'aquests gurus ni tant sols saben que caram és
això de la "Societat de la Informació" però parlen amb aparent
autoritat d'un "sistema de comunicacions accessible, econòmic, obert i
global pel que no hi ha ni fronteres polítiques ni culturals i que
permet configurar a la societat com una xarxa que ofereix procediments
ràpids i barats de disseminació i difusió d'informació". Una
descripció llarga I il·lustrada però, de moment, molt poc realista.
En realitat el sistema de comunicacions actual ni és realment
accessible, ni barat, ni, encara menys, global i, a més, té moltes
fronteres polítiques i culturals! Per ara, la Societat de la
Informació és un miratge i ho serà per força temps. Miren el dit
perquè quan ens parlen de societat de la informació pensen en el
primer món i no ens diuen que dos de cada tres dels habitants del
nostre planeta no han parlat mai per telèfon i una tercera part de la
humanitat no té accés a l'electricitat!
De fet fins i tot en zones ben desenvolupades com Europa occidental,
menys del 15% dels ciutadans tenen Internet a casa seva. És a dir que
parlen de quelcom pràcticament inexistent, i, en els llocs on comença
a existir, la societat de la informació crea falses expectatives sobre
tot en relació amb el que és sens dubte la clau pel desenvolupament.
Parlo, naturalment, de l'educació. Ens han fet creure que l'accés a
Internet és gairebé la panacea de l'ensenyament. Què volen dir? Que
l'educació bàsica i secundària millorarà degut a que tots els alumnes
tindran accés personal i diari a Internet? Com si l'educació no
consistís més aviat a aconseguir que les persones tinguin criteri
propi, és a dir a tenir la capacitat de distingir el rellevant de
l'irrellevant, de triar i assimilar l'important donant-li significat.
Sortosament, més d'un educador (com per exemple el meu admirat amic
Josep Maria Terricabras) ja ha aixecat la veu davant del risc que
sense criteri, sense capacitat per discernir, per triar (és a dir
sense coneixement veritable), estem produint a les aules una nova
generació d'estúpids tecnològics que s'empassen la informació sense
mastegar i això els hi produeix bulímia informativa i anorèxia
intel·lectual.
Això em recorda un curiós cas del què parlava en Sèneca: Un patrici
romà, àvid de cultura, va obligar a cada un dels seus esclaus a
aprendre's un llibre de memòria. Així aconseguí tenir una biblioteca
vivent fàcilment accessible i per tant podria saber moltes coses. Fou
molt astut, però s'equivocava pensant que amb aquesta estratagema
s'havia tornat savi. Crec que l'accés a Internet ens està produint un
miratge similar.
Malauradament, fa menys d'un mes hem tingut un exemple que, malgrat
Internet i els altres sistemes de comunicació, la comunicació ràpida i
global d'informació no funciona i, en aquest cas, si hagués funcionat
s'haurien pogut salvar desenes de milers de vides. Em refereixo als
terribles tsunamis del sud-est asiàtic. Hi ha una pregunta que molts
ens hem fet: Perquè no es va advertir a la població? Sabem que el
terratrèmol submarí que els va causar fou detectat immediatament per
les nombroses estacions sísmiques d'arreu del món. A més, també hem
sabut que des d'Austràlia es va emetre una alerta de tsunami menys de
30 minuts desprès del terratrèmol i el primer tsunami va tardar una
hora per arribar a Indonèsia, dues hores més per arribar a Sri Lanka i
Tailàndia i unes vuit hores per arribar a les costes africanes. Hi
havia temps per alertar del perill. Què va fallar, doncs?.
En Jeremy Rifkin (president de la Fundació sobre Tendències
Econòmiques) donà la resposta fa pocs dies en un article al diari El
País: No disposem d'una infrastructura de comunicació que permeti
alertar a milions de persones de països diferents d'un perill
imminent. Els països industrialitzats i les multinacionals de la
informàtica i les telecomunicacions s'han preocupat de connectar
mitjançant Internet llocs allunyats del planeta per tal de facilitar
l'intercanvi d'informació comercial però gairebé no s'ha esmerçat cap
esforç per crear una infrastructura mundial de comunicacions per
alertar de catàstrofes naturals. Disposem de la tecnologia per
instal·lar sofisticats censors en llocs potencialment perillosos com
volcans, fons marins, etc. Però, com he dit abans, la immensa majoria
de les persones no estan connectades a Internet i un de cada tres dels
habitants del nostre planeta ni tant sols tenen accés a
l'electricitat".
Per tant no només Internet sinó ni la xarxa telefònica ni la radio ni
la televisió ens serveixen per prevenir dels perills precisament a
aquells que més perillen!
Responsables de les Nacions Unides, a la conferència sobre reducció de
desastres de Kobe, estan dient que crearan un sistema d'alerta precoç
per futurs desastres naturals però no parlen de com aconseguir
l'electrificació global. Un objectiu que diverses agències
internacionals pel desenvolupament han plantejat que cal assolir per
l'any 2050. Hi ha càlculs que parlen que assolir aquest objectiu
requereix passar dels aproximadament tres milions de megawatts de
consum elèctric actual a més de 12 milions, és a dir multiplicar
almenys per quatre el consum elèctric mundial actual i, a més, per tal
preservar el medi ambient, la major part d'aquesta energia hauria de
ser neta.
Per tant, tal com adverteix en Jeremy Rifkin, per poder proporcionar
electricitat per tal que la societat del coneixement sigui una
realitat, cal un canvi complet del règim energètic mundial, és a dir
una autèntica revolució energètica que es basi en energies renovables
tals com les piles de combustible d'hidrogen. Hem de passar d'una
economia basada en el petroli i altres combustibles sòlids, a una
economia basada en l'hidrogen i en altres fons d'energia neta
(biomassa, eòlica, solar, etc.). En definitiva, el gran problema per
fer realitat la societat de la informació és com proporcionar energia
a baix cost per tothom i la solució passa per resoldre el problema de
separar eficientment l'hidrogen de l'aigua i emmagatzemar-lo
convenientment pel seu ús, és a dir com produir en massa les
anomenades piles de combustible. Per tant, com sempre, la solució ens
l'ha de donar la ciència. Si els països desenvolupats enlloc de gastar
quantitats indecents de diners en recursos armamentístics per fer
guerres per aconseguir petroli (per que els que ja tenim electricitat
encara en puguem consumir més) els gastessin en investigació
científica, podríem resoldre el problema de la separació eficient de
l'hidrogen en aproximadament una dècada. Però l'estupidesa de
governants que miren el dit enlloc de la lluna ens porta a guerres com
la d'Iraq.
No vull acabar un pregó de festes sense donar-vos un exemple optimista
de l'ús de les tecnologies de la informació i Internet. És un exemple
relacionat amb l'educació, aspecte que, tal com he dit abans, és clau
pel progrés i desenvolupament del pobles. Es tracta d'un experiment
d'aprenentatge col·laboratiu dut a terme al Canadà. Consistí a fer
interaccionar, mitjançant una espècie de “xat” a Internet, a
estudiants de secundària amb joves científics recentment doctorats.
Heus ací un exemple concret d'interacció: Un estudiant va transmetre
el següent missatge "He de fer un experiment de física per explicar
l'efecte de la temperatura sobre la resistència elèctrica en un cable
però és tard i no tinc temps de fer l'experiment abans d'anar a
dormir". Al cap d'uns minuts un científic li va contestar “Potser
aquesta equació matemàtica et serà útil”. Desprès d'un intercanvi de
diversos missatges l'estudiant va entendre perfectament l'equació,
això el va motivar a saber si els resultats trobats mitjançant
l'equació eren correctes en la realitat i per comprovar-ho va fer
l'experiment que inicialment deia que no tenia temps de fer. Una
anècdota interessant, que no van preveure els dissenyadors d'aquest
projecte, fou que cada setmana en acabar-se el capítol corresponent de
la sèrie "Expedient X", estudiants i científics s'afanyaven a
connectar-se a Internet per analitzar i discutir que, del què havien
vist, era científicament possible. La clau de l'èxit de l'aprenentatge
col·laboratiu és que els estudiants juguen un rol participatiu i no
pas passiu com és el cas de l'ensenyament més tradicional. En
l'aprenentatge col·laboratiu el mestre ajuda als alumnes a triar les
preguntes rellevants, i els guia a l'hora de buscar les respostes.
També els hi planteja dubtes provocatius i els ajuda a relacionar els
nous coneixements amb el prèviament conegut. Malgrat que és un
projecte fortament basat en Internet, cal dir que es motiva als
alumnes a fer servir els llibres (que és on hi ha la informació que
ens permet realment aprofundir l'aprenentatge) per trobar les
respostes i relacionar-les amb el prèviament conegut.
De tot el que he dit, queda clar que, un cop més, la tecnologia pot
ser neutral però la seva aplicació no. Amb tot això de la Societat de
la Informació, un cop més alguns volen que mirem el dit. És a dir que
ens han mostrat només avantatges però si mirem més enllà veurem la
lluna i allà hi veurem també els problemes i veure els problemes és
condició prèvia per trobar-ne les solucions! Ens correspon a
nosaltres, els ciutadans informats, els que hem après a discernir, ens
correspon a nosaltres fer més visible la lluna que el dit.
Gràcies,
Visca Sant Vicenç de Castellet! Bona Festa Major!
RAMON LÓPEZ DE MÁNTARAS i BADIA
Sant Vicenç de Castellet a 22 de gener del 2005 |