Otilia Antúnez García

Una altra companya de l'Esplai a les pàgines de El Breny. En aquest número, comptem amb la participació d'Otilia Antúnez García. L'Otilia ens diu que va néixer a San Felices de los Gallegos a la província de Salamanca, llindant amb Portugal. Tot i que el poble té el nom molt llarg és més aviat petit.

- Ja sabem on vas néixer. Quin dia?
- Vaig néixer el 5 d'abril de l'any 1935.

- Què ens pots dir dels teus pares?
- Els pares es deien Francesc i Florinda. Els dos van morir quan tenien 92 anys i es van portar una diferència de sis mesos. No volien estar massa temps separats. El pare era paleta i la mare era mestressa de casa.

- A on van morir?
- Els dos estan enterrats al poble de San Felices.

- Quants germans tens?
- Tenia quatre germans. Ara ja només em queda la meva germana Glòria que viu a Castelldefels i que està casada amb en Ramon Cesari que tenen dos fills, la Kati i en Joan Ramon de 48 i 32 anys respectivament. Els dos tenen fills. Pel que fa als germans morts, l'Enriqueta va morir als 82 anys i està enterrada a Manresa, la Josefa està enterrada a San Felices i tenia 67 anys quan va morir, i per últim l'Àngel va morir quant tenia 66 anys ara fa un any i també està enterrat a San Felices.

- Déu n'hi do tota la colla de germans que éreu. Una bona feinada per als pares. Otilia, amb qui estàs casada?
- Estic casada amb el Víctor Colldeforns Pujol des del 12 de desembre del 1952. Ens vam casar a Manresa a la Casa Caritat perquè llavors pertanyia a la meva parròquia. La cosa explicada sense detalls costa d'entendre-ho però ara t'ho explico. La meva germana Glòria i jo vam venir a Manresa a visitar una tia i mentre estàvem de visita em vaig "entrebancar" amb el Víctor. La cosa es va complicar perquè jo havia de marxar un altre cop al poble, però vaig buscar feina a la "Pirelli" i em vaig quedar a viure a Manresa amb la meva tia. Després d'haver festejat un parell d'anys ens vam casar i jo només tenia 17 anys.

- Tal com expliques va ser "amor a primera vista" i ben encertat ja que heu arribat als cinquanta anys de casats. Per molts anys i continuï la bona entesa. Ara que ja sabem el dia que et vas casar i amb qui, tornem enrere; vas anar a l'escola?
- Vaig anar-hi fins als quinze anys quan estava al poble. Després, al venir a Manresa la cosa va canviar. Els anys que hi vaig anar els vaig aprofitar bé.

- Has tornat a visitar el poble?
- Unes quantes vegades. Algunes obligada i algunes perquè m'agrada anar-hi.

- Després de casats, on vau anar a viure?
- Una vegada casats, vam anar a viure a Santpedor. El Víctor era lampista i ara ja està retirat. Llavors, li va sortir una feina a França de l'empresa de gas "La CICO" i vam anar a viure a diversos llocs, entre ells a París. Quan estàvem a França, jo vaig treballar uns tres mesos a una fàbrica de conserves de xampinyons. En total vam estar a França un parell d'anys. Al tornar de França ens vam instal·lar a Sant Vicenç i vam posar una botiga d'electrodomèstics on hi teníem una mica de tot el que es feia servir en aquell temps. La botiga la regentava jo i el Víctor feia la feina forta. Vam tenir aquesta botiga uns divuit anys. Després la cosa es va complicar amb les grans superfícies i vam plegar.

- On teníeu aquesta botiga?
- La gent gran del poble potser encara la recordarà. Estava al carrer Maria Gimferrer número 21, entre la farmàcia i l'ajuntament. Després, el Víctor es va posar a treballar com a guàrdia de seguretat en les àrees comercials i va estar treballant durant setze anys fins que es va jubilar. Quan jo vaig plegar de la botiga vaig passar a ser mestressa de casa.

- Quants fills teniu?
- Tenim dues filles. La Montserrat que està separada i té dos fills, el Víctor i l'Àngel. El Víctor està casat amb l'Eva Forns i l'Àngel encara no ho està. L'altra filla és la Paquita que està casada amb en Jesús Serrano i tenen un nen de 13 anys i una nena de dos anys i mig, el Marc i la Clara. Tots viuen a Sant Vicenç.

- Tu i el Víctor, on esteu vivint?
- Al carrer Rafael de Casanova número 105.

- De la teva joventut que ens pots explicar? Penso que poca cosa ja que et vas casar molt jove, veritat?
- Quan estava al poble no feia gaire cosa perquè llavors fins que no tenies una certa edat no podies fer segons què. M'havia agradat molt pujar a cavall tot i que també ho he fet ara de més gran. També m'agradava anar al cinema i a ballar com hem fet tots. He fet tot el que he pogut, però la meva joventut va ser curta. També haig de dir que m'agradava molt fer unes bones caminades quan podíem.

- T'agrada viure a Catalunya?
- Ha sigut una gran satisfacció viure a Catalunya. Ja fa anys que hem considero catalana perquè fa molts anys que vaig venir a fer la meva vida. Tots els nostres fills són nascuts a Catalunya. Haig de dir que tot això no vol dir que ignori la terra on vaig néixer perquè també la guardo un record i una estimació especial.

- Estàs penedida d'haver-te casat tan jove?
- No me penedit mai. Si tornés a passar el moment ho tornaria a fer ja que penso que casar-se tan jove té l'avantatge de que si tens fills, ells es fan gran i tu encara no ets massa vella. A més si aquests fills també tenen fills, els néts poden tenir uns avis joves i també tens la possibilitat de veure els besnéts. També haig de dir que casar-se jove el casament es fa amb més il·lusió.

- De l'Esplai, que ens pots explicar?
- De moment no gaire cosa perquè no hi vaig gaire però em sento bé quan hi vaig. Crec que el problema és que el Víctor no és soci i al haver-hi d'anar sola em priva una mica. Segur que si vingués alguna cosa canviaria.

Ja provarem de fer-lo soci ja que l'Esplai és el nostre lloc d'esbarjo. Otilia, moltes gràcies per la teva participació a Coses de l'Esplai mitjançant El Breny i també gràcies de part meva.


ESTEVE LAFONT