1. EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE
BARCELONA DE L'ANY 1929 (Jaume
Dalmau López)
2. TRIBULOCI (Pere
Guiu Torrebadella)
 Aquest
any que hem deixat enrere, es podria dir que són infinites les dades
d'aniversari que es celebren.
El ja passat any 2004 feia 75 anys de l'enfonsament de la borsa de
Nova York, la qual va activar una de les pitjors crisis econòmiques
del segle XX.
El 1929 també va ésser el penúltim any de la dictadura del General
Miguel Primo de Rivera soferta per Espanya.
L'Exposició Universal de Barcelona del 1929 era la segona que es
celebrava a Barcelona després de la de l'any 1888.
Les dues fotografies que acompanyo són de l'Expo del 1929. En una
d'elles feta a la font de Montjuïc on podeu veure els terrenys
descampats del fons. He posat les dues per tal que hi surtin tots els
companys del grup (la majoria de 29 i 30 anys i solters).
Aquest grup d'amics van visitar aquesta exposició tot fent-ho d'una
forma peculiar per a l'època: amb cotxe i des de Sant Vicenç.
Era un cotxe gran, de color negre, net i polit, i conduït per un
d'ells: en “Tolin” (era el nom d'en Vall pels amics); el qual per a
les ocasions portava gorra de plat, americana i corbata negra, tal com
era l'uniforme dels xofers dels senyors adinerats de l'època.
A l'Expo s'hi podia entrar normalment a peu, però amb cotxe i sense
invitació estava restringit.
 L'anècdota
que alguns havíem sentit explicar diverses vegades deia el següent:
...Arriben a la zona d'entrada de cotxes, es posen a la cua i van
avançant. Llavors, s'adonen que a la porta s'hi troben el mossos d'
esquadra, i que a cada cotxe li demanen la invitació o la
identificació pertinent. Després de parlar-ho decideixen tirar
endavant (tots anaven ben vestits, amb corbata o pajarita , el xofer
amb corbata i gorra i en Pere Canal amb barret de palla tipus canotier
al seient del davant). Tot just arribar a l'alçada dels mossos,
aquests amb educació, li demanen la identificació al xofer i llavors,
de sobte, de l'interior del cotxe en surt una veu dient: "El Marqués
de Regadiu!" . El mosso saluda reglamentàriament i els fa la senyal de
tirar endavant.
D'aquesta manera varen poder entrar a l'Exposició Universal del 1929
amb cotxe una colla d'amics de Sant Vicenç de Castellet.
JAUME DALMAU LÓPEZ
"Els joves han de veure que els problemes que a ells preocupen, a
nosaltres ens ocupen."
Miquel Iceta
La joventut no és res més que una paraula. La joventut no existeix,
existeixen els joves i les joves. La joventut és un procés social que
implica diverses dimensions: maduració biològica i psicològica,
formació de la identitat, adquisició de coneixements, inserció en el
mercat laboral, formació d'una llar pròpia o l'adquisició de drets de
ciutadania. Com a procés social no pot ser objecte d'anàlisi ni
d'intervencions o obstacles Són els joves, son les joves, les persones
concretes, les que han de ser l'objecte i protagonistes de les
intervencions i les actuacions de l'Administració i de la societat
civil.
Parlar de joventut en genèric, gairebé en abstracte, significa ignorar
la realitat concreta en què viuen els joves a Sant Vicenç de
Castellet, realitat complexa i heterogènia que es resisteix a ser
simplificada sota l'etiqueta JOVENTUT. Dins d'aquest mot hi caben
realitats i subgrups molt diversos pel que fa a la seva posició en
l'estructura social, a la seva identitat i a les seves necessitats.
Algunes circumstàncies vitals de les joves, per exemple, estan més
relacionades amb la seva condició de dones que amb la seva condició de
jove, igualment, els problemes dels joves en situació d'exclusió
social s'assemblen més al col·lectiu que es troba en aquesta situació
que no pas al de la resta dels joves.
Cal parlar, per tant, de diferents situacions, de diferents grups de
persones, per plantejar les actuacions dirigides als joves a partir de
les seves necessitats i no sobre la base de definicions prèvies o de
perjudicis. Cal ser conscients de la diversitat de situacions. És a
dir les polítiques assistencialistes - atendre exclusivament les
necessitats d'aquells col·lectius en situació de risc- només són una
de les diverses opcions que poden escollir els gestors públics; en
altres paraules, el fet que hi hagi joves amb unes necessitats
“urgents” no implica haver-se d'oblidar dels altres.
La responsabilitat primera de la situació dels joves a casa nostra és
dels mateixos joves. Ara bé, és absurd pensar que els joves d'avui
s'esforcen o es preocupen menys que els d'ahir respecte a la seva vida
actual i a les seves oportunitats de futur. Els joves d'avui viuen la
seva vida de manera unitària, com un conjunt, i per aquest motiu
proposo que les accions adreçades als joves deixin de dissenyar-se com
a mesures exclusivament de transició a la vida adulta, per passar a
fer-ho en endavant en termes d'accions afirmatives de la nova condició
juvenil. Les polítiques de joventut han d'ajudar als joves i les joves
santvicentins en la seva formació en continguts i valors, a la seva
orientació vocacional i de capacitats cap el treball, en la prevenció
de conductes socials de risc, en la recerca d'alternatives a un oci
ple de consum o en la potenciació de la cohesió social, no perquè
deixin de ser joves, sinó perquè gaudeixin de ser joves, de ser joves
crítics.
Crec que l'actuació de l'Administració Municipal ha de consistir en
eliminar els inconvenients, i proposar sincerament i clarament als
nostres joves que substitueixin la quantitat de les seves experiències
per la qualitat en les relacions, que abandonin els excessos i el
desig il·limitat per una serena sobrietat en les formes de vida, que
canviïn el desig de benestar material pel desig de més dignitat
personal, i que participin en la vida del seu poble... Aquesta feina
tant engrescadora, crec que solament és possible dins d'un marc
cultural molt diferent a l'actual, un espai democràtic on cultura
sigui sinònim de canvi, renovació, transformació i sobretot de ruptura
amb aquelles herències del passat que no enriqueixen el present i
dificulten l'afany de construir una societat més justa i més lliure.
Gràcies.
PERE GUIU TORREBADELLA |