Maria Carrascal Redondo

En el present número d'El Breny li ha tocat el torn per explicar-nos coses de la seva vida a la Maria Carrascal Redondo. La Maria és la germana gran de la dinastia dels "xurreros". No és cap mena de crítica ni riure’s d’ella, però és la realitat de la vida. En el seu temps, els seus pares van tenir aquest negoci i els hi ha quedat com a "títol honorífic" a tota la família.

- Maria, on vas néixer?
- Vaig néixer a Sant Vicenç el dia 31 de gener de l'any 1937.
Vaig néixer en un pis del carrer Sant Joan, ja que els pares vivien rellogats amb una tieta. Desprès vam anar a viure al carrer Gran i per últim, els pares i jo ens tornàrem a canviar al carrer María Gimferrer, que és on es va formar la família Carrascal Redondo.

- Què ens pot dir dels teus pares?
- Els pares es deien Leandro i Tomasa. El pare es va morir per Nadal. Ara farà uns 51 anys més o menys. La mare es va morir el dia 15 de Juny del 2003. El pare es va morir un mes o dos abans del naixement del seu últim fill, el Leandro.

- Quants germans has tingut?
- La primera en néixer vaig ser jo. Desprès la Nicolasa que ja té 64 anys i està casada amb en Joan Ramón. Tenen dues filles, l’Anna que te 38 anys i està casada amb en Josep Bellmunt i la Laura que en té 29 i és soltera. Després ve la Jesusa, que te 62 anys i està casada amb en Mariano Muñoz i tenen tres fills; el Javi, el Mariano i el Ricardo de 40, 33 i 27 anys respectivament. La Pili que té 60 anys i està casada amb l'Àngel Fernàndez i sense fills. Desprès ve el Marcial que té 58 anys i està casat amb la Marina Guillen i tenen dues noies; l’Olga i l’Ester. L’Olga està casada i l’Ester te 24 anys i està soltera. La María Teresa que té 54 anys i està casada amb en Miquel Ortiz i tenen una noia de 27 anys que es diu Meritxell. I finalment tindríem al Leandro, que tindira uns 50 anys, però va morir. Aquest tancava la “sèrie” del total dels germans.

- Déu n'hi do el que van haver de treballar els teus pares, i més en aquells temps de penúries per poder viure.
- No és per criticar però jo també ho he pensat a vegades. El problema era d’ells, però també afectava als germans més grans, ja que també en rebien les conseqüències. Actualment no es fan famílies tan llargues, i si ni ha alguna també tenen més recursos per poder viure.

- Quina feina tenien els seus pares?
- El pare treballava al dipòsit de les màquines de la RENFE, i aprofitava per dedicar-se a l'estraperlo, portant menjar als botiguers del poble, cosa que ens va ajudar a poder subsistir. La mare, no gran cosa. Es dedicava als fills i a fer feina si podia, per les cases. També estava contractada a la RENFE, per netejar despatxos... El pare va treballar fins que es va morir, no va poder gaudir de cap mena d'ajut. Entre l’estraperlo algun que d’altre sac de carbó que portava i desprès també vàrem muntar la xurreria, que encara que no donés massa, sempre ajudava a viure i així ens vam fer grans.

- Com és de preveure, poc de temps vas tenir per anar a l’escola, veritat?
- Recordo haver anat a les Escoles Nacionals, però poc, perquè als deu anys vaig entrar a treballar a la Fabriqueta netejant màquines i ajudant i també amagant-nos quan sabíem que venien els inspectors, ja que no teníem l’edat per treballar. Quant tenia quinze anys vaig entrar a treballar a Can Soler començant als dobladors i passant per varies seccions fins que quan es van posar de moda les encarregades (les "madames"), em varen posar a la feina de suplir baixes. Tot això, fins que van plegar la fàbrica, i jo també vaig plegar de treballar. Això com a "primer plat" a la feina. També feia mig jornal i havia anat a fregar per les cases i a fer hores a Cal Xatet. El diumenge que em tocava fer de xurrera estava tot el dia ocupada.

- Amb qui vas estar casada?
- Em vaig casar amb l'Antonio Ruiz Fernández el dia 20 d’Octubre de l’any 1963 i ens vàrem casar a l’església de Sant Vicenç, desprès de festejar un parell d’anys i em vaig quedar vídua el dia 17 de Setembre del 1997.

- De què va morir el teu home?
- L’Antoni va morir d’un infart.

- Quants fills tens, Maria?
- Un fill i una filla. La filla es diu M. Àngels i està casada amb l'Eloi Marín que tenen dos fills, el Daniel i l’Eloi de 18 i 24 anys. Els dos estan estudiant. L’Eloi fa de paleta i la M. Àngels treballa a Castellgalí en una fàbrica de pa. El fill, es diu Josep Antoni i està casat amb la Montse Barranco i tenen un nen que es diu Marc que té 20 mesos. La feina del Josep Antoni és la de comerciant a Manresa i la Montse també treballa a Castellgalí a la fàbrica de pa. Aquests viuen a Manresa.

- Un fill, una filla, un gendre, una jove, i tres néts i tots situats. Tota una senyora iaia, per molts anys Maria. De la teva joventut, que t’agradava de fer?
- Més que el que m’agradava de fer quasi podríem dir el que podia fer perquè havia de cuidar-me moltes vegades dels meus germans i em varen privar de moltes sortides al ball o al cinema, ja que és tot el que teníem per divertir-nos. Quan a Can Soler feien la festa dels Reis per a la mainada dels seus treballadors, em tocava fer de mare i portar-los a la festa. Això només era un cop a l’any però sempre es presentava alguna ocasió per haver de cuidar-me’n. El que més m’agradava era i és el ball. El dia que tenia servei de xurreria no podia anar al ball i anava al cinema al vespre. Anàvem amb els meus germans i quan podíem entràvem sense pagar al cine Rambla. A casa no hi havia cèntims per tantes entrades de cinema. Tot i agradar-me tant el ball, desprès de casada vaig estar uns trenta anys sense anar a ballar ja que al meu marit no li agradava. Per aquell temps, poca cosa ens feia gràcia i quan podíem estrenar una mica de peça de roba ja n’era tota una festa. Jo recordo que estalviava alguns centimets per comprar-me alguna cosa però rares vegades arribaven al seu destí. Quan la mare sabia que tenia algun cèntim guardat ja em deia: "María me los puedes dejar, ya te los devolveré", però ja els hi podia dir adéu, ja que gairebé no tornaven mai. La pobra anava molt tibada i jo al ser la gran ja sabia el que em tocava.

- Maria la vida és dura a vegades i amb normalitat s'ha de fer el que no es té ganes de fer, però pitjor és no poder viure la vida; de l’Esplai que has d’explicar?
- Que sempre hi estic molt bé i que em va costar molt de ser-ne soci perquè el meu home no en volia ser, però a la llarga ens vàrem fer. Ell només m’hi acompanyava i em venia a buscar però per a mi ja em va valer, perquè vaig tornar a ballar encara que fos entre dones. Ell només venia si fèiem algun viatge o alguna festa. Tant de bo que encara podéssim fer el mateix els dos junts. També fa dos anys que col·laboro sent de junta, canto a la Coral... En fi, m’agrada.

- Maria ja m’has fet una bona explicació de la teva vida. Algú sabrà més coses teves que no sabia, jo un d’ells. Moltes gràcies en nom d' El Breny, de l’Esplai i d’un servidor.

ESTEVE LAFONT