1. EN JOAN MONTSECH NO
SAP PERDRE (Marc Gès)
2. ÉS D'AGRAIR
(Família Chertó-Arnillas)
3.
ENTRE ELS METGES I ELS MALALTS
(Una usuària)
En
l'esport i en la política, i sobretot en la vida, és tan important saber
guanyar com saber perdre. Si analitzem amb objectivitat l'actuació del
portaveu socialista des que va perdre les eleccions municipals, veurem
que la seva línia de treball, ha sigut posar pals a les rodes al bon
govern de Sant Vicenç. La rabieta ja va començar després de perdre
democràticament l'alcaldia, saltant-se la mínima decència, professional
i de cortesia, vers el nou alcalde de fer el "traspàs de poders"
corresponent. És a dir, explicar al nou alcalde quina és la situació de
l'ajuntament, quins temes hi ha pendents, què s'ha de decidir amb
urgència, etc. Aquest fet, també ens indica el poc respecte que té vers
la voluntat popular. Perquè és evident, que el nou alcalde no li vas
robar res seu. L'Alcaldia no és propietat privada de ningú, sinó que rau
a mans de la ciutadania.
Aquesta línia de treball que dèiem, destructiva, s'ha vist clarament
accelerada i augmentada, després que l'equip de govern perdés la
confiança en un regidor. En Joan Montsech es va dir: "Aquesta és la
meva, podré tornar a ser alcalde i si no pot ser, aquesta colla els faré
suar sang". Això es desprèn de la seva actuació, no ajudant a governar,
no deixant governar, procurant impedir el treball municipal. D'això se'n
diu oposició destructiva. És aquesta oposició que consisteix, com diu el
seu nom, a destruir tot el què fa l'equip de govern. L'afectació
d'aquesta oposició en la ciutadania, no l'importa gens. Per contra, la
oposició constructiva, és aquella que sense renunciar a oposar-se en el
que calgui, procura fer propostes per millorar els serveis a la gent. És
a dir, el primer objectiu d'una oposició constructiva, és el servei als
ciutadans des de la oposició. Els socialistes a Sant Vicenç, proposen un
pacte d'unitat amb l'alcaldia per un socialista per sortir de la crisi.
Aquesta és la manera de recuperar l'alcaldia que la voluntat popular li
va prendre. Els socialistes també van proposar fer una moció de censura
amb el PP, que fou rebutjada per aquests darrers, també per tenir
l'alcaldia. És clar, doncs, quin és el seu objectiu.
Fent un cop d'ull a la tribuna que m'has dedicat, donant-me més
protagonisme del que es mereix una persona humil com jo, es llegeix
clarament, que t'has agafat el tema com una qüestió personal com
segurament tot el què fas. I no va d'això. Estem fent debat polític i
qui fa del debat polític una qüestió personal, l'invalida per actuar en
defensa de qualsevol col·lectivitat, perquè posarà els seus interessos
personals particulars per davant dels col·lectius. Em coneixes poc quan
dius que he procurat ofendre, jo faig política per uns ideals de servei
i dins d'aquests ideals hi ha el respecte a les persones. Jo faig
plantejament polítics, no plantejaments personals. I el plantejament
polític és que tothom que faci de la política una qüestió personal i que
a més a més té com a objectiu destruir l'adversari, per davant dels
interessos del grup que representa i dels ciutadans que ha de servir, és
bo que el seu partit el jubili (políticament), que hi faci un relleu.
Has manipulat clarament el terme jubilació quan saps molt bé que no em
referia a la jubilació de la seguretat social. De tota manera, quan
sigui, has de saber que et desitjo una bona jubilació com a tothom,
siguin del partit que siguin.
La gent d'ERC de Sant Vicenç, saben que estic al seu servei pel què
sigui i quan sigui, per ajudar a tirar endavant els projectes que tanta
il·lusió ens fan. Farem el què podrem. I si ens toca perdre, ho farem
dignament, amb el cap ben alt i com sempre, lluitarem per millorar la
qualitat de vida de la gent, tant si estem al govern com si estem a la
oposició.
Per cert, Joan Montsech, quan vulguis fem un cafè.
MARC GÈS
President ERC – Bages
26 d'octubre del 2004
(Carta rebuda a la nostra redacció el dia 11 de novembre del 2004)
Hi
ha esdeveniments a la vida de tothom que són impossibles d'oblidar, com
ara la pèrdua d'un ésser estimat. Potser deixa de ser tan dolorós a mida
que va passant el temps, però, de moment, encara fa mal.
Sempre hi ha un "abans" i un "després", però en aquest cas, hi ha hagut
també un "mentre tant", i és just aquí on hom s'adona de la gent que hi
és, dels que s'hi pot comptar, dels que són amics, dels que fan costat,
dels que donen forces per continuar endavant. A tota aquesta gent, que
d'alguna forma ha ajudat a fer menys dura aquesta situació i dels que no
cal dir noms, és a qui està dedicat aquest escrit. Perquè ho sentim així
i tenim la necessitat de dir-ho. És d'agrair sentir-se emparat,
sentir-se estimat, sentir-se recolzat, ÉS D'AGRAIR.
D'igual manera s'agraeixen les nombroses mostres de condol rebudes, així
com la nombrosa assistència al funeral de data 21 de novembre de 2004.
FAMÍLIA CHERTÓ-ARNILLAS
|
ENTRE ELS METGES I
ELS MALALTS
|
Primer de tot voldria
solidaritzar-me amb l'autora de la carta publicada a El Breny número 300
titulada "El caos a l'ambulatori" perquè crec que serà entre tots que
podrem ajudar a que s'arregli aquest món, vertaderament complicat, que
és la sanitat pública. I una manera d'ajudar és fent públiques les seves
deficiències.
Cada dia augmenta la població d'edat avançada i, el flux d'immigració,
interior i exterior, és constant i, davant d'això, l'Assistència
Primària no ha donat els resultats que se n'esperava. Principalment
falten professionals, i els metges que hi ha, no poden dedicar el temps
necessari per escoltar al malalt o per explorar-lo com caldria.
Mentrestant, els malalts acudeixen d'urgències als hospitals, amb
trastorns de salut que es podrien resoldre a nivell primari, si es
disposessin de més recursos personals i tècnics.
M'he assegut en un graó del pati per veure passar la gent i n'he vist a
sortir del Centre d'Atenció Primària, sobretot vells, estrenyent un
paper amb la mà com un nàufrag que s'arrapa a la fusta que ha trobat.
Però també he vist mestresses de casa que surten dues o tres hores
després d'entrar, discutint perquè no les han ateses com cal. En
general, insatisfacció.
Està clar que per una millora en la qualitat i eficiència de l'atenció
de la salut dels santvicentins es necessiten equips de professionals
assistencials estables, o sigui que per poc que es pugui el nostre metge
sigui sempre el mateix, i això li permeti fer un seguiment del nostre
estat de salut, coneixent la nostra història clínica, sense haver de
llegir-la cada vegada durant una bona estona, sempre per primera vegada.
Els pacients sabem o intuïm que, en tota aquesta problemàtica pesa molt
el gran dèficit econòmic i que tot el personal està desbordat, però hi
ha algunes solucions que no són econòmiques com escoltar, aconsellar,
fer-nos sentir cuidats... això no costa diners. Penso que no es pot
oblidar que entre els professionals sanitaris i els pacients, entre uns
i altres, hi ha el dolor i la malaltia.
UNA USUÀRIA |