2. UNA MODESTA GRAN TASCA (Josep Rovira Tenas) 3. LA IMPORTÀNCIA DE LA PREMSA LOCAL (Maurici Bellmunt) 4. L'ANIVERSARI D'EL BRENY (Valentí Carrera) 5. EL BRENY COMPLEIX TRENTA ANYS (PSC Sant Vicenç de Castellet) 6. ERC DE SANT VICENÇ DE CASTELLET FELICITA EL BRENY (ERC Sant Vicenç de Castellet) El primer que se m'acut després de 30 anys d'El Breny és: com us ho heu fet? Bé, ja sé que el mèrit no ha estat sempre d'un mateix grup de gent. Lògicament, el planter s'ha anat renovant. Però el fet de sortir al carrer durant tant de temps, sense interrupció, vol dir que sempre hi ha hagut persones amb iniciativa i empenta que s'han anat passant el relleu. En trenta anys, l'entorn ha canviat: el poble, el país, la gent, els mitjans. No hi ha dubte que El Breny n'ha estat un testimoni i un reflex. Per això, és una eina útil. És com aquelles fotos, que guanyen interès amb els anys ("mira quins pantalons que duia", "mira quin pentinat", "estava més prim", etc.). El Breny és el mitjà on queda impresa una gran part de la nostra realitat. S'hi recullen els fets, les anècdotes, les polèmiques, les persones... I com les fotos, també guanya interès amb el temps. Però també té un interès més immediat. Jo mateix, que des de fa uns quants anys visc fora, i que passo molts períodes sense venir gaire (per tot allò de la feina, les presses, etc.), hi trobo moltes coses interessants: notícies, cartes, escrits de tota mena, etc. I quedo molt gratament sorprès de llegir-hi coses molt ben escrites (ara mateix recordo uns reportatges recents sobre Sant Jaume i voltants, entre d'altres). De la meva col·laboració en El Breny us en puc explicar poques coses. Vaig fer-hi escrits i dibuixos amb més o menys continuïtat durant alguns anys. Però el balanç és positiu: molta il·lusió, algun desengany, algunes coses fetes més amb el cor que amb el cap, alguna "pífia"... Tant sols voldria aprofitar per recordar que la meva àvia, la Conxita Batalla, hi va fer uns quants escrits bastant ben fets. També recordo els bons moments i els dies i dies que em passava a casa d'en Jacob Monsech, on omplíem papers i més papers amb dibuixos (alguns van sortir publicats). I també vull citar en Jesús i en David Bricollé, amb els que vam fer forces coses; recordo que en Jesús va arribar a entrevistar en Pedrolo. També vam entrevistar en Cesc, en Manel Camp... I no puc deixar de felicitar a la M. Carme Grauvilardell, que ha estat al peu del canó sempre, sense interrupció. Sóc conscient que em deixo molta gent. El que si que us puc assegurar és que El Breny va significar per mi un espai per desenvolupar les meves aficions i el més important: un mitjà per fer bons amics! Enhorabona!! JORDI VILADOMS Devia ser per allà el 1965 que, el qui havia de ser el President de la Generalitat, Jordi Pujol i la seva esposa Marta, van venir, per dues vegades a Sant Vicenç. Per dues vegades dinaren a la rectoria i per dues vegades jo els vaig acompanyar, després de dinar, a Manresa, a la residència dels capellans. El motiu de les dues visites - dèria, per no dir obsessió, de Jordi Pujol - era treballar i fer treballar per a la integració dels no catalans a Catalunya. Ja fa quaranta anys que sóc fora de Sant Vicenç, però, com que amb més o menys intensitat, sempre hi he estat en contacte, he pogut conèixer el canvi que ha seguit en tots els ordres. Que el canvi, a Sant Vicenç, era molt notable, m'arribà amb el primer número d'El Breny, per bé que, abans, al poble ja hi havia hagut un altre portaveu. "El Breny" va ser, doncs, per a mi, la prova més palesa d'aquest canvi. Se'm va acudir que, si El Breny hagués estat possible en temps de les visites de Jordi Pujol, hauria experimentat una gran alegria. El Breny està fent i està aconseguint la integració de tots els santvicentins... i molt més. A tot Catalunya hi ha una bullidera d'iniciatives filles d'una creativitat com no hi havia hagut mai, mèrit de les noves generacions que han pujat disposant de mitjans materials i culturals que els de la vella, no coneguérem. Jo voldria felicitar un per un els redactors d'El Breny. Quedo astorat del nombre de tecles que toquen. Admiro la seva competència, la seva diligència i el seu altruisme, ja que treballen sense cobrar, empesos per les ganes de fer, de servir i de dotar Sant Vicenç d'un portaveu que moltes poblacions més importats deuen envejar. Com tota la premsa comarcal i local, El Breny ha contribuït poderosament a la integració de què parlàvem. Són majoria els qui no llegeixen cap "diari" de la capital i, per contra, esperen amb fruïció l'aparició del periòdic local que els parla d'allò que més directament els afecta. Potser els nois i noies que fan El Breny no han pensat mai amb la transcendència del què estan fent. No cal. Fan poble i, per tant, fan país. A mi, com a català (i com a cristià) em plau (com hauria plagut a Jordi Pujol) trobar més d'un Gutiérrez o Pérez entre els redactors i col·laboradors. Però, com he dit, fa molt més: fins i tot m'atreveixo a dir que El Breny, quan toca la tecla del govern del municipi, fa una discreta feina pacificadora, com d'un "home de seny" gràcies al qual sempre s'evita que "la sang no arribi al riu". El fet de trobar-se tots en El Breny, els recorda que, al capdavall tots han jugat en l'equip local i que, sense cap mena de dubte, el què volen per damunt de totes les diferències, és el bé del poble. I,
ara, que se'm permeti un toc d'atenció. Els catalans tenim fama
d'envejosos i de desagraïts. Sant Vicenç és una excepció. Els noms dels
carrers ho demostren. Jo ho sé per experiència. Ara m'adreço als
lectors. Els demano que facin honor a aquesta típica qualitat
santvicentina que, per tant, no menystinguin el treball dels qui fan El
Breny; que tinguin present sobretot aquella persona a la qual El Breny
deu l'existència i la seva continuïtat: la incansable Maria Carme
Grauvilardell. Trenta anys de servei al poble. Endavant, fins a trenta
anys més! Amb una "col·lectiva" i cordial abraçada de Mossèn Josep.
Va néixer El Breny i tothom se'n va alegrar, encara que la informació donada passava irremissiblement per la censura de l'alcalde de torn, i poca cosa interessant podíem dir els que col·laboràvem en la publicació. Per la meva part feia acudits amb molta cura de no donar masses indicis del meu pensament esquerrà en contra del govern i l'ajuntament, però anàvem fent i atacant "a tranques i barranques" i aconseguíem que sortís El Breny després d'alguna retallada per part de l'alcalde. Han passat 30 any, i jo em guanyo la vida dibuixant, pintant i escrivint a Andorra, sóc un redactor de l'empresa Premsa Andorrana, SA. on fem el Diari d'Andorra i entre altres publicacions un setmanari informatiu i comercial anomenat 7 Dies de 30.000 exemplars de tirada, i a més, la ràdio on faig a diari les notícies del país cantades amb clau d'humor amb la guitarra, amb el pseudònim de "El trobador de les Valls".
El Breny es fa des del
poble, i això requereix molt de tacte per donar una informació verídica,
i sobretot interessant que no impliqui la intimitat sagrada de cadascú.
Pels comunicadors i informadors locals és més important el que passa a
casa, que el que passa a trenta mil quilòmetres de distància, que per
aquestes qüestions ja tenim els grans informatius de ràdio, televisió i
premsa. La premsa local serveix, a banda d'informar, per donar sortida a
qualsevol missatge de les persones que ho necessitin, també és una
finestra oberta per cridar l'atenció on tot un poble sense matisos hi
pot participar. Des d'Andorra sé del meu poble per el que m'explica la
meva família, la meva mare, el meu germà, la meva filla petita, i veig
que esteu moguts per la gran força creadora que fa que balleu
políticament d'un cantó a l'altre de l'esquerra amb magnífics amics meus
d'alcaldes. Per concloure, afegeixo que visqui on visqui, jo soc
santvicentí. Una abraçada. Com d'altres santvicentins l'aniversari d'El Breny, té coincidències personals i familiars. Fa 30 anys naixia la meva filla Anna i jo encetava el meu tercer projecte professional. La primera de les coincidències fou fruit d'una voluntat compartida i la segona per un noble afany de millora personal. Semblantment, el nostre periòdic veia la llum perquè d'entre altres raons, hi va haver la ferma voluntat d'unes persones per tirar-lo endavant tot millorant la qualitat de vida de la comunitat, no pas d'un reducte elitista ni res semblant, a partir d'aleshores, Sant Vicenç de Castellet ha tingut una eina comunicativa i d'informació de primer ordre. Des de l'any 1974 ençà, el Col·lectiu ha patit tota mena de mancances i entrebancs, però amb l'ajuda de tots, ha seguit el seu periple fins avui i ha consolidat el projecte. Per qualsevol entitat, club o associació, arribar a fer 30 anys no és poca cosa. Comporta ja un bagatge d'idees plasmades, de feina feta - i ben feta -, d'il·lusions compartides i per sobre de tot, de servei a la comunitat. També, i des de fa 5 anys podem consultar El Breny per internet, aquesta opció encara és minoritària, però les noves tecnologies han d'anar guanyant terreny a la nostra societat i ajudar-nos a ser més còmplices en projectes nascuts des de les bases populars.
M'agrada molt poc de personalitzar quan es tracta de projectes
col·lectius, però en aquest cas i per la importància de l'efemèride,
deixeu-me fer referència a dues persones que feren realitat el somni de
tot el grup: Mn. Salvador Bardulet - ja traspassat - i la M. Carme
Grauvilardell. A tots aquells que heu seguit les petjades inicials de la
M. Carme i en Salvador, moltes gràcies per la vostra feina i FELIÇ
ANIVERSARI!!!
|
Fer
permanent la nostra història, apropar-nos tots plegats, compartir
informació, deixar una porta oberta a les solucions dels problemes, a
les opinions i divergències que pertanyen a una comunitat - quasi
familiar -, poden ser unes de les grans comeses de la premsa local. Fa
més de trenta anys que a Sant Vicenç de Castellet - el meu poble de
naixement - ens comunicàvem a les cantonades dels carrers principals,
generalment allà on hi havia un bar. Temps en que la guàrdia civil
prohibia les reunions de més de tres persones en qualsevol lloc. Era
il·legal reunir-se quatre individus, a tots els catalans se'ns
considerava subversius, perillosos i pecaminosos. Per aquesta època ara
fa trenta anys, va néixer El Breny amb l'objectiu del que he dit en
principi, però en aquells temps revisat i controlat en el seu contingut
per l'ajuntament en aquells moments franquista, com tots els ajuntaments
del país.
Fa
pocs dies em va trucar la Maria Carme, la presidenta d'El Breny, la qual
feia potser 20 anys que no ens veiem ni parlàvem, per dir-me que pel mes
de novembre es celebra el 30è aniversari d'El Breny, i si volia
col·laborar amb algun dibuixet, i tant que si! - li vaig dir molt
content. Amb aquest escrit m'agradaria dignificar la gran força i
utilitat de la premsa local. Fins i tot afirmo que per un periodista o
comunicador és més difícil parlar de casa que dels americans i els
àrabs, o de qualsevol altra cosa llunyana d'àmbit mundial. De segur que
els que avui feu El Breny, sabeu que és molt delicat parlar dels vostres
veïns, dels vostres carrers, de les institucions, de l'economia, la
política, l'ajuntament, les obres...
EL
Breny compleix trenta anys i això és un fet remarcable. En primer lloc
perquè la continuïtat de qualsevol activitat és sempre motiu de
satisfacció; res poc aguantar-se tant temps si al darrera no hi ha una
voluntat i un treball constants. 
"Sembla
que va ser ahir", "com passa el temps" ; són expressions que fem servir
tot sovint. El Breny ja té trenta anys de vida i han passat, molt, molt
depressa. El mes de novembre de l'any 1974 va néixer quan ja bufaven
vents de canvi polític i podíem gaudir de la llibertat de reunió;
s'havia d'aprofitar la llibertat d'expressió.