|
300
 Arribar
a la xifra rodona de 300 números publicats és per als qui mes rere mes
fem El Breny una autèntica proesa. Així ho vivim i així de clar ho hem
d'expressar. És, de tota manera, una proesa ben especial, una proesa
que té tanta gent al darrera que els que ara hi som sentim que tan
sols en tenim una minúscula part del mèrit. Des d'aquell llunyà
novembre de l'any 1974, han passat ja gairebé 30 anys i hem arribat a
aquest 2004 amb 300 números a l'esquena, amb 300 Brenys que acumulen
l'esforç i la il·lusió de tot un col·lectiu per explicar el dia a dia
o, potser millor, el mes a mes del seu poble.
Ja tindrem temps i espai per parlar del trentè aniversari d'aquesta
entitat i de la gran quantitat de col·laboradors amb els quals ha
tingut la immensa sort de comptar. Amb motiu del número 300 volem
retre un efusiu homenatge a aquelles persones que, gairebé en
l'anonimat, han assumit en algun moment de la història d'El Breny la
dura responsabilitat de fer el que nosaltres coneixem per muntatge.
Qualsevol publicació té el seu grup de col·laboradors, persones que
normalment escriuen per pròpia iniciativa, sobre temes que coneixen o
que han viscut recentment, amb passió i desinteressadament, però sense
presses ni pressió. El col·laborador és essencial per a El Breny, no
hauríem passat del número 1 sense ell. Però hi ha una figura poc o
gens coneguda en una publicació com la nostra. És la de la persona
que, mes rere mes, de gener a desembre, i any rere any, s'encarrega de
recollir tot el material, perseguir qui no l'ha entregat a temps,
estructurar les seccions, assignar-ne els continguts, encabir-hi els
que arriben a última hora, marcar prioritats, ubicar les imatges amb
els respectius peus, dissenyar la portada, destacar els temes
estrella, confeccionar la graella d'arxius informàtics perquè a la
impremta s'aclareixin, col·locar-hi ben ordenats i numerats els
articles, les col·laboracions, l'editorial, l'humor, les cartes, la
publicitat, i tot acompanyat de les corresponents fotos si és que n'hi
van. Aquesta persona hi dedica un dissabte i, si no ho té acabat, un
diumenge. I encara, de vegades, la tarda del dilluns o del dimarts...
Després guarda tot el material en suport informàtic, amb totes les
instruccions, perquè l'impressor sàpiga què ha de fer. I per si no
n'hi hagués prou, tan bon punt el número arriba d'impremta, prepara un
exemplar en paper i una còpia de tots els arxius informàtics per a
l'edició d'Internet. Així cada vegada.
El col·laborador pot no escriure un mes, si no ha trobat el moment, el
tema o la inspiració. Però el muntatge d'El Breny s'ha de fer cada mes
sens falta, hi hagi o no inspiració, perquè si no, no surt. I que un
mes no surti significa matar-lo. Per això, quan celebrem que hem
arribat al número 300 és més important que mai recordar que durant 30
anys El Breny ha tingut la gran sort de tenir sempre algú que s'ha
ocupat de muntar-lo. Naturalment, no sempre ha estat la mateixa
persona. Tampoc el mètode de treball ha estat exactament el mateix des
del principi. El que interessa és que el testimoni ha anat passant
d'una mà a l'altra, sense pausa.
Deixant molt clar que tothom és importantíssim i necessari, que
cadascú ha aportat a aquesta publicació allò que bonament ha pogut i
més, no podem passar per alt que la supervivència d'El Breny depèn del
compromís. I és a qui voluntàriament s'ha compromès amb una tasca poc
vistosa però descomunal a qui avui, amb motiu del número 300, li
dediquem el nostre més sincer i emocionat homenatge. |