Cartes a El Breny


1. JA N'HI HA PROU! (J. R.)

2. CUES DE PANSA PER... (Un del poble)

3. FEM ANYS (Jaume Dalmau López)

4. A L'AMIC RAMON GIRALT i CALSINA (Centre Excursionista)


JA N'HI HA PROU! 

Resignació. Heus la paraula. En el passat número d'El Breny del mes de maig i juny, l'editorial aprofundia en aquest nom abstracte. Ens parlava de la resignació dels santvicentins amb la malmesa línia de la RENFE. Concloïa que poc estem fent per evitar un alt grau de degradació i deixadesa: la línia, i bàsicament l'estació, té ja marcat un lent i gradual camí cap a la seva fi... Podríem establir que aquest tipus de resignació és "materialista": estem perdent quelcom que si ho tenim bé, però si no ho tenim, pensem, tampoc passarà res...

Hi ha un altre tipus de resignació, molt més preocupant, molt més terrible, i molt més "inintel·ligible"... És aquella que exemplificaven els jueus quan els portaven als camps de concentració nazis: sabien segurs que els duien a ser gasificats però no feien absolutament res per evitar-ho, potser perquè sempre tenim tendència a pensar que el pitjor mai passarà...

I tot això em ve a la ment pel tràgic accident que no fa gaires setmanes va segar la vida d'en Ramon Giralt. I em ve a la ment perquè ja fa anys que, per desgràcia, massa gent de Sant Vicenç està perdent éssers estimats de forma sobtada i inútil... I els està perdent no massa lluny del poble.

Tenim una terrible "Espasa de Damocles" un cop travessem un pont que ens aïlla d'un destí desconegut. La carretera que uneix el túnel de Bogunyà amb Manresa és de les més transitades de Catalunya, i, és també la més insegura (Informe Fundació RACC). I aquí és on la nostra resignació és comparable al greu exemple que hem posat. Ens resignem a la fatalitat, i acabem assumint que es cosa del destí... Però, val a dir, que si el govern de la Generalitat hagués posat els mateixos mitjans (econòmics i altres) per descongestionar la carretera de Manresa a la Bauma com els ha posat en fer arribar l'Autopista Terrassa-Manresa fins al Túnel del Cadí, potser moltes i moltes morts innocents s'haguessin evitat!

Millor no pensar-hi? Però algun dia, no gaire llunyà, a alguna altra família del poble li tocarà patir una altra tragèdia, i, hauríem de pensar, seriosament i ferma, que, potser, els destinataris de la “loteria” que hom no vol podem ser qualsevol de nosaltres!

En Joan Roy, en un fantàstic article al Regio7, no fa gaires mesos, cridava un "Ja n'hi ha prou", arrel d'un greu accident ocorregut en l'esmentada carretera. Es dirigia a les Administracions responsables però també a totes les Institucions i Entitats que poden fer alguna cosa per posar remei al tema definitivament... Jo avui, des d'aquí segueixo el crit i crido tant fort com ell i tant alt com els vostres ulls ho escoltin: JA N'HI HA PROU.

J.R.


CUES DE PANSA PER...

La Consellera de Sanitat, doncs sembla, que vol fer-nos pagar un euro per visita mèdica. Ja no RECORDA que el mes vinent començarem a pagar la benzina més cara per culpa del dèficit sanitari. Dissortadament pels votants, tots nosaltres, la Consellera tampoc RECORDA que quan estaven en campanya electoral, no fa gaires mesos, el seu partit ens va prometre més metges i més minuts de visita; mai parlaven de pagar un euro per visita. Dissortadament, pels votants, tots nosaltres, la única cosa que han fet, de moment, és jubilar als metges amb més experiència i apujar-nos la benzina i llançar el fantàstic "globus sonda" de fer recaure en els usuaris el pagament d'un euro per visita. No cal dir que majoritàriament recaurà en els treballadors, pensionistes, tot just en els que menys poden, perquè els que poden tant els hi fa un, dos o tres euros, fins i tot, tant els hi fa el servei sanitari públic.

La seva proposta, Honorable Sra. Marina Geli, és perjudicial sobretot per la gent que més ho necessita, doncs, són els que tenen una malaltia crònica els que més despeses tenen i més visites "obligades" n'han de fer.

En un ambulatori de la Seguretat Social, un jubilat que pateix malaltia crònica i cobra uns 300 euros cada mes, ens deia que no en tenia prou amb la seva malaltia, doncs els polítics li donaven cada ensurt, que el matarien d'un infart. Una altra dona deia, que no sabia com s'ho feien els polítics, perquè: “Quan fan campanya, sempre parlen i fan pel bé del poble (suposo que som nosaltres), però quan tenen el poder et matxuquen per tot arreu i ja només ens recorden com usuaris i quasi responsables del dèficit sanitari."

Honorable Sra. Geli per si no ho RECORDA li recomano llegir de la Constitució l'article 31.1 on diu que tots, no exclusivament els usuaris, hem de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica i amb criteris de progressivitat, també l'article 50 parla de que els poders públics han de garantir la suficiència econòmica als ciutadans de la tercera edat i l'article 128 diu que tota la riquesa del país en les seves distintes formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l'interès general.

Doncs bé, amb aquesta mania de cobrar només als usuaris, substituir imposició directa per indirecta, té com a conseqüència que acaben pagant els que menys poden i ens oblidem descaradament del que diu aquests tres articles de la Constitució. No cal dir-ho, hi ha poca memòria, perquè hi ha massa por de fer pagar els que poden.

UN DEL POBLE


FEM ANYS

Les vivències d'una persona li caracteritzen el passat, i li són presents en el futur. També l'entorn que l'embolta són oients d'aquest passat.

Recordo la primera festa d'“Homenaje a la Vejez” a Sant Vicenç de Castellet en la qual va entrar el meu avi matern amb 77 anys, en Luis López del Pozo, castellà del poble d'Ataquines, situat entre Arévalo i Medina del Campo, província de Valladolid. Érem l'any 1925, i va venir tota la família a Sant Vicenç de Castellet. La meva mare, que ara en té 97, va venir alguna temporada abans a casa dels seus oncles, els Martín i li va agradar tant Catalunya que no va parar fins a fer venir els seus pares i els seus dos germans.

Aquesta festa, celebrada per primer cop l'any 1955, ha estat una de les més importants de la segona meitat del segle passat al nostre poble, amb la participació d' una multitud impressionant, la qual acompanyava als homenatjats al seu pas pels carrers del poble. Les autoritats civils, eclesiàstiques, entitats locals i la comissió formada expressament, es van encarregar de tota la organització, aconseguint que els santvicentins expressessin conjuntament la exaltació, el respecte i l'amor envers la gent gran.

Cal destacar, que l'any 1955 d'aquests homenatges se'n feien pocs arreu, i per tant, són pocs els pobles que poden dir que fa 50 anys que la celebren. Aquest fet als santvicentins ens ha d'honrar i alhora fer-nos sentir capaços de fer coses al nivell que calgui, senzilles, modestes, sense por, posant-hi el coratge que sempre ens ha caracteritzat. Es així, com de tant en tant en sortirà alguna d' important, perenne, i perquè no, genuïna, com per exemple l'estàtua sencera d'Anselm Clavé - de l'any 1920 - o el Monument a la Mare tal i com defineix l'escrit del seu peu. Els santvicentins saben fer les coses amb entusiasme, capacitat, decisió, responsabilitat de la feina ben feta, seguretat en nosaltres mateixos i això ens ha de fer sentir orgullosos d'ésser el que som; santvicentins.

JAUME DALMAU LÓPEZ


A L'AMIC RAMON GIRALT i CALSINA

El passat dia 4 de juliol la fatalitat es va creuar en la teva vida i ens vas deixar.

És diu que les persones tenim molts coneguts, alguns companys i menys amics, tu eres diferent, tenies molts amics, era fàcil ser amic teu.

Eres una persona de conviccions, les defensaves amb arguments i les duies a la practica en la vida diària perquè te les creies.

Amant de la natura, del país, quantes hores vàrem caminar junts.

Els diumenges al matí sortíem del Centre Excursionista, no t'importava massa on anàvem, tot i que preferies Montserrat a qualsevol altre lloc, i si triàvem una ruta que ja havies fet altres vegades mai tenies un retret, sempre deies que alguna cosa nova veuríem o trobaríem.
Durant el camí parlàvem de la feina, de la família, de política, de la natura, dels bons o mals moments que tots un dia o un altre hem passat, de les activitats del Centre, del nou Pessebre al Puigsoler,... La teva conversa sempre era argumentada, sabies escoltar i comprendre, però això si les teves conviccions no les tombava ningú, eren de pedra picada.

També eres una persona altruista, quan s'hi havia de ser i eres, com el primer, a col·laborar en el que fes falta.

En fi, eres un home bo. Des d'on siguis has de saber que els diumenges al matí, quan sortim tota la colla, encara notem la teva presència entre nosaltres i fins el dia que ens retrobem seguirem gaudint del teu record mentre anem caminant pel camí de la vida i pels viaranys d'aquesta nostra estimada terra.

Amor, família, solidaritat
Treball, dedicació, empenta
Natura, caminar, llibertat
Amistat, escoltar, comprendre
Per tot això que defensaves
Et recordarem sempre.

JUNTA DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE SANT VICENÇ DE CASTELLET

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet