1. JA N'HI HA PROU! (J.
R.)
2. CUES DE PANSA PER...
(Un del poble)
3.
FEM ANYS
(Jaume Dalmau López)
4.
A L'AMIC RAMON GIRALT i CALSINA (Centre
Excursionista)
Resignació. Heus la paraula. En el passat número d'El Breny del
mes de maig i juny, l'editorial aprofundia en aquest nom abstracte.
Ens parlava de la resignació dels santvicentins amb la malmesa línia
de la RENFE. Concloïa que poc estem fent per evitar un alt grau de
degradació i deixadesa: la línia, i bàsicament l'estació, té ja marcat
un lent i gradual camí cap a la seva fi... Podríem establir que aquest
tipus de resignació és "materialista": estem perdent quelcom que si ho
tenim bé, però si no ho tenim, pensem, tampoc passarà res...
Hi ha un altre tipus de resignació, molt més preocupant, molt més
terrible, i molt més "inintel·ligible"... És aquella que
exemplificaven els jueus quan els portaven als camps de concentració
nazis: sabien segurs que els duien a ser gasificats però no feien
absolutament res per evitar-ho, potser perquè sempre tenim tendència a
pensar que el pitjor mai passarà...
I tot això em ve a la ment pel tràgic accident que no fa gaires
setmanes va segar la vida d'en Ramon Giralt. I em ve a la ment perquè
ja fa anys que, per desgràcia, massa gent de Sant Vicenç està perdent
éssers estimats de forma sobtada i inútil... I els està perdent no
massa lluny del poble.
Tenim una terrible "Espasa de Damocles" un cop travessem un pont que
ens aïlla d'un destí desconegut. La carretera que uneix el túnel de
Bogunyà amb Manresa és de les més transitades de Catalunya, i, és
també la més insegura (Informe Fundació RACC). I aquí és on la nostra
resignació és comparable al greu exemple que hem posat. Ens resignem a
la fatalitat, i acabem assumint que es cosa del destí... Però, val a
dir, que si el govern de la Generalitat hagués posat els mateixos
mitjans (econòmics i altres) per descongestionar la carretera de
Manresa a la Bauma com els ha posat en fer arribar l'Autopista
Terrassa-Manresa fins al Túnel del Cadí, potser moltes i moltes morts
innocents s'haguessin evitat!
Millor no pensar-hi? Però algun dia, no gaire llunyà, a alguna altra
família del poble li tocarà patir una altra tragèdia, i, hauríem de
pensar, seriosament i ferma, que, potser, els destinataris de la
“loteria” que hom no vol podem ser qualsevol de nosaltres!
En Joan Roy, en un fantàstic article al Regio7, no fa gaires mesos,
cridava un "Ja n'hi ha prou", arrel d'un greu accident ocorregut en
l'esmentada carretera. Es dirigia a les Administracions responsables
però també a totes les Institucions i Entitats que poden fer alguna
cosa per posar remei al tema definitivament... Jo avui, des d'aquí
segueixo el crit i crido tant fort com ell i tant alt com els vostres
ulls ho escoltin: JA N'HI HA PROU.
J.R.
La Consellera de Sanitat, doncs sembla, que vol fer-nos pagar un euro
per visita mèdica. Ja no RECORDA que el mes vinent començarem a pagar
la benzina més cara per culpa del dèficit sanitari. Dissortadament
pels votants, tots nosaltres, la Consellera tampoc RECORDA que quan
estaven en campanya electoral, no fa gaires mesos, el seu partit ens
va prometre més metges i més minuts de visita; mai parlaven de pagar
un euro per visita. Dissortadament, pels votants, tots nosaltres, la
única cosa que han fet, de moment, és jubilar als metges amb més
experiència i apujar-nos la benzina i llançar el fantàstic "globus
sonda" de fer recaure en els usuaris el pagament d'un euro per visita.
No cal dir que majoritàriament recaurà en els treballadors,
pensionistes, tot just en els que menys poden, perquè els que poden
tant els hi fa un, dos o tres euros, fins i tot, tant els hi fa el
servei sanitari públic.
La seva proposta, Honorable Sra. Marina Geli, és perjudicial sobretot
per la gent que més ho necessita, doncs, són els que tenen una
malaltia crònica els que més despeses tenen i més visites "obligades"
n'han de fer.
En un ambulatori de la Seguretat Social, un jubilat que pateix
malaltia crònica i cobra uns 300 euros cada mes, ens deia que no en
tenia prou amb la seva malaltia, doncs els polítics li donaven cada
ensurt, que el matarien d'un infart. Una altra dona deia, que no sabia
com s'ho feien els polítics, perquè: “Quan fan campanya, sempre parlen
i fan pel bé del poble (suposo que som nosaltres), però quan tenen el
poder et matxuquen per tot arreu i ja només ens recorden com usuaris i
quasi responsables del dèficit sanitari."
Honorable Sra. Geli per si no ho RECORDA li recomano llegir de la
Constitució l'article 31.1 on diu que tots, no exclusivament els
usuaris, hem de contribuir al sosteniment de les despeses públiques
d'acord amb la seva capacitat econòmica i amb criteris de
progressivitat, també l'article 50 parla de que els poders públics han
de garantir la suficiència econòmica als ciutadans de la tercera edat
i l'article 128 diu que tota la riquesa del país en les seves
distintes formes i sigui quina sigui la seva titularitat està
subordinada a l'interès general.
Doncs bé, amb aquesta mania de cobrar només als usuaris, substituir
imposició directa per indirecta, té com a conseqüència que acaben
pagant els que menys poden i ens oblidem descaradament del que diu
aquests tres articles de la Constitució. No cal dir-ho, hi ha poca
memòria, perquè hi ha massa por de fer pagar els que poden.
UN DEL POBLE
Les vivències d'una persona li caracteritzen el passat, i li són
presents en el futur. També l'entorn que l'embolta són oients d'aquest
passat.
Recordo la primera festa d'“Homenaje a la Vejez” a Sant Vicenç de
Castellet en la qual va entrar el meu avi matern amb 77 anys, en Luis
López del Pozo, castellà del poble d'Ataquines, situat entre Arévalo i
Medina del Campo, província de Valladolid. Érem l'any 1925, i va venir
tota la família a Sant Vicenç de Castellet. La meva mare, que ara en
té 97, va venir alguna temporada abans a casa dels seus oncles, els
Martín i li va agradar tant Catalunya que no va parar fins a fer venir
els seus pares i els seus dos germans.
Aquesta festa, celebrada per primer cop l'any 1955, ha estat una de
les més importants de la segona meitat del segle passat al nostre
poble, amb la participació d' una multitud impressionant, la qual
acompanyava als homenatjats al seu pas pels carrers del poble. Les
autoritats civils, eclesiàstiques, entitats locals i la comissió
formada expressament, es van encarregar de tota la organització,
aconseguint que els santvicentins expressessin conjuntament la
exaltació, el respecte i l'amor envers la gent gran.
Cal destacar, que l'any 1955 d'aquests homenatges se'n feien pocs
arreu, i per tant, són pocs els pobles que poden dir que fa 50 anys
que la celebren. Aquest fet als santvicentins ens ha d'honrar i alhora
fer-nos sentir capaços de fer coses al nivell que calgui, senzilles,
modestes, sense por, posant-hi el coratge que sempre ens ha
caracteritzat. Es així, com de tant en tant en sortirà alguna d'
important, perenne, i perquè no, genuïna, com per exemple l'estàtua
sencera d'Anselm Clavé - de l'any 1920 - o el Monument a la Mare tal i
com defineix l'escrit del seu peu. Els santvicentins saben fer les
coses amb entusiasme, capacitat, decisió, responsabilitat de la feina
ben feta, seguretat en nosaltres mateixos i això ens ha de fer sentir
orgullosos d'ésser el que som; santvicentins.
JAUME DALMAU LÓPEZ
El passat dia 4 de juliol la fatalitat es va creuar en la teva vida i
ens vas deixar.
És diu que les persones tenim molts coneguts, alguns companys i menys
amics, tu eres diferent, tenies molts amics, era fàcil ser amic teu.
Eres una persona de conviccions, les defensaves amb arguments i les
duies a la practica en la vida diària perquè te les creies.
Amant de la natura, del país, quantes hores vàrem caminar junts.
Els diumenges al matí sortíem del Centre Excursionista, no t'importava
massa on anàvem, tot i que preferies Montserrat a qualsevol altre
lloc, i si triàvem una ruta que ja havies fet altres vegades mai
tenies un retret, sempre deies que alguna cosa nova veuríem o
trobaríem.
Durant el camí parlàvem de la feina, de la família, de política, de la
natura, dels bons o mals moments que tots un dia o un altre hem
passat, de les activitats del Centre, del nou Pessebre al
Puigsoler,... La teva conversa sempre era argumentada, sabies escoltar
i comprendre, però això si les teves conviccions no les tombava ningú,
eren de pedra picada.
També eres una persona altruista, quan s'hi havia de ser i eres, com
el primer, a col·laborar en el que fes falta.
En fi, eres un home bo. Des d'on siguis has de saber que els diumenges
al matí, quan sortim tota la colla, encara notem la teva presència
entre nosaltres i fins el dia que ens retrobem seguirem gaudint del
teu record mentre anem caminant pel camí de la vida i pels viaranys
d'aquesta nostra estimada terra.
Amor, família, solidaritat
Treball, dedicació, empenta
Natura, caminar, llibertat
Amistat, escoltar, comprendre
Per tot això que defensaves
Et recordarem sempre.
JUNTA DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE SANT VICENÇ DE CASTELLET |