|
SANT JAUME DE
VALLHONESTA O LA IDENTITAT ESPOLIADA
 Desposseir
un poble del seu patrimoni és un menyspreu irreparable a la seva
identitat, significa l'anihilació de la seva singularitat i la pèrdua
de la seva dignitat col·lectiva. Malauradament, gran part del
patrimoni de Sant Vicenç es mou en el límit de la fragilitat extrema,
maldant per sobreviure malgrat les constants inclemències. I
d'inclemències n'hi ha de molts tipus: les meteorològiques, les
naturals i també les humanes.
La consciència patrimonial, afortunadament, creix. Però no al ritme
desitjable. Podríem sentir-nos una mica alleujats si veiéssim que la
consciència patrimonial creix al ritme suficient com per evitar els
efectes de les inclemències, però no és això el que està passant.
Creix la consciència, però no atrapa encara a la inconsciència. No som
conscients de la importància d'un mur fins que no cau. No el valorem
fins que no el perdem. Cada pedra que cau esmicola una mica més la
nostra personalitat única, així anem.
En tenim una mostra ben palpable en un indret tan impressionant com
desconegut de les nostres muntanyes. Dalt d'una carena, vigilant atent
el pas de la història i amarant-se de la seva essència, hi ha Sant
Jaume de Vallhonesta, el conjunt històric i monumental més rellevant
de Sant Vicenç, el més corprenedor i alhora el més desconegut. Sobta
admirar la seva decadència, per dues raons: perquè, malgrat tot, no
perd la seva altivesa, i perquè és impossible saber-se avenir del seu
abandonament.
Sant Jaume és inseparable del camí ral. I junts són una metàfora
perfecta de la història de Vallhonesta, i també, és clar, de la
història de Sant Vicenç. Costa molt fer-se una idea del que representa
Sant Jaume perquè l'actual Sant Vicenç és hereu directe de la
industrialització. És per això que bona part del patrimoni, dels
costums i tradicions, de les activitats econòmiques, culturals i
festives del poble tenen el seu origen a partir de mitjan segle XIX.
Però també va existir un Sant Vicenç anterior a la industrialització
o, més ben dit, dos Sant Vicenç, perquè no va ser fins al 1836 que
Castellet i Vallhonesta es van unificar territorialment. D'aquell
temps antic en tenim vestigis, més o menys conservats, més o menys
oblidats. Ens queden tradicions com la Festa del Panellet, testimonis
d'una activitat econòmica preindustrial com les barraques de vinya i
memòria ancestral com algunes llegendes recollides recentment. També
ens queden les grans pedres, el patrimoni arquitectònic, aquell en què
la petjada de la història és fa més evident. Les restes del castell i
el santuari de Castellet ens remunten a l'edat mitjana, igualment ho
fa l'església de Sant Pere de Vallhonesta. Però hi ha a Sant Vicenç un
únic monument que ens permet recórrer el fil de la història des de
l'edat mitjana fins a l'edat contemporània, un únic monument capaç
d'explicar l'evolució de Sant Vicenç al llarg dels segles, la història
feta monument: Sant Jaume de Vallhonesta.
Però ens n'adonem ara. Ara que la peça fonamental del conjunt
arquitectònic, el gran mas, és pràcticament una ruïna. L'estat de
conservació dels diferents elements que formen el conjunt és divers,
només la capella es manté amb robustesa, però en general predomina la
decrepitud i l'abandonament. L'excursionisme vallesà ja fa temps que
va descobrir l'encant de Sant Jaume. I no només això, també la seva
rellevància històrica, el seu paper com a hostal i punt de referència
del camí ral de Coll de Daví. Alguns estudiosos del Vallès,
apassionats pel nostre patrimoni, l'han estudiat i l'han valorat. A
Sant Vicenç sempre ens han preocupat altres coses. El camí ral té un
bon tram que discorre per l'antic terme de Vallhonesta, ve de
Rellinars carenejant, deixant enrera els Hostalets del Daví, travessa
el mític coll de Gipó i des d'aquí torna a carenejar fins a Sant
Jaume. Travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara, arriba a Manresa.
No es va ordenar la construcció d'aquest camí per les esplèndides
panoràmiques, però sens dubte formen part indestriable de la seva
màgia. A l'edat mitjana es fixaven en altres coses a l'hora de traçar
un camí. Es buscava la seguretat i les carenes oferien sempre més
tranquil•litat al viatger que les valls. El camí ral ha contemplat des
de molt antic el pas de la vida i també de la mort, un camí feréstec i
perillós, tan important que gaudia de protecció reial, i marcat
especialment pel bandolerisme que va caracteritzar la Catalunya dels
segles XVI i XVII. Els actes de bandidatge perpetrats en els colls, en
els racons més obacs, en els mals passos, l'aixopluc dels hostals...
tot plegat ha forjat una mítica al seu entorn. La història
transformada en llegenda recorre encara, gràcies al testimoniatge de
les pedres i dels homes, el camí que va unir Barcelona amb Manresa
fins que el ferrocarril es va obrir camí l'any 1859. Vist, doncs, amb
perspectiva, ha estat aquest i no cap altre el camí de tota la vida.
No obstant això, la història no sempre és respectuosa i benvolent amb
els grans símbols. De forma ineludible la industrialització del segle
XIX va girar full, i la percepció del treball i del progrés es va
alterar significativament. Començava una nova època en què la
productivitat fabril havia de marcar el ritme de les persones i el
valor de les coses. L'exemple paradigmàtic és la torre del Breny,
desmuntada el 1870 per construir una resclosa. Ara, però, entrem en
una nova època. Tenim l'esperançadora oportunitat d'una nova frontissa
històrica i és ara quan l'hem d'aprofitar. Sant Jaume de Vallhonesta
va viure la seva esplendor entre els segles XIII i XIX i amb la
industrialització va entrar en una decadència que va culminar a mitjan
segle XX amb l'abandonament definitiu. Ara que entrem en l'era
postindustrial, en l'anomenda societat del coneixement, estem
començant a adquirir consciència del valor del nostre patrimoni. Ara
és el moment, doncs, de la revaloració i de la recuperació de la
memòria històrica. És vital reaccionar amb alternatives a l'oblit, amb
projectes de futur que prenguin com a principi la dignificació dels
testimonis del nostre passat.
El camí ral i Sant Jaume de Vallhonesta ens expliquen la història de
Sant Vicenç. Tenim encara aquesta sort. Però podria ser que ben aviat
ens expliquessin com funciona un espectacular i bonic abocador de
residus, amb vistes excepcionals sobre les deixalles, sentint a la
perfecció el captivador soroll dels motors dels camions, observant el
generós enterrament amb brossa urbana de barraques de vinya, de parets
de pedra seca, percebent de l'ambient una aroma embriagadora. Existeix
una manera més infame de colgar sota la ignomínia mil anys d'història? |