1. CARTA A JOAN MONTSECH (Jordi
Subirana)
2. UN ALTRE MORT A LA C-55
(Alfons Plans)
3.
EN EL COMIAT D'EN RAMON GIRALT I CALSINA
(Pere Guiu)
4.
EN RELACIÓ AL 50è HOMENATGE A LA VELLESA (Un
santvicentí)
5.
CARTA D'AGRAÏMENT DE LA FAMÍLIA ZALABARDO-MOLL
(Ramon i Maria Zalabardo Moll)
6.
CARTA D'AGRAÏMENT DE LA FAMÍLIA RUBIO MOLINA
(Família Rubio Molina)
Benvolgut Joan,
Després de llegir les teves paraules (recargolades com de costum),
se'm fa difícil d'emprar un to familiar en la meva resposta. El teu
escrit està ple de frases entre parèntesi, signe inequívoc de la doble
intencionalitat de les teves afirmacions, arribant a la subtilitat de
l'insult. Intentaré no copiar-te massa i anar directament a les
qüestions que planteges. Ja em dispensaràs que no em dirigeixi a tu
pel càrrec que ostentes en el PSC, perquè no el sé.
En les meves declaracions a Regió 7, m'atorgues el títol de portaveu
de l'Ajuntament, mal fet, perquè llavors també parlaria en nom teu, o
és que no te'n sents de l'Ajuntament? Però saps de sobres que no és
així. Interpretes les meves declaracions de la manera que més et convé
i en fas un ús estrictament partidista.
Parles d'una Junta de Portaveus i saps igual que jo, que aquest
organisme no existeix al nostre Ajuntament, tasca ben difícil doncs
per l'Alcalde convocar aquesta entelèquia que ningú no coneix.
Pel to de les teves afirmacions i/o acusacions sembla talment que
vulguis que assumeixi el parlar en nom de l'Equip de Govern, no ho
faré, perquè no tinc cap necessitat de posar-me allà on no em demanen.
I llegint la premsa, escoltant les ràdios o en les afirmacions fetes
en el ple on es va preguntar per l'abocador, el tema ha quedat prou
clar, o és que vols que es generin notícies allà on no n'hi ha?
Reafirmo el meu plantejament, no he d'informar de res i per tan tampoc
tinc por de res, ni de sembrar inquietuds, que només es poden generar
en algun cap calent i delerós de gresca institucional. En aquest camp,
tampoc m'hi trobaràs a mi.
En un altre lloc del teu escrit, dius que rebutges les al·lusions
personals. Si et descuides, m'esberles en canal i et quedes tan fresc
com una rosa: ser jove, deu ser pecat, pitjor encara tenir vocació
estel·lar i ésser immadur políticament (dit amb altres paraules, és
clar).
Entenc que la maduresa política no té res a veure amb els anys, sinó
amb les conviccions i les meves les tinc ben arrelades des de fa molts
anys, tan de bo tothom pogués dir el mateix. És clar que en aquest
camp també hi ha vocacions tardanes, veritat?
De vegades, me les miro les estrelles, només per constatar que allà no
hi podré arribar mai, però igualment em sento realitzat en la tasca
que responsabilitat que m'han encomanat els companys del partit. És
per això que les meves declaracions a la premsa o en qualsevol altre
mitjà de comunicació, reflecteixen sempre el parer i la opinió dels
militants d'ERC a Sant Vicenç, mai són personals i molt menys en nom
d'altri. En les teves intervencions en els plens i altres actes
públics, hi he endevinat un enyorament malaltís de no poder estar al
zenit polític de la nostra comunitat. I moltes gràcies per convidar-me
a canviar d'espai social i polític (de partit no, oi?)
Deixo per tancat aquest tema, perquè com tu, opino que no és bo
generar polèmiques inexistents, i si respons a aquestes ratlles, no
t'ho prenguis com una falta de cortesia, jo rai no et respondré pas.
Cordialment,
JORDI SUBIRANA i LLADÓ
President de la Secció Local d'ERC
Sant Vicenç de Castellet, juliol 2004
El Regió 7 del dilluns 5 de juliol encapçalava tota la pàgina 6 amb el
títol "Mor un santvicentí en un accident a l'eix". Aquesta notícia ens
colpejava brutalment ja que confirmava els comentaris, que diumenge
inundaven com lava volcànica tot el poble; que l'entranyable amic i
persona estimada per tothom Ramon Giralt, perdia la vida en un fatal
accident de trànsit. La seva esposa Conxita, que l'acompanyava, quedà
greument ferida encara que hores d'ara sembla que, gràcies a Déu,
superarà les ferides produïdes per l'accident.
No cal dir que tothom que coneixia al Ramon i a la Conxita, van quedar
fortament commocionats, però on va colpir especialment la notícia va
ser al Centre Excursionista on el Ramon era l'amable col•laborador de
sempre i sempre disposat a ajudar i sortir amb els amics a gaudir de
la natura i el seu entorn. La trista notícia ens va deixar sense alè,
incrèduls i amb el cor a punt d'esclatar.
Quan la notícia es va confirmar al Regió 7, ens feia ràbia que
diguessin que havia mort a l'Eix. Però a quin Eix! Entenem per Eix una
carretera de quatre carrils (dos d'anada i dos de tornada) on es pot
circular amb certa comoditat. Actualment l'anomenat Eix del Llobregat
és una perillosa carretera de dos carrils on, segons Regió 7, hi
passen cada dia prop de 30.000 vehicles (suposo que Trànsit ho sap ja
que tot sovint fan recompte). A més, pocs dies abans de l'accident, un
article de Enric Badia al mateix diari ens deia "... la Generalitat
admet que no és possible fer l'autovia del Bages Sud perquè s'hauria
d'indemnitzar l'autopista". L'escrit em va remoure l'estómac ja que
afegia que el desdoblament de la C-55 des de Manresa fins l'enllaç amb
la carretera de Terrassa, podia costar uns 100 milions d'euros, cost
que la Generalitat podria assumir, però que on no pot arribar és a la
indemnització que s'ha de pagar a l'empresa Autema, ja que així ho
estableixen les clàusules de la seva concessió de l'Autopista Terrassa
- Manresa, la més cara d'Europa, de la que actualment se'ls ha fet una
ampliació per 50 anys més (pobrets els d'Autema no les sortís el
negoci rodó). Si per aquesta autopista hi passen de 1.300 a 1.500
vehicles diaris i te 4 carrils, com hauria de ser la carretera C-55 on
n'hi passen gairebé 30.000?
És indignant que per interessos de molts polítics, ens haguem de jugar
cada dia la vida, circulant per aquesta carretera de mala mort,
principalment per anar a treballar. Vist la quantitat d'accidents,
molts d'ells mortals, que han succeït en aquest tram de carretera,
durant els darrers anys, no podem entendre que els polítics caiguin en
aquests paranys, per enriquir a uns quants, despreciant la vida dels
demés i dient que treballen pel poble català. Jo suggeriria que si
algú va firmar una “patranya” tan gran, que no permet eixamplar una
carretera tan transitada, ho pagués ell de la seva butxaca, i si no
per què firmava. Hem d'esperar gaires més morts per conscienciar als
polítics que han de ser més responsable al prendre algunes decisions?
ALFONS PLANS
El fenomen de la mort no és un caure dins el no res. És més aviat un
salt vital a una nova dimensió. Aquest fenomen, si el saben llegir, el
tenim davant dels nostres propis ulls, dins la naturalesa. És el que
s'anomena metamorfosi. Naixen per morir, i morim per néixer.
El Ramon era un home patidor i valent: un humanista, que tenia una
visió laica de l'univers, i un compromís ferm en la vida del seu país:
Catalunya i del seu poble: Sant Vicenç de Castellet.
En el rerefons de tot laïcisme científic molt sovint hi ha un final
transcendent, obert, en què es transparenta o “ s'endevina la radiant
claror d'una més alta llum”.
L'home sencer no és unidimensional. El pensament i la consciència
tenen també la seva pròpia autonomia natural, i això, el va fer buscar
el fons i el sentit amagat de la vida. La seva realitat es centrava en
la senzillesa de les formes i en la humilitat de les respostes que la
seva ment privilegiada resolia molt fàcilment. En aquesta visió
transcendent i laica, hi ha les arrels de la seva honestedat, que el
van empènyer a buscar sense defallir mai, la lluita i l'amor per a la
seva família (per la Conxita, pels seus fills, pels seus pares, pels
seus germans, per les seves cunyades, pels seus sogres, pels seus
nebots i nebodes,...).
Ell volgué ser amic de tothom, sense disfresses i sense barreres,
sense valorar les coincidències o les discrepàncies. Se m'acut aquella
imatge que tenia el patriota en el segle XIX o el cavaller en l'època
medieval. No en trobo cap de millor per definir la personalitat del
Ramon, el nostre amic, ell era un veritable patriota, un veritable
cavaller; sense voler ser-ne protagonista. Posseïa les qualitats del
sentit del deure, de l'honor i l'amor a la veritat. Era un Giralt i
Calsina de cap a peus.
No fa gaires dies mentre preníem un cafè per parlar de VALLHONESTA,
ens manifestava que la vida no passa per gaires coses importants sinó
que passa per les coses petites de cada dia, i ens deia: perquè no
intentem comprendre en lloc de jutjar?... perquè no estem al costat
dels altres, ajudant-nos des de la confiança i la llibertat de
pensament?. Dos interrogants sense cap resposta i una afirmació amb
rotunditat: aprendre llegir la nostra natura i a contemplar les
nostres muntanyes com les boires canvien de nas.
És d'elemental justícia recordar avui que en Ramon va contribuir
decisivament a vertebrar la societat civil santvicentina en la
instauració de la democràcia en aquells primers temps tan rabiosament
individualistes,... s'esforçà molt, però molt en fomentar la simbiosi
entre la persona i el teixit social, en l'Associació de Pares de
l'Escola Pública, als italians, dins de la JOC, a la Coral al Vent,
Club de Bàsquet Castellet, Club d'Hoquei Castellet, al Centre
Excursionista o en el nostre grup de teatre, entre d'altres,... des
del lloc on es raonen i es pateixen els projectes, el silenci ,
l'anonimat i la coherència.
Deixa una emprenta neta i transparent, que ja ha fructificat en els
seus fills. En nom de tots els qui l'hem conegut i estimat, donem
gràcies a Déu, per haver pogut compartir la vàlua d'una persona
excepcional que va viure senzillament, no va fer mal a ningú
conscientment i va donar a cadascú lo que era seu, per tant, com diria
el nostre mestre Garrigo:
Ramon, som molts els que et recordarem i t'estimarem. Sempre!
PERE GUIU TORREBADELLA
El passat dia 6 de juny es celebrà al nostre poble el 50è aniversari
de l'Homenatge a la Vellesa, amb un total èxit en tots els conceptes i
del que s'ha de felicitar a la comissió organitzadora. Però és de
lamentar que no es recordés a aquelles persones que l'any 1955, en tot
el seu anhel, entusiasme i il·lusió varen posar la primera pedra
perquè en el dia d'avui es pogués celebrar amb tota satisfacció el 50è
aniversari d'aquest homenatge. Hem de dir que Sant Vicenç fou un dels
primers pobles que va organitzar un homenatge d'aquestes
característiques. Un altre any serà.
UN SANTVICENTÍ
Senyors,
Després d'haver llegit l'últim número d'El Breny, on hi apareix un
especial dedicat al treball i la col·laboració realitzats per la
família Moll a Sant Vicenç de Castellet, els enviem la present en
agraïment pel treball realitzat, ja que la nostra família pensa que ha
sabut plasmar amb gran efectivitat la història de l'Agència de
Transports Moll i en general de la nostra família.
En el seu article remarquen la dedicació de la nostra família en
col·laborar amb la ciutadania, impulsant activitats i festes.
Actualment la resta de la família Moll, procura continuar aquesta
col·laboració en totes les activitats i actes celebrats encara que en
resulti més difícil ja que per diverses circumstàncies no residim
habitualment al poble.
Agraint-los el seu fantàstic treball s'acomiada atentament:
RAMÓN ZALABARDO MOLL
MARIA PILAR ZALABARDO MOLL
Els familiars d'Albert Rubio Molina de 25 anys, volem donar les
gràcies pels testimonis de condol rebuts i per l'assistència al
funeral que va tenir lloc l'últim diumenge de juny.
Sant Vicenç de Castellet, 30 de juny del 2004 |