Enric Garcia Matavacas

En aquest número a "Coses de l'Esplai" ens acompanya un barceloní. Enric Garcia Matavacas ens explicaria alguns detalls de la seva vida.

Enric, on vas néixer?
Vaig néixer al Barri de Gràcia, concretament al carrer Solà número 9, el dia 2 de març del 1968. Ara està tot canviat.

Què és el que recordes dels teus pares?
Recordo que la meva mare va morir jove, jo només tenia 12 anys. El pare va morir quan ell tenia 73 anys...

Tens germans? Si és així quants éreu?
Érem sis germans i jo sóc el més petit. La gran, la Pepita, ja és morta. Tenia 88 anys quan va morir. Després ve la Isabel, que ara té 88 anys i esta vivint a l'Esquirol, a la plana de Vic. La tercera, la Maria, també és morta i va morir als 82 anys. El quart, l'Antoni, que té 83 anys i està vivint a Barcelona. El penúltim va ser l'Alejandro, que té 80 anys i també viu a Barcelona. Jo vaig ser el que vaig tancar la remesa.

Una bona colla de germans. I tots han arribat a una edat ben respectable, amb bona sort i anys que us queden encara. Qui és la teva dona i quan us vau casar?
La meva dona es diu Teresa Pérez Muñoz i ens vam casar el dia 21 de març del 1954 a l'Església del Jesús del Barri de Gràcia. La meva dona encara em guanya en germans, van ser deu. Però, per desgràcia, només queda ella. La resta ja són morts.

Pel cognom que porta deu ser andalusa, o murciana, si no vaig equivocat.
No ho has endevinat. Una de les germanes de la mare de la meva dona va ser la única nascuda a Espanya, a Catalunya, a Barcelona. Els sogres van emigrar i es van instal·lar en un "ranxo" i van tenir nou fills i quan van decidir tornar es van instal·lar a Barcelona, on va néixer la Teresa, l'última de la família Pérez.

Quants fills teniu, Enric?
En tenim tres. El primer, l'Adolfo, que té 48 anys i està casat amb la Dolors Renom. Tenen un noi que es diu Marc, de 16 anys i viuen a Andorra. La segona és una noia; la Sílvia que té 40 anys. Està casada amb Valentí Camprubí i tenen un fill que es diu Eric de 14 anys. Aquests viuen a Navàs. La tercera és la Maria, que té 35 anys i està casada amb en Joan Vives. Tenen dos fills, el Gerard que té 8 anys i la Gemma que en té 4. Aquests estan vivint a Sant Vicenç.

Podem dir que sou uns "iaios" ben complerts. Bona sort i anys de vida a tots plegats. Podríem saber quina feina tenen les teves filles, el teu fill, la teva nora i els teus gendres?
L'Adolfo és representant de comerç i la Dolors secretària en una constructora d'obres. La Sílvia ja fa molts anys que treballa al "Bogart" de Calaf com a relacions públiques. El seu marit, el Valentí és mecànic. La Maria està al càrrec de la comptabilitat de casa seva, ja que el seu marit, en Joan té un negoci de material elèctric.

Ara que sabem la seva situació familiar, que ens pots explicar de l'escola?
No massa cosa. Vaig començar a treballar als 13 anys. Recordo haver anat al col·legi de Pau Iglesias. Vaig aprendre el just per anar fent.


Vas fer la mili?
Com a bon patriota però sense ganes de fer-la. Hi vaig estar un any i mig entre la Seu d'Urgell i Ribes de Freser. Després de passar l'etapa del "quinto", vaig passar a ser instructor. Estava al cos o companyia d'armes i com a vehicles disposàvem de rucs o mules. A mi primer em feien molt respecte aquelles bestioles de quatre potes, perquè no sabies mai per on et sortirien. No sabies mai quines serien les seves intencions. Però amb el temps ja ens vam fer amics. També ens vàrem fer un bon tip de treballar a pic i pala a Castellciutat, per fer una caserna. De totes maneres, tampoc ho vaig passar malament.

Com és de suposar, vas haver de passar l'època de la guerra i com ja sabem a les ciutats van tenir més problemes que als pobles.
Sí. A casa meva van ser temps molt difícils durant la guerra i la post-guerra. El pare havia sigut mosso d'esquadra. Quan va entrar el règim, el van empresonar i amb pena de mort, però gràcies a Déu no es va complir la sentència. Tot i així, acompanyat amb les penúries que estàvem passant sí va costar la vida a la mare. Però el món té aquestes coses, i s'han de passar quan toca.

De la teva vida laboral, què ens expliques?
Ja t'he comentat que vaig començar a treballar als 13 anys, amagat fins als 14. La primera i última feina la vaig fer a Casacuberta durant 40 anys. Quan vaig plegar tenia la feina d'encarregat de secció.

Per quin motiu vau venir a Sant Vicenç?
Per la feina. L'empresa va decidir traslladar-se a Sant Vicenç el 1977. Passats un parell d'anys, tant les fàbriques de Sant Vicenç com les de Barcelona se'n van anar a n'orris. Quan veníem ja vam notar algunes coses estranyes, però no m'arrepenteixo d'haver vingut.

Quan vau arribar, on vau anar a viure?
Primer, ens vam instal·lar en un pis del carrer Sant Jordi número 8. Encara hi estem i no tenim ganes de canviar.

Quan erets una mica més jove, què t'agradava fer?
De jove anava al ball i el cinema. També m'agradava molt l'esport, sobretot el futbol. Vaig jugar durant un temps amb un equip del barri, el "Gracienc C.F." i amb un altre del Poble Sec. Tot el temps de futbolista va durar fins als 18 ó 19 anys, quan vaig començar a festejar. Llavors, vaig plegar però de tant en tant feia alguns partits amistosos. Com a fet curiós et puc explicar que quan ja estava a punt de deixar de jugar, vaig jugar amb "La Cros", un equip de l'empresa, i vam venir a Sant Vicenç a fer el partit de Festa Major. Aquest partit el vam perdre per 2 gols a 1. El que trobo curiós és que qui m'anava a dir que molts anys després vindria a viure en aquell poble.

Quin lloc ocupaves a l'equip? Suposo que de cobrar fitxa, res de res...
Jugava d'extrem dreta. En quan a la fitxa no en puc explicar res. Ja podíem estar contents que no haguéssim de pagar res de la nostra butxaca. Jugàvem amb ganes i ens ho vam passar molt bé.

I ara què t'agrada fer?
Ara m'agrada mirar el futbol per la televisió, algun ball a l'Esplai, passejar a vegades sol o a vegades amb algun nen petit. Fem el que podem.

De l'Esplai, què em vols explicar?
En conjunt bé. Unes èpoques tot marxa més bé i d'altres sembla que no tant, però hem de conservar-lo pel bé de tots. Els que hem participat en la junta (participar hi participen tots els socis amb el seu manteniment) té una participació més activa ja que si no fos per les juntes, la cosa no marxaria per més socis que fossin. A nosaltres ens va tocar viure el cas de Montserrat. La meva dona i jo no vam participar perquè estàvem a Màlaga però quan es van haver de fer els passos per resoldre el problema jo vaig ser un dels més actius i com a premi vaig haver de sentir comentaris desagradables. Ja sabem que no tot es fa ben fet pel gust de tothom. El que recomano és que seria bo per a tots passar durant un temps a la junta per respecte als altres. Que tots ens puguem trobar durant molts anys a l'Esplai.

Enric, em penso que ens has fet una bona explicada de la teva vida. Per molts anys més de vida i salut. Moltes gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.


ESTEVE LAFONT