LOLA FERRER MONTELL

Aquest cop hem entrevistat a una altra companya de L'Esplai que està disposada a explicar-nos alguna cosa de la seva vida. És la senyora, en el seu cas senyoreta ja que encara és soltera, Lola Ferrer Montell.

Lolita o Lola?
Quan era més jove m'agradava que em diguessin Lolita, però actualment em sembla que ja passo de "Lolita", de totes maneres el què no m'agrada és que em diguin Dolores ni Dolors perquè gran part de la meva vida ha estat carregada de dolors.

Doncs li direm Lola. Quan vas néixer i on?
Vaig néixer a Xàtiva, província de València, el dia 17 de febrer de l'any 1926.

Com es deien els teus pares?
Francisco Ferrer i M. Dolores Montell.

Recordes la mort dels teus pares?
Sí, és clar. Són coses que no s'obliden. Primer es va morir la mare, que no disposava de massa bona salut. Morí el dia 7 de febrer de l'any 1982 i tenia 84 anys.
El pare va morir deu anys més tard, tenia 94 anys. El dia de la seva defunció va ser el 9 de novembre. El pare estava bé de salut i estava molt valent malgrat la seva edat.
Recordo que li agradava molt anar a nedar i fins i tot quan ja era força gran, encara anava a la piscina a fer-ne unes quantes, però a la vida tot té un final.

Quants germans éreu, Lola?
Una germana, l'Amèlia, que està casada amb en Valenti Homs i Tàpies, i estan vivint a Manresa. Tenen un xicot i una noia. La filla, que es diu Amèlia, ja té 42 anys i no té cap fill. El xicot es diu Francisco Javier, té 41 anys, i és pare d'un noi de 13, el Nacho.

Per quin motiu i quan vau venir de Xàtiva a Sant Vicenç?
Va ser un dia molt senyalat, el 14 de Febrer de l'any 1940. El pare va ser el primer en venir a Sant Vicenç, ja que nosaltres no ens vam traslladar fins el dia 4 de maig, el dia de la Santa Creu. Recordo que la mare deia que ens havien posat una "bona creu" per haver de marxar de Xàtiva a la força. El motiu va ser la guerra, ja que si estaves en zona roja et passaven a l'altra, massa bé no ho recordo. La qüestió és que el pare va ser traslladat a Sant Vicenç. La feina del pare era de ferroviari, maquinista per ser exactes, i per això va tenir més problemes, ja que els ferrocarrils van passar a mans del govern. De totes maneres, encara que estava destinat al dipòsit de màquines de Sant Vicenç, es va haver de desplaçar un temps a Serinyena i Cervera amb qualitat de Cap de Reserva, va acabar fent el mateix a Sant Vicenç fins el dia que van tancar el dipòsit de màquines. Bé, de fet tancada del tot no perquè van quedar dos maquinistes al càrrec fins el tancament definitiu l'any 1965.

A què es dedicava la teva mare?
Quan es va casar va ser mestressa de casa però quan era soltera a casa seva tenien una xarcuteria.

Lola, valenciana o catalana?
Les dues coses, estimo València perquè hi vaig néixer, però em sento tan catalana com qui sigui fill de Catalunya, ja que hi he viscut i hi estic vivint la meva vida. A més a més, el pare també havia nascut a Barcelona, hi tenien una sabateria, però després van anar a viure a València.

A on vau anar a viure quan vau arribar a Sant Vicenç?
El primer pis on vam viure fou al Carrer de l'Estació número 5. Recordo que quan veníem, la mare deia "Deu vulgui que el pis sigui petit que no haguem de pagar gaire". Es veu que Déu la va escoltar i ens van llogar un pis tan petit que sort en vam tenir d'un veí que ens va deixar lloc al seu pis per poder posar coses que vam portar. Afortunadament hi vam viure poc temps. Després ens vam traslladar a un pis del carrer Maria Gimferrer, al número 15, a sobre de cal Maties. I finalment vam venir al carrer Gran que és on resideixo actualment. Ja fa 62 anys que hi estic vivint i he d'explicar que estic sola, però l'Amèlia sempre es preocupa de fer-me companyia tantes vegades com li és possible.

De l'escola i de la feina, què ens en pots explicar?
Vaig anar a l'escola amb la Sra. Mercedes, al carrer Maria Gimferrer, fins que vaig plegar per anar a cosir amb la Carme Mir, a Manresa. Quan tenia 20 anys vaig anar a treballar a cal Balet, als telers concretament, on hi vaig estar treballant durant 5 anys. Abans de treballar a cal Balet, però, havia fet de modista particular i tenia dues noies que m'ajudaven, però amb aquesta feina no tenia cap mena d'assegurança i a casa estàvem mancats de bona salut, és per això que vaig creure convenient anar a treballar per poder gaudir d'una bona assegurança de sanitat. Seria interessant destacar la bona voluntat del Sr. Lluís, de la fàbrica, ja que fou ell qui em va animar a treballar dos anys més per poder arribar a cobrar l'assegurança, ja que la meva intenció era la de plegar quan tenia tres anys treballats.

I de la botiga? Explica'ns alguna cosa!
Mentre treballava a cal Balet vam comprar la botiga de merceria i perfumeria, al carrer Maria Gimferrer. En un principi s'hi va posar l'Amèlia fins que vam estar les dues. La vam tenir des de l'any 1950 fins al 1987, i ho vam deixar per motius de salut dels pares, perquè de feina no en faltava. Ensenyàvem a fer jerseis i tricotar, a més a més estava de moda plegar els punts de les mitges de nylon i també ens hi vam dedicar, tot i que no era una feina massa ben pagada perquè par cada pam de punts que recollíem, cobràvem una pesseta, però una mica de cada cosa anàvem fent força bé.

Lola, ens podries explicar per què ets soltera?
Amb el pas del temps m'he arribat a plantejar que havia de ser el meu destí. Cal dir que jo havia festejat però per diversos motius no em vaig arribar a casar mai. De tota manera de ben segur que ja seria viuda, ja que dos dels pretendents que vaig tenir ja són morts.

Potser amb tu al seu costat haguessin viscut més temps...
Això no ho podrem saber mai.

Durant la teva joventut, quines van ser les teves activitats lúdiques predilectes?
M'agradava molt el ball, el cine, cosir, llegir, fer ganxet, també brodar... Havia fet una miqueta de tot dins les meves possibilitats. Això de jove, i actualment a banda de fer ganxet també em dedico a pintar quadres per passar l'estona. No és que em surtin massa bé però tampoc em puc queixar!

Ens podries explicar alguna anècdota o algun cas curiós que hagis viscut?
No, perquè sempre he estat una persona sense ganes de protagonisme i sempre m'ha agradat comportar-me sense fer-me veure massa. En fi, no m'he mogut massa per donar motius a que passessin coses.

I de l'Esplai, ens en podries fer cinc cèntims? Alguna cosa a comentar?
Que el tinc davant de casa i que no em costa massa arribar-hi malgrat els problemes que tinc a les cames, i que fa molts anys que en sóc sòcia. El pare fou membre de la junta amb el càrrec de President, i que jo també vaig ser de la junta durant dues legislatures. Hi estava realment molt bé. El què dic i demano és que a veure si és possible que a més a més del ball i dels jocs de taula hi poguessin fer altres activitats perquè hi ha persones que no ballem. En fi, que es fes alguna manualitat o alguna cosa per l'estil. Això ho dic com a proposta, per si es pogués aconseguir.

Tot això que proposes és molt correcte i molt interessant, però de vegades no es pot obtenir tot, val a dir, però, que de moment no demanes cap impossible! Lola o Lolita, com a tots els col·laboradors i col·laboradores, només em resta dir-te que espero que t'hagi agradat aquesta entrevista i que sigui d'interès de tots els lectors d'El Breny. Et dono moltes gràcies per la teva col·laboració a les pàgines del nostre periòdic local a Coses de l'Esplai en nom de tots i d'un mateix. Moltes gràcies Lola.

ESTEVE LAFONT