|
VALLHONESTA I
L'ABOCADOR, EL PREU DE LA TRAÏCIÓ
 Per
a molta gent en aquest poble Vallhonesta és un racó de món. Això si
saben què és. Si mai han passat per la zona només han vist quatre
cases velles envoltades de camps de conreu. Per a altres, molt més
sensibilitzats i compromesos, Vallhonesta és aquella esglesieta més
aviat pintoresca on cada primer de maig hi donen un panellet. Ben poca
gent va més enllà i es pregunta què representa i què ha aportat aquell
indret a la història i al patrimoni santvicentí. I és una veritable
llàstima.
El cert és que, llevat dels veïns, dels quatre gats que volten
habitualment per les muntanyes de Sant Vicenç i dels esforçats membres
del Centre Excursionista que en tenen cura permanent, són més aviat
escasses les ànimes que trepitgen aquell sector. Per motius laborals o
d'entreteniment també circulen més o menys sovint per la zona altres
col·lectius: treballadors de la pedrera, motoristes, caçadors... Tot i
així, qui hi va de tant de tant la impressió que s'endú és que
Vallhonesta no deixa de ser un paratge solitari que viu la seva
tranquil·la existència sense gaires atabalaments. Podríem dir, sense
por d'equivocar-nos gaire, que els seus sants patrons, sant Pere a la
part de baix i sant Jaume a la part de dalt, tenen poca feina. No són
cosa nostra els assumptes celestials referents a Vallhonesta i els que
s'hi dediquen o hi estan més avesats ens ho retraurien si volguéssim
entrar-hi, però sí que són cosa molt nostra els assumptes terrenals
que tenen a veure amb el nostre poble. Efectivament, encara que molts
no ho sàpiguen o no vulguin saber-ho –i ja fa un segle i mig que és
així-, Vallhonesta també forma part de Sant Vicenç. Una part essencial
i imprescindible del nostre poble, podríem dir-ne.
Només l'u de maig s'hi viu un cert rebombori. L'Aplec tiba força gent
i especialment l'entorn de l'església de Sant Pere es transforma en un
batibull de gent que va amunt i avall, gaudint amb el panellet a la mà
de l'entorn i de l'ambient. La resta de l'any, els 364 dies que no són
el primer de maig, Vallhonesta se submergeix en l'oblit social i en la
deixadesa institucional. Almenys així ha estat fins ara. Determinats
indicis, però, assenyalen un canvi de tendència.
 La
trista notícia que darrerament ha col·locat Vallhonesta en el centre
de tots els debats n'ha estat el principal detonant. El grup
empresarial que hi ha al darrera de l'abocador de Vacarisses va
comprar recentment més de 600 ha al voltant de la capçalera del
torrent del Rubió. Després de reiterades declaracions d'uns i altres,
arribem a la conclusió que no entenem res. Ara resulta que no hi volen
fer res, que no tenen cap projecte, o sigui que una megaempresa de
Barcelona ha comprat el 36% del terme municipal de Sant Vicenç perquè
s'avorria i no sabia què fer amb els calés. Insistim, algú que es
dedica a fer negoci amb el tractament de residus s'ha fet propietari
de més d'una tercera part del territori de Sant Vicenç, 600 ha de
terreny agrícola i forestal per no fer-hi res! No tenim altre remei
que creure'ns-ho. Mantindrem, això sí, l'esperança de no descobrir mai
altres intencions que no siguin l'esmentat avorriment.
Tot plegat, encara que sembla no haver-hi raons fonamentades per
l'esverament de ningú, ha disparat les alarmes. Tothom a corregut,
alguns amb més rapidesa que altres, per desmarcar-se'n. Tant
l'Ajuntament en ple com l'oposició han parlat alt i clar. Ningú no
permetrà la instal·lació d'un abocador a Sant Vicenç. I la veritat és
que, amb totes les precaucions del món, aquestes declaracions en fan
respirar més tranquils. S'ha dit que Sant Vicenç ja ha assumit amb
escreix la seva quota mediambiental i que no és just que ara, després
dels quantiosos impactes ecològics patits, se'n recordin de nosaltres
per portar-nos les deixalles d'altres llocs. Molt bé, hi estem
d'acord. Però en el cas del possible abocador, aquest no és el
veritable problema. El problema de veritat és que nosaltres mateixos
no hàgim estat conscients de l'amenaça i de la necessitat de preservar
el nostre entorn fins ara. Donades les circumstàncies i coneixent tots
els precedents, no és acceptable una política de la improvisació. Sant
Vicenç s'ha de dotar de forma immediata d'una política geoestratègica
que es fonamenti en l'aprofitament de les oportunitats que ens
proporciona una ubicació privilegiada, les facilitats de comunicació i
una antiga tradició industrial. Però aquesta política ha de ser
totalment compatible amb la preservació del medi natural, tant dels
seus ecosistemes com dels seus valors històrics i culturals. Aquest
principi i no cap altre ha de poder tenir assegurada en tot moment
prioritat absoluta en les polítiques de desenvolupament del municipi.
En aquest sentit, amb el conveni de cessió i les obres de
rehabilitació de Castellet el passat mes de març Sant Vicenç va
escriure una pàgina històrica. Hi haurà opinions de tot tipus al
respecte i cadascú hi veurà més o menys brillantor, però un fet és
evident: per primera vegada en la història d'aquest poble hi ha hagut
un esforç seriós encaminat a la protecció d'un patrimoni de tots.
Abans hi poden haver hagut iniciatives aïllades, fets puntuals, però
mai amb la trascendència que va tenir l'adquisició i dignificació del
conjunt arquitectònic de Castellet. Ara es tracta que això no quedi
aquí. A Castellet, per exemple, encara hi ha molta feina a fer, però
és l'àrea de Vallhonesta la que ha patit i pateix l'oblit
institucional més incomprensible. És un deure de tots exigir la justa
valoració de tot el nostre patrimoni, però en el cas de Vallhonesta
cal posar-s'hi amb tota urgència. I si és urgent és perquè s'ha
arribat a una situació d'abandonament realment crítica, que en si
mateixa ja és prou greu, però que passa a ser gravíssima quan hi plana
a sobre l'ombra de l'amenaça. El poder devastador del foc no és,
malgrat tot, irreversible. Tampoc la ruïna dels edificis, que sempre
poden tornar a recuperar la seva esplendor. Però l'amenaça dels
residus no té marxa enrera. Ens ho voldran vendre del dret i del
revés, però quan es parla d'importants compensacions econòmiques, no
ens enganyem, és per alguna cosa. Així de clar.
L'amenaça al nostre territori plana des de fa molts anys i, per molt
que ara les coses semblin haver quedat aturades, no acabarà
d'esvair-se fàcilment. És per això que ha resultat extremament positiu
que les intencions foranes d'instal·lar un abocador a Sant Vicenç
hagin quedat al descobert i de forma clarament manifesta. Això ha
obligat l'Ajuntament a deixar les coses clares i, en general, ha
forçat el posicionament públic i notori de tots els partits presents
al consistori. Hem sentit dir als nostres representats polítics
arguments de tota mena en favor de la protecció de Vallhonesta: que si
es tracta d'un compromís programàtic, que si el nostre medi natural ja
ha patit massa agressions. Tot val i tot ens convenç. De tota manera,
la necessitat de preservar els nostre patrimoni, amb tots els seus
valors naturals, històrics, culturals, artístics... ha de ser un
compromís de tots els santvicentins, sense matisos ni requisits
previs. Per sobre de tot és un compromís històric indefugible, una
responsabilitat heretada i adquirida amb la pròpia condició de
santvicentins. En aquest sentit, ho tornem a dir, és molt esperançador
que tots els partits s'hagin posicionat en contra de la possibilitat
que s'instal•li aquest possible abocador a Vallhonesta. I és una
excel•lent notícia que l'Ajuntament s'hagi proposat l'ampliació dels
límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt per protegir
precisament aquesta àrea del municipi. Una mesura que evitarà
especulacions perilloses i que haurà d'anar acompanyada d'altres
iniciatives de promoció i impuls de la zona si volem que sigui
completa i realment efectiva. Ens n'hem de felicitar, perquè en
definitiva això vol dir que, per davant d'interessos econòmics, ha
prevalgut l'interès per la preservació del nostre patrimoni
col·lectiu. Sembla que tothom ha tingut clar que els santvicentins
d'ara no estem legitimats per posar en venda aquest pòsit cultural que
els nostres avantpassats han anat acumulant al llarg dels segles.
Nosaltres hem recollit, després de mil anys, un llegat de valor
incalculable. És per això que posar-li preu és trair de forma
irreparable la nostra memòria històrica, i l'esforç i la sensibilitat
que han demostrat totes i cadascuna de les generacions que ens han
precedit. |