|
S’HA GIRAT LA
TRUITA
Complint amb el calendari oficial, el passat 14 de juny es va
constituir el nou Ajuntament de Sant Vicenç. El resultat de les
eleccions municipals del 25 de maig havien deixat obertes diverses
possibilitats de pactes entre les tres principals forces polítiques
que s’havien presentat al poble: PSC, ERC i CiU. El regidor obtingut
pel PP donava poc joc en la batalla pel control del consistori.
Existia la possibilitat d’un acord entre els partits que ja s’havien
entès abans de l’aclaparadora majoria absoluta del PSC. Però ERC no
semblava gaire predisposada a recuperar la seva antiga relació amb els
socialistes, molt deteriorada en la darrera legislatura. En canvi,
l’entesa d’ERC amb CiU es perfilava com a opció més factible, per
l’animadversió que havia provocat en els dos partits de l’oposició la
majoria còmoda del PSC. Una altra possibilitat hauria estat permetre
al partit més votat governar en solitari, fent valer la seva majoria
simple. Una opció que hauria obert amb tota seguretat un període
d’inestabilitat i de bloqueig d’iniciatives. També hauria pogut
produir-se un acord tripartit, repartint responsabilitats i unint
esforços. Segons sembla, el PSC hauria promogut sense èxit un pacte
d’aquestes característiques. Dos dies abans de la constitució de
l’Ajuntament va transcendir que s’havia produït un acostament de CiU
al PSC, que hauria pogut donar lloc a un pacte poc habitual, una altra
possibilitat que finalment no va prosperar, ja que finalment ERC i CiU
van acabar segellant un acord més que previsible i que feia fora del
govern municipal el partit que ha governat Sant Vicenç les darreres
tres legislatures.
Dels resultats electorals es desprèn un fet ben evident: no és gens
fàcil gestionar una majoria absoluta. Guanyar de llarg unes eleccions
i disposar del control absolut de l’Ajuntament no pot ser mai
interpretat com un xec en blanc. Vuit regidors no garanteixen ni molt
menys la veritat absoluta, perquè obtenir la confiança de la meitat
dels electors significa que cal treballar intensament per no perdre-la
i al mateix temps treballar per guanyar-se la confiança de l’altra
meitat. Només així es poden mantenir vuit regidors. En l’editorial
d’El Breny número 251, corresponent al mes de juliol de 1999,
constatàvem l’oportunitat que tenia a partir d’aleshores el PSC per
demostrar que es pot vèncer l’extraordinari poder de seducció de la
majoria absoluta.
Però la pèrdua d’aquesta majoria segurament respon a factors que van
més enllà d’un determinat estil de governar. En quatre anys de
legislatura són molts els èxits i moltes les medalles que l’Ajuntament
ha pogut penjar-se, però són també moltes les adversitats que han
erosionat l’acció de govern: catàstrofes, moviments veïnals
reivindicatius, col·lectius descontents, projectes fracassats,
expectatives frustrades... revessos que molt sovint no tenen origen en
l’actuació del govern municipal, però que popularment són percebuts
com a errors dels qui manen.
En quatre anys de mandat l’Ajuntament ha hagut de fer front a
situacions realment complicades com els fatídics aiguats del juny del
2000, que van provocar la mort d’una veïna i gravíssimes destrosses en
un barri tradicionalment molt desatès com la Farinera. El moviment
veïnal que va suscitar aquesta catàstrofe va posar l’Ajuntament en el
punt de mira dels seus greuges i reivindicacions. Tres anys després,
encara no s’ha executat la modificació del tram final de la riera de
Castellet i l’esperat pla de millora que necessita urgentment
l’anomenada Altra Banda del poble.
Una qüestió delicada ha estat també la polèmica provocada per la
implantació d’una gran superfície al poble. L’Ajuntament va apostar
per una operació que permetés l’adquisició d’un gran patrimoni, la
fàbrica Soler, aconseguint la implicació de la cadena Intermarché,
interessada en obrir un hipermercat a Sant Vicenç. Cal Soler
representaria una magnífica solució per a la manca d’equipaments
socioculturals al poble, però la ferida oberta amb les entitats per la
insignificant atenció que va merèixer l’estudi de necessitats
presentat abans de les eleccions del 1999, va crear malestar entre el
moviment associatiu, tot i que sempre s’ha mostrat disposat a
treballar en col·laboració amb el consistori. L’afer de Cal Soler
també va distorsionar la relació de l’Ajuntament amb determinats
sectors del poble, en especial els comerciants, que han vist
Intermarché com una competència deslleial. Molt probablement no ho
seria si s’arribés a articular correctament mecanismes de promoció i
iniciatives que fessin possible la convivència d’ambdós models de
comerç i convertissin Sant Vicenç en un referent comercial per als
pobles del voltant.
Tampoc no han beneficiat l’Ajuntament els problemes de racisme i
xenofòbia que per desgràcia hem hagut de lamentar en diverses
ocasions, i que van malmetre la imatge de poble obert i tolerant que
ha estat sempre Sant Vicenç. Aquells fets van crear una sensació
general d’inseguretat, i les immediates actuacions policíaques van
motivar la queixa amarga d’amics i familiars dels detinguts. El clima
que es va viure durant els mesos que van seguir a aquelles agressions
va generar nerviosisme i desconfiança.
Altres aspectes que probablement han influït en el desgast del govern
municipal són l’alta taxa d’atur que ha caracteritzat Sant Vicenç en
els darrers anys, i de la qual encara no s’ha recuperat. Els esforços
canalitzats a través del Consorci de Formació i Iniciatives del Bages
Sud han donat importants fruits i l’índex de desocupació s’ha anat
reduint. Malgrat tot, respecte d’altres municipis de la comarca i del
conjunt del país, continua sent massa alta. El passat mes d’abril se
situava en el 10,70%. Especialment preocupant és la taxa d’atur
femení, que se situa en el 15,77%. Això, acompanyat de la minsa
implantació industrial, de la precària situació dels polígons i d’un
problema de comunicacions ja crònic, ha creat una certa sensació
d’inactivitat i de manca d’oportunitats laborals dins del municipi.
En l’altre plat de la balança hi ha grans fites, sobretot des del punt
de vista urbanístic, un aspecte escandalosament deficitari i al qual
l’Ajuntament va decidir fer-hi front de forma prioritària. Hi ha també
la recuperació del camp de futbol, la restauració de Castellet, el
projecte de Cal Soler, la permeabilitat de les vies, la millora
d’espais públics, la promoció d’habitatges de protecció oficial, el
macroespectacle de cloenda del mil·lenari... actuacions que, cal no
oblidar-ho, han merescut l’aprovació d’un 36,8% dels electors.
Ara caldrà veure com funciona l’entesa entre ERC i CiU, dos partits
que presenten gent que segurament arriba a l’Ajuntament amb molt bones
intencions, però que en conjunt reuneix poca experiència política.
Caldran sobretot grans dosis de diàleg, de generositat i de moderació,
perquè si bé un govern de coalició és el més desitjable des del punt
de vista de la pluralitat i de la salut democràtica, també és cert que
l’amenaça de la inestabilitat serà a partir d’ara molt més present. En
qualsevol cas, un canvi d’aires mai és un pas enrera. En tot cas, serà
d’aquí a quatre anys quan els electors decidiran si s’ha avançat o no.
Sant Vicenç ha volgut ara donar una oportunitat a ERC i CiU perquè
demostrin que són capaços d’agafar les regnes de l’Ajuntament,
construint un govern transparent i eficaç, obert a tots els ciutadans,
que escolti i doni veu també a l’oposició, un govern que sàpiga donar
continuïtat i culminanr la feina ben feta durant l’anterior
legislatura, trobant solucions per als temes pendents, i il·lusionant
el poble amb un nou i decidit impuls. |