1. UNS VEÏNS APURATS (una
veïna afectada)
2. LA RESIDÈNCIA D'AVIS DE
SANT VICENÇ
(Josepa Planas i Rosal)
3.
DE VEGADES NO ÉS EL QUÈ SEMBLA
(M.L.T. i M.A. C. F.)
Aquesta carta va dirigida a qui em pugui solucionar un problema que
tenim uns quants veïns amb el mai resolt tema de les cagades de gossos
al nostre carrer. Bé, tampoc és ben bé al nostre carrer, sinó al
carrer, o “no carrer” de darrere casa. M’explico: vivim al passatge
del Dr. Fleming i l’esmentat problema el tenim al darrere de casa on
hi ha un carrer que no està asfaltat, evidentment no hi passa la
brigada de neteja, però la majoria d’amos de gossos del veïnat, o no
tan veïnat, ho tenen pel “cagador municipal”. N’hi ha uns quants de
civilitzats que recullen la porqueria amb una bossa o un paper, però
són una minoria.
A l’hivern el problema no és tan greu, ja que no passem gaire per
aquest carrer i amb el fred, les caques no fan tanta pudor. Però quan
arriba el bon temps, als veïns ens agrada sortir al darrere, mirem de
plantar-hi flors, fem la xerrada i, com que fem vida al pati, tenim
les portes de fora obertes. El fet d’intentar deixar-ho maco, no frena
els amos dels gossos a venir perquè facin les seves necessitats. Amb
la calor allò fa una pudor horrorosa i sempre hem d’anar alerta de no
aixafar cosetes fastigoses, tot perquè no els dóna la gana de
recollir-ho.
A vegades hem enxampat algun dels amos i al queixar-nos fins i tot
se’ns encaren i volen tenir raó. Ens passem l’estiu amb enrabiades que
ens podríem estalviar. Quan ens hem queixat a la Policia Local ens han
dit que el millor és que quan en veiem algun, els avisem, però oi que
s’esperarà l’amo perquè li posin una multa! El que fa és rondinar i
bramar, però marxa corrent i, és clar, amb les mans buides.
La meva crida va adreçada a qui, a través d’aquesta revista em pugui
donar alguna solució per evitar tot això. També, bonament, demano als
amos dels gossos que vénen al lloc esmenat, que deixin de fer-ho. Just
a l’altra banda de carrer hi ha un espai on no hi viu ningú i no
molestarien. Aquest estiu estem disposats a fer una mica de vigilància
i si convé a retratar els que continuïn venint. Per part meva, a tots
els que pugui enxampar in fraganti, els denunciaré i no pararé
fins que l'Ajuntament o jo, aturem el problema. Que no sigui per falta
d’avís.
UNA VEÏNA AFECTADA
Carta d'una resident
 Deu
vos guardi:
Benvolguts amics i amigues;
Em plau adreçar-me a vosaltres avui que l'ocasió em brinda la
propicia. Doncs si, jo ja coneixia Sant Vicenç per tenir-hi família,
sóc manresana i devota fervent de la Verge. Moltes són les excursions
que feia a Castellet, unes vegades a peu i altres en tren. Poc hagués
pensat que vindria a passar la vellesa aquí en un poble tan simpàtic
que em produeix bells records. Doncs si, jo també us convido que
vingueu a conèixer la Residència del Bages Sud, a casa vostra per
conviure. A part de tenir un edifici gairebé nou amb instal·lacions
modernes i blau per fora i blanc per dins, donem de cara a Montserrat,
precioses vistes envoltades de boscos i camps. Tots els serveis són
moderns amb gent simpàtica i acollidora. Us agradarà, us esperem amb
els braços oberts. Tinc 74 anys i fa prop de quatre que visc aquí.
JOSEPA PLANAS i ROSAL
Resident i Bibliotecària del Centre
La Residència necessita:
- Voluntaris per llegir
- Voluntaris per cosir
La vida de relacions entre pares i fills adults, sovint resulta
complicada i difícil. Sobretot si la distància generacional és molt
acusada, o si hom prové d’àmbits molt tancats on no s’arriba a
comprendre o ni tan sols es pregunten, com a norma, els “Perquès” de
les coses a tots els nivells: educacional, religiós, cultural, etc. I
és realment trist quan hi concorren aquestes circumstàncies, àdhuc
altres que no faig esment, i els pares (o els fills) es capgiren i
arriben a danyar-se mútuament o una sola de les parts, fins extrems
cruels incalculables i, de vegades, sense motivacions ni
reconeixements de bones conductes, tot al contrari, mentint, portant
les coses a extrems que farien empal·lidir persones sensibles i de
vida –diguem-ne- prou equilibrada.
Perquè acabo de passar per un tràngol d’aquests, que ha durat per
espai de gairebé cinc anys, juntament amb la meva esposa, escric amb
un coneixement de causa. Entrar a conviure amb uns pares ja grans,
octogenaris, procurant estimar-los en aquesta etapa tan important de
la seva vida, cuidant-los i vetllant-los en totes les seves més
apremiants necessitats, portant-los a “urgències” o a cal metge, a
qualsevol hora que ells consideressin, posant-hi tot l’esperit de
servei de que hem sigut capaços, “vivint” i dormint a casa d’ells
religiosament totes les nits per fer-los companyia o per qualsevulla
necessitat. Anul·lant (tots aquests anys) sempre les nostres vacances,
- sense l’oferiment, ni puntual, ni tardà de cap familiar -,
posant-los a ells, els pares d’ella (els meus sogres), al davant de
gairebé tot.
A la volta d’aquests relativament pocs anys, comencen per treure la
nostra filla de casa amb arguments que no s’aguanten per enlloc,
basats en conductes que avui dia tots els joves tenen. Igualment
prohibeixen amb amenaces l’entrada a casa del seu xicot sense raons
que ho justifiquin. Al cap d’uns quants mesos ens toca el torn a
nosaltres. Finalment i sense embuts ens diuen que “fa temps que
hauríeu de ser fora...”. De fet la nostra paciència fins aquest
moment, val a dir que havia sigut més que mai, morbosament
franciscana, puig que les provocacions i el mal viure que ens van
donar, a partir de veure que no marxàvem darrera la nostra filla, van
créixer constantment, diàriament i a dojo. El trist és que no tenien
un sol motiu lògic per fer-ho. Però ho van fer, sense valorar ni un
sol moment el perjudici a que ens abocaven, donat que ho havíem deixat
tot per ells (cras error, encara que és massa tard per reconèixer-ho).
Enmig d’una senil renúncia d’odis i menyspreus, i buscant una baralla
amb la que no els vàrem complaure, vam marxar, el més ràpidament
possible d’aquella casa inhòspita on mai vàrem ser estimats i on el
nostre sacrifici familiar i filial, mai va ser (ni serà) reconegut,
llevat de la nostra pròpia consciència, els designis de la qual sempre
hem seguit.
Consumada la marxa de casa d’aquestes persones, han escampat, per tot
arreu, que “els hem abandonat”, i “de nit”, quan són ells els que ens
van fer directament fora. A sobre calumnies. Només podem dir:- quina
tristesa quan els pares, que sempre volen el millor per fills i nets,
cauen en aquestes conductes en l’ancianitat dels seus dies!
Se’n pot treure el corol·lari que hom vulgui. Però això és el que ens
ha succeït a nosaltres – fills confiats – que ho vàrem deixar tot per
anar a cuidar uns pares grans i malalts. A les meves filles sempre els
he ensenyat a estimar els pares i venerar els avis i besavis. No
entenen com això ha pogut esdevenir
Ara, després de més de trenta anys a Sant Vicenç de Castellet, els
cinc darrers vivint la present experiència, les circumstàncies ens ha
dut a començar una nova vida a Manresa. No obstant, tenim arrels prou
profundes a Sant Vicenç com per ser-hi ben sovint amb les persones que
veritablement ens coneixen i saben com som.
M.L.T. i M.A. C. F.
Abril de 2003
|