|
CASTELLET JA ÉS DE
SANT VICENÇ
 La
primera referència escrita a Castellet vincula el castell i el seu
terme a la diòcesi d’Urgell. Es tracta d’un document que data del mes
de maig del 1001, en el qual el papa Silvestre II ratifica les
possessions del Bisbat d’Urgell. Entre aquestes possessions figurava
el domini de Castellet.
Aquesta referència va motivar la celebració, ara fa dos anys, del
mil·lenari de la nostra població. L’any 2001, però, Castellet
continuava sent propietat d’un bisbat, en aquest cas del de Vic. Dos
anys més tard, concretament el 13 de març del 2003, un acord històric
va traspassar la titularitat del turó, la torre medieval i l’ermita a
l’Ajuntament de Sant Vicenç. Finalment, doncs, després de mil dos
anys, Castellet ja és de Sant Vicenç.
Els més de mil anys d’història de Castellet apareixen plens
d’infortunis, el més tràgic dels quals la crema i destrucció del
castell l’any 1278. En va ser el responsable el veí senyor de
Rocafort, N’Humbert, que, a més a més, va assassinar Guillem de
Castellet, legítim senyor del castell. Des d’aleshores, Castellet ha
passat per les mans de diferents nissagues: els Cirària, els Camps,
els Segalers, els Muntanyans, els Cardona, fins als Amat, darrers
barons de Castellet, ja en ple segle XIX. Amb la mort sense
descendència d’en Marià d’Alegre, l’any 1831, els béns del baró van
anar a parar a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Entrats ja en el segle XXI, les pressions populars i les negociacions
de l’Ajuntament amb el Bisbat de Vic, sorgides com a conseqüència del
greu estat de conservació del turó i del conjunt arquitectònic, han
portat per fi el canvi de propietari. Des del passat dia 13, per tant,
Castellet ja pertany de ple dret al poble de Sant Vicenç. Tot i així,
l’acord de cessió, més enllà de les paraules de satisfacció
pronunciades pel bisbe Josep Maria Guix i per l’alcalde Joan Montsech,
amaga una realitat que convida a la reflexió. Podríem preguntar-nos,
per exemple, si el Bisbat de Vic hauria cedit igualment el turó i el
conjunt d’edificacions a l’Ajuntament de Sant Vicenç si no hi
haguessin hagut necessitats urgents de consolidació i rehabilitació.
El cas és que l’any 1999 ja es van iniciar les negociacions entre
l’Ajuntament i el Bisbat. En línies generals es compartien els
objectius, però els plantejaments eren clarament divergents.
L’Ajuntament pretenia aleshores que el Bisbat es corresponsabilitzés
de les inversions que calia fer. Però el Bisbat estava disposat a
cedir les seves propietats i prou, al·legant falta de recursos.
A les controvèrsies oficials sobre el destí de Castellet es va afegir
la veu popular d’una plataforma en defensa d’aquest patrimoni
santvicentí. Empeses per un sentiment de pertinença i responsabilitat,
una colla de persones i entitats van crear la plataforma ciutadana
Salvem Castellet. L’objectiu que els guiava era la necessitat de posar
solució de forma immediata a les deficiències del turó i de l’ermita
fos quin fos el propietari. Es van recollir més de 600 signatures
exigint a l’Ajuntament que acceptés la cessió a la qual ja es mostrava
disposat el Bisbat. El tema va donar lloc a mitjan any 2000 a un joc
creuat de comunicats que va tensar les relacions entre la plataforma i
l’Ajuntament. A principis de l’any següent, iniciades les negociacions
entre l’Ajuntament i el Bisbat, les relacions entre la plataforma i
l’Ajuntament es van suavitzar.
Per la raó que sigui les negociacions s’han anat allargant i no han
fructificat fins ara. Mentrestant, però, a l’Ajuntament no li ha
quedat altre remei que trobar per la seva banda els recursos per
mantenir dempeus un patrimoni que, malgrat no ser de la seva
propietat, corria perill. Els diners han arribat primer de la
Generalitat, per frenar l’erosió del turó, i després de la Diputació,
per rehabilitar l’ermita. Amb aquestes actuacions s’haurà evitat que
el pas del temps i l’al·legada manca de recursos del veritable
responsable hagin acabat de degradar definitivament Castellet. Podria
semblar que aquest acord té la seva lògica: es queda amb el patrimoni
qui el pot mantenir en condicions. Però això ens porta a fer-nos una
nova pregunta: vol dir aquest acord que el Bisbat no té diners i
l’Ajuntament sí? No, aquest acord només significa que l’Ajuntament ha
volgut trobar els recursos i el Bisbat no. Queda clar que és una pura
qüestió de prioritats. I, tractant-se d’una qüestió de prioritats, no
és estrany que el tema hagi quedat tancat amb l’acord de cessió. La
pressió popular, la coincidència amb el mil·lenari i –suposem- la
consciència de responsabilitat de l’Ajuntament, són les raons que han
conduït a un tracte que, de fet, aconsegueix dos objectius aparentment
contradictoris: d’una banda, atorga a Sant Vicenç la titularitat total
i definitiva d’un gran patrimoni històric i monumental i, d’una altra,
desempallega el Bisbat d’una autèntica nosa. En termes econòmics, a
l’Ajuntament li ha costat l’avançament de molts recursos, mentre que
al Bisbat no li ha costat ni un duro. Només faltaria, doncs, que
després de tot, el Bisbat no hagués volgut cedir la propietat de
Castellet a Sant Vicenç. És evident, doncs, que aquí ningú no ha
regalat res a ningú.
És ben cert que la diòcesi de Vic està plena d’ermites i esglésies
necessitades d’inversions. Ningú no en dubta i, vist des de Vic,
Castellet devia ser tan sols un punt més en la seva llarga llista de
propietats. Però, vist des de Sant Vicenç, Castellet és molt més que
un turó, una torre i una ermita. Castellet és per a Sant Vicenç és
l’emblema en pedra d’un sentiment compartit, un punt de referència que
simbolitza mil anys d’història. Ara ja és nostre del tot i això és el
que importa. |