GERTRUDIS CLOTA GRAU

Gertrudis, quin va ser el teu lloc de naixement i en quina data?
Vaig néixer el 25 d'agost de l'any 1925, al poble de Castellbell i el Vilar, però havia d'haver nascut a Barcelona, ja que els meus pares vivien allà, però com que era la primera filla, la meva mare va decidir tenir la companyia de la seva mare, en el moment de néixer jo i per aquest motiu vaig néixer a Castellbell. Un cop ja havia nascut, al cap d'un temps ja vam tornar a casa, al carrer de Freser, 147.

Diguem el nom dels pares i si recordes quan van morir.
Els pares es deien Joaquim i Teresa i els dos varen morir quan tenien la mateixa edat, 85 anys, i els dos el mateix any, amb la diferència de cinc mesos i nou dies, el pare el 14 de febrer de l'any 1983 i la mare el 25 de juliol del mateix any.

D'això si que es pot dir un amor fins els últims moments de la vida... Quants germans tens, Gertrudis?
Tres germanes, Maria, Lola i Mercè. La Maria està casada amb Lluís Prat i viuen a Manresa; la Lola està casada amb Peter Doezie i viuen a Holanda; i la Mercè està casada amb Werner Stergue i viuen a Àustria.

Tenen descendència les teves germanes?
La Maria, una noia que es diu Maria Teresa i la Mercè, una altra noia, que es diu Bibiana.

Vas estar casada amb Josep Puig, si mal no recordo, explica'ns alguna cosa del teu matrimoni.
Referent al meu matrimoni, puc dir que ens vam casar el dia 9 de maig de l'any 1948 a Sant Vicenç, després d'haver festejat uns tres anys.

Quan vas perdre el Josep?
El dia 19 d'octubre de l'any 1977, vàrem poder viure junts 47 anys.

Quants fills?
Vam tenir una noia, que es diu Maria Montserrat, té 52 anys, està casada amb Javier Moreno i viuen a Barcelona.

Quina feina tenen, si es pot saber?
La Maria Montserrat és doctora especialitzada en ginecologia al Clínic de Barcelona i el Javier és advocat.

Tenen fills?
Tenen tres nois, en Ramon, que té 28 anys i es dedica a la música; el Xavi, que té 16 anys, i en Dani, que en té 14 i tots dos estan estudiant.

Un bon planter de néts per tenir una sola filla, per molts anys a tots. Recordes quan vas venir a Sant Vicenç?
Va ser l'any 1949 i era el dia de la Festa Major i vam dinar a cal Peret del Coro perquè n'érem cosins per part dels avis. Vàrem venir d'Olost de Lluçanès. El pare hi feia de mecànic de telers, feia les maquinetes que anaven als telers i encara que la feina la feia en un taller que tenia a casa nostra, tenia molta relació amb gent de l'ofici i un conegut seu va anar a fer de director a una fàbrica d'Olost i com que sabia que era un bon mecànic li va demanar si volia anar a treballar. Com que el negoci de casa no marxava massa bé, el pare va decidir anar a treballar a Olost. Passat un temps, el director de la fàbrica d'Olost va venir a treballar a "La Fabriqueta" a Sant Vicenç i va fer seguir al meu pare amb ell, al meu pare i a tots nosaltres. És a dir que de Barcelona vàrem anar a Olost de Lluçanès i després a Sant Vicenç.

Direm que vàreu venir a Sant Vicenç tota la família Clota.
Sí, i amb nosaltres també vingué el nostre cosí Joan Grau.

Recordes on vau anar a viure a en arribar a Sant Vicenç?
De moment, a un pis de "La Fabriqueta", després al carrer Armengol a un pis del Corder i a la Plaça de l'Ajuntament. Quan em vaig casar amb en Josep, al carrer de Sant Joan, amb la sogra i la cunyada (el sogre ja s'havia mort). Llavors, no ens podíem instal·lar a un pis i posar-hi tot el que es necessitava, ens havíem de posar a viure amb els pares o els sogres, les coses eren difícils per als acabats de casar, no només per nosaltres, sinó per gairebé tota la joventut.

De la teva vida com a treballadora i de l'escola, que no t'he preguntat, què n'expliques?
De l'escola, poca cosa, el justet per defensar-me a la vida, ja que vaig començar a treballar als 14 anys, havia anat als Nacionals, aquí a Sant Vicenç i a Olost havia anat amb un mestre que estava refugiat i donava classes a una masia de segona ensenyança. Es deia Demetri Rodríguez. Pel que fa a la feina, com és lògic, la vaig començar a "La Fabriqueta", després a "Cal Balet", amb Fisas Linares, a "Cal Pladellorens", a "La Farinera" i amb el Masafret. A més de les corresponents vuit o nou hores, també havia fet hores extres a Cal Ferrant al carrer Armengol. Me les pagaven a una pesseta. No et donaré dates del temps treballat a cada un dels llocs perquè hauria de pensar molt i no ho recordo, el que sí sé és que quan em vaig retirar als 60 anys estava treballant a cal Masafret. A més a més, havia anat a aprendre a cosir amb una monja a Olost de Lluçanès i a Sant Vicenç, amb la senyora Clotilde feia tota la roba de casa. Sempre m'ha agradat molt cosir i fer roba per tots els de casa. Actualment, es podria dir que poca gent cus, ja tot està fet. Vull dir que ho venen fet i es pot comprar amb més facilitat que abans.

Tens alguna anècdota o cas per explicar de la teva vida de joventut?
Poca cosa rellevant. Sí, n'hi una que me'n recordo, perquè sempre hi ha alguna cosa que et queda més a la memòria. Vaig començar a fer broma com amics o nuvis amb un noi de Manresa, jo tenia 14 anys i ell 16, i al poc temps d'anar al ball i al cinema ho vam deixar córrer. Quan estava festejant amb en Josep, un dia estàvem ballant a l'Ateneu i es va presentar aquest noi, es va posar davant nostre i digué: “he vingut per veure't”. D'entrada, vaig quedar parada, però li vaig dir “molt bé, si em volies veure, ja em veus, per fes-te al càrrec que ja m'has vist prou perquè estic compromesa amb en Josep”. I així es va acabar la cosa. D'entrada em vaig sufocar, però ja no va tornar més.

De la joventut, què va ser el que més et va agradar?
Sobretot, ballar, el cinema, ballar sardanes, cantar al Coro, també llegir, una mica de tot el que fos per distreure's. Ara encara canto al Coro, viatjo, veig la televisió i, si es dóna el cas, cuso.

Més o menys, Gertrudis, vas fer com la gent d'aquell temps. Actualment, s'ho plantegen d'una altra manera...Què m'expliques de l'Esplai?
Personalment estic molt satisfeta de ser-ne sòcia, ja que passo molt bones estones amb les amistats i desitjo que no es perdi per bé de tota la gent del poble. No sé què més dir-te, que molt bé.

Gertrudis, com a tots els socis que han passat per les pàgines d'El Breny, crec que ens has explicat coses que no sabíem de la teva vida i que sempre ajuden a saber i a que passem les nostres estones, bones i dolentes. Moltes gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.

ESTEVE LAFONT