|
EDUCAR I
APRENDRE
 M'agradaria
com a professor d'ensenyament pensar una mica per sobre en aquest bonic
ofici que moltes persones tenim que és dedicar-nos a fer créixer la
joventut adolescent. Com ja sabem, el tracte entre persones és un ofici
dels més difícils que hi ha, perquè els problemes que presenten són en
gran part irresolubles. Si a sobre aquest tracte s'ha de fer amb
persones adolescents tot es complica més, ja que l'adolescència se la
coneix com l'edat dels canvis tant en el sentit social, com el sexual,
com en l'aprenentatge.
Personalment, ja des de jove vaig preveure que aquest seria el meu ofici
i per això vaig triar dins del meu currículum algunes matèries de
psicologia i pedagogia; a més a més ens apuntàvem a fer classes de
català a les escoles per cent pessetes l'hora i també practicàvem en les
colònies parroquials (estem parlant dels anys 70) i animar els centres
de lleure, on per cert, hi vaig trobar molt bones amistats. Llavors els
adolescents érem nosaltres. Queda clar, doncs, que l'adolescent
necessita ajuntar-se amb els seus afins, si no vol caure en l'egoisme,
l'apatia o la rutina. En aquelles èpoques la televisió no estava encara
totalment difosa, com passa ara també amb les xarxes d'informació
mediàtiques. Per tant, teníem l'al·licient de què els dissabtes per la
tarda els dedicàvem gratuïtament als infants (que ara són pares i mares
de família). Més tard, quan ens vam haver de dedicar de ple als estudis
universitaris, aquestes tasques altruistes i les activitats
extra-escolars (idiomes, música, esports,...) es van haver d'abandonar.
Una de les primeres coses que ens van fer aprendre en els cursos de
pedagogia era distingir entre diferents conceptes de l'ensenyament:
educar, ve del llatí e-ducere, és a dir que el docent el que ha de fer
és conduir l'alumnat pel bon camí. I quin és el millor camí?
Veritablement no ho sabem, perquè el futur ens és desconegut en gran
part. I és que l'ensenyament és una ciència, però sobretot també és un
art, perquè fem encaminar uns joves cap a un destí ignot aparentant la
major seguretat del món. De la mateixa manera, allò que havíem pensat
que donaria un bon resultat, ara cal rebutjar-ho i canviar de
plantejament, de mètode i de tècniques (sortosament no sempre passa
això). Ja no es vol acceptar la figura del professorat que creu que tot
ha de girar a l'entorn d'ell, però la veritat és que ell és l'autoritat
i el responsable davant dels seus alumnes i davant dels pares. S'ha
repetit molt sovint que l'educació ha de ser democràtica, però
autoritària. Com es pot entendre això?
Una altra paraula que ens ensenyaven era "aprendre". Aquesta significa
fer-te teu, captar, tocar amb el coneixement, és a dir, has d'agafar
allò que et donen, "empassar-t'ho" i ser des d'aquell moment un nou
ésser, perquè tot allò que captem ja sigui bo o dolent influeix ni que
sigui poc en nosaltres. Diferentment, la paraula "comprendre" vol dir
abraçar amb el coneixement d'una manera més general. També es diu que la
nostra tasca ha de ser la d'educar comprensivament i emocionalment si no
volem que els nostres instituts tinguin els passadissos plens de
guàrdies de seguretat com passa als EUA; cal parlar i ajudar l'alumnat
perquè també pateix amb molts aspectes la crisi de la família. En
qualsevol cas, aprendre, indica que ara el centre d'atenció principal no
ha de ser el docent, sinó el deixeble. Es tracte de què quan ensenyem el
primer en què hem de pensar és en els receptors i receptores que tenim
al davant, que són individus amb tot un entorn personal, familiar i
social a considerar. L'adolescent comença per posar a prova la
resistència que tenim en la feina i si ens agrada o no la nostra matèria
i com la defensem, després amb molta habilitat procura fer el mínim per
aconseguir el màxim i si li deixem fer no s'esforçarà per res. Ara bé,
també trobem que acaba per entendre que res s'aconsegueix sense esforç i
si és aplicat en el saber arriba a ser una persona conscient,
relativista, amb capacitat d'abstracció, calmada i potser té il•lusió i
ganes de saber més.
En un primer moment sembla que hauríem de valorar més l'aprenentatge que
l'educació (en el sentit indicat abans), perquè suposa més interès i
motivació. No obstant això, considerem que sense el paper de
l'educador/a, l'ensenyament seria fals perquè li faltaria un toc de
personalització que és imprescindible per una bona convivència i una
bona comprensió. Per a la bona marxa de la societat tots els elements
haurien de complir el seu paper eficaçment i saber expressar-se amb
precisió. Així doncs, el paper de mestre no es pot eludir, ja que si
nosaltres no haguéssim tingut bons mestres, mai ens hauríem dedicat a
ensenyar. A més el mestre és el responsable de la bona salut física i
mental dels seus alumnes i de fer-los passar uns moments profitosos dins
de l'aula, inculcant ganes de saber i de saber fer, que no és fàcil.
Tanmateix la funció del professional és donar coneixements, proporcionar
unes tècniques d'estudi i de treball, i fomentar uns valors dins del
marc de la matèria que es treballa.
Existeixen més paraules referents a l'ensenyament: formar, adoctrinar,
alliçonar, instruir, ensinistrar, orientar i algunes més. Totes elles
tenen unes connotacions específiques i corresponen a diferents formes
d'ensenyar. Tot això i més ens ho ensenyava un jove professor que no
sabem com va caure per la Universitat Autònoma en aquells anys 70 i que
es deia José Luis García Garrido de l'escola personalista de Víctor
García Hoz i propulsor de l'antiga Llei General d'Educació; ara pertany
al Consejo Nacional de Educación i és un dels valedors de la nova Ley de
Calidad de la Enseñanza o "contra-reforma". No tinc cap interès en
entrar en la polèmica política, però el que si és cert és que si amb la
LOGSE es va voler començar de zero sense preparar el professorat, ara
sense recursos econòmics continuarem fent amb poques diferències el que
anàvem fent. I és que el que realment importa és saber engrescar
l'alumnat per una tasca que és difícil i que consisteix en aconseguir
saber viure plenament, és a dir superar constantment els problemes que
van sorgint i poder ser més lliures.
MANEL BESER i JORDÀ
Professor de l'IES Castellet
|