|
GAUDÍ i VERDAGUER
Dues vides paral·leles (II)
 En
el número anterior de El Breny (282, novembre 2002) vam recordar que
al tombant del segle XIX dos genis catalans van compartir el
protagonisme d'una època i d'una societat en transformació, dos
artistes de transcendència universal: Jacint Verdaguer i Antoni Gaudí.
En el número de novembre vam escriure sobre Gaudí, i ens aquest ens
dedicarem a fer un petit esbós de Verdaguer, remarcant el
paral·lelisme de les seves vides.
Jacint Verdaguer, un geni poètic
Verdaguer, amb exigència, va adreçar la llengua, triant, comparant,
depurant i elaborant un model coherent, que avui considerem modern i
alhora clàssic. Mossèn Cinto va saber recollir en la seva obra
literària l'esperit d'un poble: la seva llengua. Va transformar els
mots de la gent del carrer en obra d'art literària i va situar la
nostra literatura a l'alçada de les més modernes de la resta d'Europa.
Lo matí de ma infantesa
quin matí fou tan hermós!
Lo cor vessava de càntics
Lo camp vessava d'olors
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 14 de maig de 1845 a
Folgueroles, petit poble de la plana de Vic. Era el tercer d'una colla
de vuit germans, dels quals només en sobreviuran tres. La família era
humil, però de tradició il·lustrada. La mare, Josepa Santaló, llegia a
la seva mainada en les llargues nits d'hivern, llibres d'història,
vides de sants, contes i rondalles que van estimulat la imaginació del
petit Cinto, nodrint la seva imaginació, que ja s'endevinava fecunda.
Infant encara, començà a assistir a les classes del seminari de Vic,
on hi havia més d'un miler d'estudiants i gaudia d'un gran prestigi.
Per tal d'alleugerir la càrrega econòmica que suposava la seva
carrera, va entrar com a mestre-estudiant a la masia de Can Torra, on
també els ajudava en les feines del camp.
Poeta i fangador só,
I en tot faig feina tan neta
que fango com un poeta
i escric com un fangador
Els Jocs Florals i la seva estada a Vinyoles d'Orís
 L'any
1859 es restauraven els Jocs Florals a Barcelona, amb el desig de
recobrar l'ús literari de la llengua catalana, el sentit patriòtic i
les tradicions i els costums. Verdaguer, el 1865, va presentar-hi dies
composicions de tema patriòtic, que foren premiades. Més endavant hi
obtingué dues violes d'or i argent. I fou anomenat Mestre de Gran
Saber. Tots veieren en ell el símbol de l'arrelament a la terra,
l'esperança en una Catalunya nova i la revitalitzacó de la nostra
llengua. Havia nascut el poeta de Catalunya. El 2 d'octubre del 1870
és ordenat sacerdot. El 1871 fou nomenat vicari de Vinyoles d'Orís. Hi
visqué durant dos anys i es lliurà en cos i ànima a atendre les
necessitats de la parròquia.
La situació d'incertesa política que travessava el país li va fer
viure de prop situacions compromeses, que fins i tot posaren en perill
la seva vida. Però continuà la seva tasca d'ajuda al necessitat,
fent-ho amb esperit franciscà, esperit que respira l'obra poètica
d'aquest època plena d'amor als homes i a tots els éssers vius, com a
part integrant de l'immens poema que és la natura. En aquest època
plantà un llorer en un dels racons de l'hort, que encara perviu. Aquí
començaren els símptomes de la seva malaltia estranya i dolorosa.
Semblava que un canvi d'aires li aniria bé, i gràcies a la preocupació
gestions dels seus amics, li oferiren de fer de capellà i embarcar-se
en un dels vaixells de la companyia Transatlàntica del marqués de
Comillas.
Solcant els mars
Niuada de clàndires, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar.
Avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!
Els viatges que feu, per restablir la seva salut malmesa, com a
capellà dels vaixells del marqués de Comillas, li foren no tan sols de
gran profit per recuperar la salut, sinó també, pel que es refereix a
la seva obra, ja que afavoriren un tipus de poemes amarats
d'enyorament (L'Emigrant, Sortint de Cadis, Lluny de ma terra, etc),
versos immortals plens d'un sentiment típicament verdaguerià i
tòpicament català: l'enyor.
Excursionista i viatger
Verdaguer, que sempre estava a punt per al viatge, era també un
excursionista adelerat de la geografia i el país. Eren a més a més,
els temps en què arribava a Catalunya l'excursionisme científic
d'estil europeu. El coneixement directe de tanta geografia, història i
llegendes el van moure a projectar una obra molt ambiciosa: el poema
del Canigó.
El Canigó, l'èpica nacional catalana
 Necessità
molts estius (més de quatre anys) a recórrer el Pirineu. Amb una
llibreteta trepitjava pam a pam cims i poblats, visitava esglésies i
arxius, recollia rondalles, parlava amb la gent del país i amb ells es
documentava sobre la toponímia i la flora, les roques i les coves...
Amb aquests coneixements tan directes i intensos i amb un gran
respecte per la natura anà construint:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues
Aquesta llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta catalana va ser
l'obra més celebrada per tothom i la va dedicar als catalans de
França. Verdaguer ens trasllada a l'època dels primers comtes
catalans, Guifré i Tallaferro, que foragiten els sarraïns de les valls
pirinenques.
L'Atlàntida (poema èpic universal)
Va representar per Mossèn Cinto vint anys de gestació i va assolir un
èxit immediat i ressonat (fou traduït ràpidament a nombroses llengües
i representà per Verdaguer el seu reconeixement popular i acadèmic.
L'Atlàntida és un poema de tall clàssic, colossal, on el veritable
heroi és al natura, personificada en Hèrcules, que encarna les seves
forces creadores i destructores.
Transformació interior
El seu viatge a la Terra Santa li provocà una crisi espiritual i el
desig de dur una vida més propera a Crit. Va sentir angúnies en pensar
que a l'altra banda de les parets del palau on vivia, la pobresa dels
obrers i dels marginats quedava mig oblidada, i això el portà a
dedicar-se exclusivament a la caritat. Els diners que el marquès
destinava a l'almoina eren cada vegada més insuficients i Mossèn Cinto
va arribar a endeutar-se.
Me vingué la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: - De mi, ¿no en tindràs prou?
Últims anys
Mentre, el poeta buscava respostes a les seves inquietuds interiors,
dissortadament va topar amb un grup d'exorcistes i visionaris que
enterboliran la seva autèntica caritat. Aquell capellà carismàtic i
estimat deixava de ser el que havia estat fins aleshores. L'hereu dels
Comillas veia amb mals ulls els seu comportament i els seus superiors
religiosos no tingueren envers ell ni tacte ni comprensió.
Adéu al poeta més popular
La vida de Mossèn Cinto dividida entre la grandesa i la misèria
s'acaba. Els metges li diagnosticaren un estat de tuberculosi sense
remei. I el 10 de juny s'asserenà, obrí els llavis per sospirar:
“Jesús, Jesús, empareu-me” i expirà. L'enterrament provocà una gran
manifestació de dol per part del poble. Tres-centes mil persones
acompanyaren el cadàver del gran poeta del poble, que fou enterrat a
Montjuïc entre la ciutat i el mar, sota un llorer, ginesta florida.
Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant:
l'esplendor de la parla catalana
damunt sa tomba va restar immortal
JOAN MARAGALL
La commemoració
Aquesta commemoració ens ofereix, a tots, un repte: recuperar el
diàleg amb la natura. Un segle després de la seva mort hem perdut part
de la riquesa d'aquells horitzons descrits per Verdaguer en els seus
versos i dels mots que els identificaven. Només si coneixem i sabem
identificar pel seu nom cada flor, cada arbre i cada ocell podrem ser
capaços de commoure'ns amb més intensitat davant la natura que
contemplem
Paral·lelismes entre dos genis
Gaudí feu el cambril de Montserrat per al mil·lenari.
Verdaguer compongué el Virolai.
Gaudí posà en moltes ocasions l'arquitectura al servei de la fe.
Verdaguer hi posà la poesia.
Verdaguer amplià els límits de la llengua.
Gaudí, els de l'arquitectura.
Verdaguer s'inspirava en la mitologia, el poble català i la
naturalesa.
Gaudí, exactament igual.
Verdaguer, poeta de l'eucaristia, se sublima en “Raïms i Espigues”.
Gaudí se sublima en les al·legories pètries dels sagraments.
Verdaguer traçà en El Canigó una epopeia nacional, un càntic a l'inici
de la dinastia medieval catalana.
Gaudí restaurà Bellesguard, el darrer palau d'aquesta dinastia.
Verdaguer acollia els pobres a cas del marquès de Comillas.
Gaudí els acollia a la Sagrada Família.
Verdaguer, en els darrers anys de misèria, lluïa una sotana verda i
apedaçada
Gaudí s'aguantava els vestits amb imperdibles i portava papers de
diari com a roba interior
Verdaguer sentia un amor per la pàtria total i sense discussió
Gaudí sentia el mateix, fins i tot fou empresonat per negar-se a
parlar en castellà a les autoritats.
L'enterrament d'ambdós fou multitudinari i popular
|