RAMON MAÑAS MARTÍNEZ

Avui a les Coses de l'Esplai tenim en RAMON MAÑAS MARTÍNEZ disposat a explicar-nos alguns detalls de la seva vida.

- Ramon, d'on vas venir i on vas néixer?
- Vaig venir –més ben dit, vàrem venir– d'Almeria un terç de la meva família, la mare i dos germans , ja que el pare el teníem a la presó per motius polítics. Vaig néixer el 25 de març de l'any 1931 al poble de Doña María, província d'Almeria, igual que els meus germans Joan i Lola, el meu germà Josep és santvicentí.

- Com es deien els pares?
- El pare es deia Joan i la mare Maria. Ja sé que em preguntaràs quan es van morir, el pare fa uns 17 anys i la mare uns 12, les dates correctes no les recordo.

- Tens tres germans, així doncs els teus pares van tenir quatre fills.
- Sí, una bona colla en aquell temps. El Joan, la Lola i el Josep, tots tres vivint a Sant Vicenç i gràcies a Déu encara estem tots vius.

- Amb qui ets casat Ramon?
- Casat, el que es diu casat, en vaig estar amb la Maria Navarro. Ens vam casar l'any 1955; ara fa uns 7 anys que ella va morir. Actualment faig vida de parella amb Agustina Fernández Aira, i si Déu ho vol pensem arribar al final de la nostra vida junts. Si no estem casats és per motius burocràtics, ja fa uns 5 anys que som parella.

- Casat o no la qüestió és viure ben avinguts. Tens fills?
- Tinc un fill de 45 anys casat amb Catalina Guevara. Tenen un fill de 5 anys que es diu Arnau, estan vivint a Manresa encara que el meu fill, per motius de feina, es desplaça cada dia al Banc Popular. Com és de suposar el meu fill es diu Ramon Mañas Navarro.

- Ja és de suposar que no és teu i de l'Agustina. Ja que toquem el tema dels fills, quants en té l'Agustina? Suposo que també te'ls aprecies.
- De la mateixa manera que ella aprecia el meu fill i també el nét i la jove. Té tres fills que són el Josep Maria que viu a Barcelona; la Maria Lluïsa, que viu a Castellgalí i la Rosa Mari que viu a Sant Vicenç. Tots tres són casats.

- Quan i per què vau venir a Catalunya i més concretament a Sant Vicenç?
- Va ser l'any 1941, acabada la guerra i amb el pare empresonat. La mare tenia tres fills –jo era el més gran amb 10 anys– i la gana ens feia córrer. Per mitjà d'una tia que ja vivia a Sant Vicenç, la tia Blanca, vàrem venir a veure si podíem millorar la qualitat de vida, ja que ho teníem molt difícil en el lloc on estàvem vivint. El pare va estar a la presó durant sis anys i, per sort, gràcies a un oncle seu va poder sortir-ne i ben lliurat, ja que tenia pena de mort. El pare va recórrer les presons d'Almeria, Burgos i Santander. Fins al dia que no va tornar el pare a casa jo era l'home més gran. Però deixa'm dir que em sento català, ja que a Catalunya hem pogut tirar endavant la nostra vida en unes condicions més acceptables que les del lloc on havia nascut. No estic renegant de la meva terra, que és el lloc on vaig venir al món, però la vida l'estic fent i vivint-la a Catalunya.

- De fet, si els que érem nadius del país la vam passar molt difícil, pitjor ho devíeu tenir els que vau venir de fora i en una situació precària, però a la vida, si es té salut, es va sortint de tot, més bé o malament. De l'escola, què me'n dius?
- Poca cosa, com és de suposar, vaig anar pocs anys als Nacionals.

- Vas fer la mili?
- Sí, em va tocar fer-la a Figueres, al Castell de San Fernando, però per sort vaig estar molt ben situat a la Plana Major. Tenia feina com a mestre ferrador, havia de posar ferradures als cavalls. Hi vaig estar dos anys, però vaig tenir molts permisos; en fi, que vaig passar una bona mili.

- Has viscut en diferents indrets de Sant Vicenç?
- No, d'entrada vam anar a viure amb la tia al carrer Dr. Trias. Quan vaig casar-me amb la Maria vam anar a viure en un pis del carrer Gran número 37 i actualment estic vivint al carrer Creixell i al carrer Enginyer Llansó.

- És de suposar que has hagut de treballar de valent des que vas començar fins al dia de la teva jubilació.
- Des que vaig començar als 14 anys i fins al 67 que vaig plegar, el meu "currículum", o com es digui, és el següent: vaig treballar a Can Soler des dels 14 als 35 anys, però vaig plegar per posar-me de pintor pel meu compte. Durant els anys de treball a la fàbrica vaig fer d'aprenent de ferrer i ferrador de cavalls, de fet on vaig aprendre a ferrar va ser a la mili. Vaig fer d'aprenent a Cal Postils i a Cal Genescà, això fent hores a Can Soler. Vaig entrar-hi a treballar el 28 de maig de l'any 1948 i vaig plegar l'any 1965. Quan van inaugurar La Ceràmica vaig anar a treballar a fer rajoles, haig de dir que la primera rajola que va sortir de la màquina la vaig tocar jo. Treballava a Can Soler, al torn de tarda, plegava a les 11 i anava a treballar a La Ceràmica fins a les 5 del matí, després de dormir, menjar i dormir poquet. A La Ceràmica hi vaig estar treballant un parell d'anys, pagaven a pesseta l'hora, i quan vaig demanar a veure si em podien apujar un ral, vint-i-cinc cèntims més per hora, van dir que no podia ser. Vaig plegar i vaig anar a treballar 11 anys a Cal Burés. A la primera d'estar a Sant Vicenç també havia anat a l'auxili social, a veure si ens donaven alguna cosa de menjar per als meus germans i la mare. Amb el temps, en fer-nos més grans i tornar el pare a casa, ens vàrem anar situant una mica, no massa, ja que llavors vàrem ser una boca més perquè va néixer el Josep. En Josep va néixer per celebrar la tornada a casa del pare.

- Alguna anècdota per explicar o algun cas curiós?
- N'hi ha unes quantes. Un cas curiós va ser que a la meva terra es deia que el Ramon s'havia mort de gana a Catalunya. El Ramon era jo. La mare es va assabentar del cas i li va saber molt greu que es digués tal cosa perquè a Catalunya va ser quan vàrem poder començar a menjar una mica decentment, encara que fos treballant. Per tal motiu va decidir que em fes una fotografia per enviar-la "al pueblo" perquè veiessin que estava viu.
Vam anar a fer-la a Manresa, caminant, tant d'anada com de tornada, no hi havia diners per pagar el tren, però com que les pegues no vénen soles, el retratista, en tallar la foto, es va passar una mica i em va tallar una orella. En veure només una orella a la foto, al "pueblo" feien conya i deien: "No s'ha mort de gana però li falta una orella".

- De fet són casos curiosos que ara fan riure o fan gràcia, però en el seu moment molesta que passin. Quina ha estat la teva afició per passar la vida a banda de treballar?
- El meu vici, per dir-ho així, sempre ha estat ballar, després el cinema i la "tele" quan van començar a existir. També havia estat membre de la junta del Futbol i de l'Ateneu, és a dir m'agrada una mica de tot dins de la normalitat. Actualment, l'Agustina i jo no ens perdem cap ocasió per ballar als Esplais i allà on sabem que fan ball. També estem practicant balls de saló; en fi, belluguem l'esquelet, com s'acostuma a dir. Per a la gent gran ballar, si es pot, és molt saludable, i per part meva et diré que porto set operacions de genoll però que actualment no em priven de ballar. Entre el ball i el tros de pati que tenim a casa passo tot el temps; al pati treballant, no ballant.

- Segons ens has explicat també has portat una vida bastant moguda; per molts anys la puguis continuar en companyia dels teus. Com a soci de l'Esplai què m'has de dir?
- Com a socis que en som. Bé que hi passem una bona estona, principalment ballant. Si fan alguna festa també hi anem. En fi, per dir-ho d'una manera, bé i que no decaigui per al bé de tots els de la tercera edat.

Ramon Mañas, moltes gràcies per la teva explicada pel que fa a la teva vida; pau i que duri tot això. Gràcies en nom d'El Breny, l'Esplai i d'un servidor.

ESTEVE LAFONT