L'Hora del Conte


LA DECEPCIÓ D'UNA VIDA

N'Ix sempre havia estat igual. No havia canviat gens en tota la seva vida. Ara, per fi, se sentia fort. Molt fort. Darrere la pistola que sostenia era un home nou: invencible, segur i arrogant. Mai més tornaria a decebre la seva mare. Ella ja havia patit prou per culpa seva.

N'Ix el mirà fixament, l'apuntà amb la seva pistola i li digué:

- Ara ja no pots fingir. Vas ser tu.

L'home sota l'amenaça del canó de la pistola tremolava. N'Ix estava disposat a matar-lo. Volia refer la seva vida, començar de nou. Ja de ben petit es va sentir un fracassat. El seu pare mai l'havia valorat. El pare desitjava un noi decidit, fort, amb empenta. Ell era tot el contrari: escanyolit, tímid, apocat, indecís... Sempre havia decebut a tothom. A l'escola també, els companys el van triar com a centre de les seves bromes, la majoria cruels. Al principi molts professors van decidir ajudar-lo davant d'aquesta onada d'injustícia, però al final molts van creure que s'ho tenia merescut. Deien que necessitava una mica d'empenta i plantar cara, és a dir tot allò que ell mai tindria. Fins i tot havia decebut als seus professors. Sempre li havia quedat, però, el record d'una professora que li recordava que ell en el fons era molt valent per aguantar dia rera dia aquell seguit de crueltat. Però això no li servia de res, per molta valentia interior que se suposava que tenia, havia d'aguantar moltes humiliacions. Al pare no li importava aquest tipus de valentia, aquesta no es veia. Se sentia repudiat pel pare. Encara recordava el dia que morí, allí davant seu i al mig del carrer. Va veure com la vida s'esmunyia del cos del pare mentre aquest apretava amb els dos palmells de la mà el seu cor. N'Ix, impotent i sense saber que fer, contemplava com un atac de cor segava la vida del seu pare. Fins i tot en la mort havia decebut al pare.

Quan el pare morí es va sentir alliberat, era el moment de demostrar la seva vàlua. Sense el pare, ell era l'home de la casa, ara la mare depenia d'ell. Es va equivocar. Mai va aconseguir demostrar res. La mare va haver de tirar endavant ella sola. Una mare que des de ben petit va saber quin tipus de fill tenia i que en podia esperar. Però ella es devia al marit i al concepte que aquest tenia d'un fill. Sempre va intentar canviar a n'Ix i moldejar-lo a la imatge que el pare volia. Sabia que era una missió impossible, però ella havia d'intentar-ho. Potser per aquest motiu n'Ix era fill únic, la possibilitat de tenir un altre fill amb les característiques d'ell atemoria als pares. Un cop vídua, la mare va intentar fer costat a n'Ix, però ja era tard, era massa dèbil per esperar alguna cosa. Va haver de sortir-se'n tota sola. N'Ix havia tornat a decebre.

Tantes decepcions havien d'acabar, per això ara volia donar un nou aire a la seva vida. Recuperar allò que la mare havia perdut per culpa seva. Mai havia tingut la intenció de perdre els diners. Però ho va fer. Havia tornat a decebre a la mare. Els havien embargat la casa. Ara, davant el canó de la pistola, tenia el culpable. Recuperaria la casa per a la seva mare. Se sentia satisfet. La mare estaria contenta i per primera vegada en la seva vida se sentia allò que el seu pare hagués volgut.

En aquella habitació buida i fosca, envoltat d'un silenci trencat només pel tremolor d'un home espantat davant d'un canó de pistola, n'Ix era un home diferent. Tenir por de prémer el gallet ja que un cop disparés tornaria a ser l'Ix d'abans. Aquí rera la pistola era molt més que el simple Ix. No importava que feia una estona que la policia havia arribat i que envoltava la casa, retardaria el tret tot el temps necessari.

Sobtadament la porta s'obrí deixant pas una escletxa de llums que envaïren l'habitació.

- Fill meu, si us plau, no ho facis. La mare, avisada per la policia, acabava d'entrar- No veus que no ho podria aguantar.

N'Ix mirà el rostre de la seva mare. La tristesa del to de veu i l'expressió de desànim van fer que n'Ix se n'adonés. Tornava a decebre la mare, un altre cop. Tornava a ser el de sempre: escanyolit, tímid, indecís, apocat. Tot havia estat un miratge. Però això havia de canviar, havia d'alliberar la mare d'aquest pes. I havia de ser per sempre. Ràpidament s'introduí la pistola a la boca i apretà el gallet. N'Ix mai més tornaria a decebre la seva mare.

FERRAN

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet