MANEL VILAR CASTAÑO

En Manel Vilar Castaño és la persona que ens explica un tros de passatge de la seva vida a Coses de l'Esplai.

Manel quan et varen portar al món?
Vaig néixer el dia 22 de febrer de l'any 1922, que traspassat a xifres és el 22 del 2 del 22. Tot són dosos. Vaig venir al món en un pis de carrer Eduard Penya, no recordo el número.

Vol dir que ets santvicentí. Has de dir alguna cosa dels pares?
Es deien Manel i Pilar. Ja fa anys que són morts. El pare també va ser ferroviari tal i com hem sigut tota la família.

Quants germans?
He tingut un germà que es diu Salvador que està casat amb la Dita González i tenen un fill que també es diu Salvador. També viuen aquí al poble.

La teva dona es diu...
La meva dona es diu Palmira Freixas Casas i va néixer a Monistrol, però ja fa molts anys que està vivint a Sant Vicenç.

Recordes la data del vostre casament?
Ens vàrem casar a l'Església de Sant Vicenç el dia 5 de maig de 1946. Ja fa 56 anys després d'haver festejat uns dos anys. Per tant, ja en fa sis que vam celebrar les noces d'or.

Per molts anys en tots els sentits. Quants fills teniu?
Una noia, la Mercè que està casada amb l'Eduard Amorós i tenen una filla que es diu Eva i té vint anys. També viuen a Sant Vicenç.

Què recordes de l'escola?
No massa cosa ja que han passat molts anys. Recordo haver anat als Nacionals i un temps curt als "Hermanos" de Manresa.

De la mili i la guerra tens algun record?
Sí, encara tinc records. A la guerra no hi vaig anar perquè es va acabar quan estava a punt d'anar-hi. Vaig demanar per ser voluntari a la Marina, però no vaig ésser a temps perquè es va acabar, però de seguida em van reclamar per fer el servei militar, i no sé si per casualitat o perquè estava apuntat al cos marítim em van reclamar a la Marina i em van destinar a Cadis, San Fernando, i al poc temps vàrem anar a Fernando Poo, també amb qualitat de voluntari. De jove, sempre estava a punt per ésser voluntari, però amb el pas dels anys m'he adonat que de voluntari només a la taula. Al tornar em van destinar a Cartagena als tallers dels submarins. Tot plegat, vaig fer una mili de 23 mesos.

Tens algun cas destacat del teu pas per la mili?
En general hi vaig estar força bé, dintre del que cap, perquè vaig fer el que m'agradava, ésser mecànic. Encara que fos al fons del mar. Com a cas, en vaig viure un que em podia haver costat car. Ens varen portar un submarí alemany per reparar, llavors hi havia la Segona Guerra Mundial, i com que els espanyols érem amics d'Alemanya, es van refugiar a Cartagena. Total, que jo voltant per dintre del submarí, a la bodega vaig trobar unes caixes de xocolatines, al menys tenien la manera de ser-ho, i la vaig tastar i que n'era de bona! Me'n vaig menjar una i mitja més o menys, tot bé però passades les hores i a la hora de menjar, jo ja no estava tranquil i no tenia gens de gana. Vaig comentar-ho a l'oficial i em varen fer anar a l'hospital i no hi havia manera de saber a què venia aquella desgana. Jo mai vaig dir el que havia menjat per por d'un càstig. Un oficial em va preguntar que per favor li expliqués si havia fet alguna cosa estranya per poder trobar la causa de la desgana que tenia. Jo em vaig decidir a dir la veritat i una vegada resolt l'enigma es va comprovar el motiu. La xocolata o el que semblava xocolata era un producte que prenien els mariners amb casos de necessitat per no tenir gana però a petites dosis. Jo m'havia menjat el suficient per no tenir gana en molt temps. Després de tot el que va passar em varen donar tres mesos de permís.

De la teva vida com a treballador, què ens expliques?
També tinc casos. Vaig començar a treballar d'aprenent a Cal Pladellorens als torns. Després vaig anar a treballar a l'Hispano Suiza. Passat un temps vaig entrar a treballar als Ferrocarrils Catalans amb la qualitat de fogoner ajudant de maquinista. Però a mi el que més m'agradava era la mecànica. Vaig canviar de feina passant a la RENFE als tallers de Vilanova amb les màquines elèctriques. Es dóna la curiositat que quan vaig plegar dels Catalans va entrar a treballar el meu germà. Jo hi vaig estar cinc anys fent de fogoner. Abans d'anar a Vilanova, primer vaig passar pels tallers de Sant Andreu a Barcelona. Quan estava a Vilanova vaig ésser destinat d'ajudant de maquinista amb les màquines elèctriques i vaig recórrer molt terreny encara que el meu destí era el dipòsit de Vilanova.

Parlant de la RENFE, la majoria de gent gran encara recordem l'accident que vas viure, en el teu cas sobreviure. Digues alguna cosa.
En El Breny del mes de maig de 1981, el número 71, el meu company de feina, en Josep Maria García, ja va fer un reportatge del ferrocarril a Sant Vicenç en el qual ja es detalla una mica el meu accident.

Serà millor que tornem a recordar, encara que són coses que no són agradables, en el teu cas es pot dir que sí, ja que vas sobreviure.
Portàvem un tren de mercaderies que sortia de Barcelona fins a Saragossa. Aquest tren no parava fins a Terrassa, però si es donava el cas de tenir la via lliure tampoc paràvem. Era un tren que transportava multitud de mercaderia valuosa, roba, motos... en fi tot de valor. Per això tenia prioritat de pas en molts llocs. A Sant Vicenç tenia parada obligada per fer el canvi de màquines. Jo, per casualitat o pel que fos, em van destinar a portar aquell tren que passava per Sant Vicenç. Jo, de totes maneres, m'havia de quedar al dipòsit ja que la màquina es quedava a Sant Vicenç. La dona es va assabentar del que havia passat, però va imaginar que jo hi estava implicat. Normalment, poques vegades sabia el meu destí.

Com va ésser i quin va ser el motiu de l'accident?
Ja he dit que era un tren amb prioritat de pas i tenia poques parades. Aquell dia no vàrem parar a Terrassa, per la qual cosa portàvem una bona marxa i quan havíem passat l'estació de Vacarisses va ser quan ens vam adonar del problema. Passat el poble de Vacarisses comença una forta pendent en direcció Sant Vicenç. Al posar en marxa els frens, el meu company es va adonar que no responien i el tren agafava una velocitat incontrolable. De moment, vàrem pensar que el dispositiu de la central que controlava la velocitat del tren al passar de cent quilòmetres es dispararia l'automàtic i ens quedaríem sense corrent i així el tren es podria frenar. Però tampoc va funcionar.

Quan anàvem de Vacarisses a Monistrol, es va calcular que vam passar per Monistrol a més de cent vuitanta per hora. De Monistrol a Sant Vicenç vam tardar un minut i mig. Nosaltres ja sabíem que el destí havia de ser fatal ja que a la via ens estaven esperant les màquines de vapor parades per fer el canvi després de parar a l'estació de Sant Vicenç, però ja sabíem que no pararíem. No podíem parar ni teníem temps per treure les màquines. Moments abans vaig poder obrir la porta del passadís de la màquina i al rebre l'impacte vaig ser llançat per terra i només recordo que vaig estar cinc mesos a l'hospital i em van haver de donar 280 punts al cap. Gràcies a Déu ho puc explicar, cosa que el meu company va deixar la vida. Tot va ser per un cas imprevist i l'altre per fer les coses mal fetes, tenir les màquines parades a la via en la que venia un tren. Havien d'estar apartades a una altra via, però això es va fer fins que va passar l'accident, si no haguéssim tingut cap obstacle segur que haguéssim seguit fins a Manresa i com que ja estarien avisats via lliure direcció Lleida i de segur que el tren a les pujades de Rajadell s'hagués pogut dominar. En fi, la cosa va anar així i també és casualitat que jo estigués aquell dia amb aquell tren i a prop de casa meva.

De tota manera no va anar malament per a tothom. Més d'un es va "posar les bótes" com es diu popularment, arreplegant el que va poder del pilot i de les coses amuntegades que hi havia escampades entre les vies.

Com ja he comentat d'altres vegades, la vida ens ofereix coses imprevistes que mai ens podríem pensar que ens passessin. Va ser el teu fi com a treballador després de l'accident?
No, vaig tornar als tallers de Vilanova com a cap d'equip sense sortir a circular. Això va ser fins el dia de la meva jubilació.

A banda de tot això, què és el que més t'agrada per distreure't?
Quan era jove m'agradava molt jugar al frontó. Jugàvem al Bloc fent parella amb un altre company. També m'agrada el cine, el ball una mica, llegir una mica de tot, el futbol...

De l'Esplai, què ens pots explicar com a soci?
De l'Esplai, que hi passem alguna estona la dona i jo i fem algun ball i alguna excursió. Més o menys com a tots els socis de l'entitat. Des d'aquí demano que tingui una bona continuïtat pel bé de tota la gent gran i la que se'n fa.

Moltes gràcies Manel per la teva explicació, que ja en sabíem alguna cosa teva però en sabem d'altres que ignoràvem. En nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor moltes gràcies.

ESTEVE LAFONT