|
1.
ALGUNES REFLEXIONS SOBRE EL PONT DE SANT VICENÇ
(Pere Suades)
2.
BENAURANCES DE LA 3A EDAT
3.
ONZE DE SETEMBRE A NOVA YORK
Surto del poble i em dirigeixo al pont per travessar-lo i passejar per
sota la ribera del riu, que és molt bonica. Contemplo de primer, el
flamant pont ampliat i el continu trànsit de cotxes. Malgrat els “peròs”
que va suscitar al moment d’engrandir-lo, no es pot negar que és un gran
pont que ha fet millorar el pas de vianants i automòbils. Quan els nous
accessos que es projecten siguin realitat, Sant Vicenç farà un pas
extraordinari de modernitat i progrés. No obstant aquest elogi del pont,
si observo el riu des de la meva situació enlairada, no puc deixar de
fer un respir de decepció. El riu –a tota l’amplada- m’ofereix una visió
de deixadesa i abandonament. Des de la resclosa de l’antiga Fabriqueta
(i més amunt) fins a la desembocadura del canal de l’antiga fàbrica
Soler, tot és una paratge de nombrosos canyars espessos, matolls i
herbam abundants que s’arrapen arreu, copiosos i alts pollancres formant
bosquet que voregen la carretera, etc., que tot plegat omplen l’espai
que hauria de ser de la llera del riu. En contrast, resclosa amunt quan
el riu s’eixampla, sembla un mirall de llac. El mateix panorama
agradable ofereix després d’uns cinquanta metres pont avall fins a la
resclosa de l’antiga fàbrica Balet. Sobre la part malparada al voltant
del pont, ho esbrinaré més a prop.
Estic situat sota el pont al pla del primer arc –a partir de la sortida
del poble- i descobreixo un cotxe destartelat abandonat que s’assembla
més a un esquelet de cotxe. Al pilar de front, hi ha desdibuixat els
decímetres de cinc metres d’altura comptant des de –suposo- la llera del
riu, els seus dos primers metres estan tapats de grava i terra. Als
costats del pilar hi ha grosses lloses de pedra semicolgades. Fins
arribar a les parets de la Fabriqueta i Soler, als costats del primer
pilar, el terreny té una alçada considerable. Entre el segon i el tercer
arc –al mig dels quals hi passa el riu- els seus respectius laterals
estan força alçats respecte al riu. A l’un hi ha munts de pedra i grava
de riu; a l’altre el pilar està cobert de terreny herbós amb dues
quintes parts. El pla del quart arc, a més de que està molt alçat
respecte del riu, hi ha un munt de troncs voluminosos soques d’arbres
desarrelats, considerable, tot envoltat de grosses lloses de pedra
espargides i semicolgades. El seu respectiu pilar –banda carretera- està
colgat en dues terceres parts. Tota aquesta vorera és molt més alta que
el riu. També diversos munts d’arrels i troncs d’arbres es troben a
varis llocs més o menys distants del pont, a les dues bandes. El quint
arc es va tapar per donar espai sobre el pont a la circulació de cotxes
i per fer l’escala de vianants. Per altra part, riu avall, al pot dels
FCC Catalans, els pilars fixats al riu estan –a les bases-força
embrossats. A l’un hi ha una soca-tronc grossa empotrada; a l’altre una
estiba de branques i restes d’un gros arbre junt amb brossa seca uneix
el pilar aparellat.
Per Manresa hi passa el riu Cardener, pel Pont de Vilomara el Llobregat,
però per Sant Vicenç a més de passar la suma dels dos rius, hem
d’afegir-hi la riera de Castellet d’avingudes imprevistes. És obvi que
si, per atzar, s’ajuntessin tres riuades alhora podria esdevenir un greu
problema.
El benefactor secretari que fou de l’ajuntament, Sr. Pere Canal, com a
testimoni excepcional de la construcció del primitiu pont, ens va deixar
escrit el següent: Em crec amb el deure de fer constar un simple toc
d’atenció de que en la forma en que es van obstruint els arcs el pont
per causa de molts obstacles de diferents classes que s’han plantat,
crescut i deixat allí, i com es comprendrà s’haurien de netejar per
donar lliure pas a les aigües, doncs per no tenir en compte i ignorar
que el pont es va construir amb cinc arcs, calculant l’amplada i
l’altura total que era necessària per les grans avingudes que durant els
cinquanta anys últims o anteriors a la construcció e l’expressada obra
havien esdevingut. (Any 1966).
I fent referència al desastrós aiguat del 20 de setembre de 1971, els
Srs. Canal i Vila, després de constatar que fou el més gros que mai
s’havia vist, aclareixen: que va succeir per la causa imparable de les
avingudes conjuntes i confluència de la riera de Castellet i del riu
Llobregat i que també influí notablement l’elevació de les aigües, el
trencament de la resclosa de la Central Elèctrica de Boades. (Any 1971).
Sobre l’angoixant aiguat de juny de 2000, un empresari afectat va
declarar a Regó-7: Si el riu arriba a baixar ple, tal com va baixar la
riera e Castellet, el barri de la Farinera hauria desaparegut. Exagera?
Precisament enguany, des de juny a setembre, ha estat un any de grans
tempestes i aiguats que han danyat ciutats, ves de comunicació i
conreus, amb pèrdues de vides humanes. Citarem, a fora, inundacions a
Txecoslovàquia, Alemanya, Xina i Mèxic; i al nostre país el Maresme,
Tarragonès, Baix Penedès, Sevilla, etc.
Tot el que esmento no voldria pas que s’interpretés com una nota
malintencionada, doncs no desitjo criticar a ningú. Tampoc que sigui
causa de polèmica. Simplement vull testimoniar el què vaig i prou. A
vegades les coses no s’avaluen perquè es desconeixen.
Per altra part, Sant Vicenç sembla que visqui d’esquena al riu, com si
ens fes temença, quan realment hauria de ser al revés. L’aigua és un bé
sense el qual no viuríem. L’aigua, a més, quan salta per una font o
rellisca per rius i mars, ens dóna bellesa i ens rejoveneix. Si el
nostre poble comptés amb unes bones estructures litorals de contenció i
de neteja de riu, es podria urbanitzar un nou sector. Naixeria una àrea
bonica de relaxació amb panoràmica afegida. El nervi inquiet del llarg
canal podria transformar-se en una estampa veneciana.
PERE SUADES VILA
Beneïts els que
són capaços de comprendre que em tremola el pols i que els meus passos
són lents i vacil•lants.
Beneïts els que es recorden que les meves orelles ja no hi senten tant
bé i que a vegades no ho entenc tot.
Beneïts els que no s’avergonyeixen de la meva dificultat al menjar i
em fan un lloc a la taula familiar.
Beneïts els que m’escolten encara que repeteixi mil vegades el mateix
conte o els meus records de joventut.
Beneïts els que no em fan sentir de més i em demostren el seu afecte i
em tracten amb delicadesa.
Beneïts els que troben temps per estar al meu costat i eixugar les
meves llàgrimes.
Beneïts els que m’allarguin la mà quan arribi la nit i m’hagi de
presentar davant de Déu.
 S'ha frivolitzat
(com es fa amb gairebé tot últimament), ironitzat i relativitzat l'atac
terrorista a les Torres Bessones de l'onze de setembre de 2001.
L'arrogància dels Estats Units i les seves pretensions de lideratge del
món occidental s'han vist "tocades". No és el model de societat, ni de
valors, ni de fer política per a molts europeus almenys. Això no treu
però, que cal recordar i potser compadir les víctimes de tal atac – els
que van morir i els amics, família i companys que els coneixien i els
estimaven -.
Aquí hi ha alguns paràgrafs d'una carta enviada per una novaiorquesa el
mes d'octubre de 2001.
Hola amics !
L'onze de setembre va ser un malson. L'olor de cremat i el soroll de les
sirenes les 24 hores al dia és quelcom que no oblidaré mai. Tampoc
oblidaré la pèrdua d'amics i veïns, en el nostre cas una amiga i veïna,
la mare de 3 nens petits. Per a tothom a Nova York hi ha un abans i un
després de l'11 de setembre. Psicològicament, els novaiorquesos hem
canviat. Ens ha afligit tant la mort de tants innocents que ara hem de
començar a desinhibir-nos. Fa un parell de nits vam anar al teatre, vam
veure una obra una mica trivial "Wonder of the World" amb Jessica
Parker. Primer rèiem contingudament però de mica en mica tot l'auditori
va començar a riure obertament, tant, que vam acabar cridant. Molts ens
vam adonar, que aquesta era la primera vegada que rèiem en públic des de
l'onze de setembre. Va ser bo i ens va fer sentir com en família. Tothom
va començar a parlar amb la persona que tenia al costat encara que no la
coneixia de res. Ara NY. és així.
Som diferents. Ara obrim les portes als altres, agraïm els gestos més
petits. La nostra vulnerabilitat ens ha unit. Ens mirem als ulls i ens
preocupem pels altres. (...)
Tots hem perdut algú a qui estimàvem i lentament ens anem recuperant.
Ara ens permetem de riure però no de fer festa encara, ens trobem amb
amics i família per gaudir de la companyia.
Preguem per la pau i que no hi hagi més terror.
Una abraçada,
JENNY
|