El Racó del Conte |
|
Queden cinc minuts. Segur que arribaré tard. Que faig? La parada de l'autobús està plena de gent. Potser hauré d'esperar dos autobusos. I si agafo un taxi? Segur que arribaria a l'hora. Però, renoi, els diners de l'autobús no són els mateixos que els del taxi... I el garrepa del meu cap no me'ls voldrà abonar. "Si hagués sortit abans de casa hauria pogut agafar sense problemes l'autobús".- Segur que em diria. Clar que ell no sap que aquesta era la meva intenció, però en descàrrec seu he de dir que desconeix tot l'assumpte relacionat amb la torrada cremada i al petit incendi de la camisa dels diumenges a causa d'una saturació d'escalfor de planxa. Ja ve l'autobús. Decidit, res de taxi. Els cuartos són els cuartos i amb quatre empentetes segur que seré dels primers en enfilar-m'hi. Dit i fet, quatre cops de colze i ja em trobo davant el conductor donant-li una única moneda. Queden quatre minuts. Arribo tard. Potser si que hauria d'haver agafat un taxi. L'autobús està atapeït de gent. Des dels seients del darrere no veig res. Hi ha massa gent, i per postres, aquí davant meu, aquesta enorme senyora amb el seu ridícul gosset als braços. El meu cap em matarà. Ja m'ho ha dit: "No facis esperar al client japonès o comença a buscar una altra feina". El gosset em lladra i no sé on dimonis estic. L'autobús va massa lent, i això que només he de fer una parada! Queden tres minuts i el gosset m'està posant encara més nerviós. Fa calor aquí dins. Amples gotes de suor llisquen per sobre les carns de l'enorme senyora de bata florejada. Baixen des del front, passant pel seu punxegut nas des d'on arriben a la seva lluent barbeta. Allí s'acumulen fins a formar un grupet el suficientment valent per saltar a la part del coll on comença la bata florejada. Des d'aquí comencen una vertiginós eslàlom cap els voluptuosos pits per acabar en un esgarrifós salt al buit i aterrar en un ja molt humit cap del gosset. Aquest em mira amb una cara que no sabria definir i, quan considera que està prou humitejat, sacseja violentament el cap per indiscriminadament llançar enormes gotes de suor, la majoria de les quals arriben a la meva segona camisa dels diumenges. Si no sabés que és un gos diria que riu. Queden dos minuts, l'autobús està aturat, jo més que suat i el gosset em mossega una encara eixuta màniga de la camisa. L'enorme senyora em somriu amb un aire de complicitat. Si no arribo a temps, em consolaré matant el gosset. L'autobús reprèn el camí. On dec ser?. No ho sé, la gent i, especialment, l'enorme senyora de bata florejada em priven de qualsevol visió. El gosset acaba d'arrencar-me el botó de la màniga. Queda un minut. El gosset té problemes, no sé com ha passat, però misteriosament algú li ha buidat a l'interior de la boca, la càrrega de tinta de la meva ploma estilogràfica. Diria que el gos ja no riu (si es que abans ho feia). L'enorme senyora a l'adonar-se'n crida esvalotada, jo la miro i la somric amb un aire de complicitat. L'autobús s'atura. S'obren les portes. És la meva parada! Recullo del terra el botó, faig quatre empentes i ja sóc fora l'autobús.
Que bé, aire! S'ha acabat el temps, he arribat puntual. Tot i que la
parada és plena de gent, no em serà difícil trobar el client japonès.
Però, ara que m'hi fixo, si aquesta no és la meva parada! I ben mirat,
ara que veig que s'allunya, aquest tampoc era el meu autobús. |