|
1.
RIUDOMS I L'ANY GAUDÍ
(Montserrat Solà)
2.
LA NOVETAT (Montserrat Solà)
3.
VIATGE A ISRAEL (Pere Suades)
Aquest any es celebra l'Any Gaudí i els riudomencs més que ningú. El
passat 25 de maig, dos representants d'El Breny vàrem assistir a
la 20a assemblea de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal, que
enguany es celebrava a Riudoms. Els amfitrions, (la revista l'Om) ens
van obsequiar amb una sortida pel poble que estava carregada de cultura.
La visita va ser guiada per la regidora de cultura i vàrem poder
comprovar que estaven molt orgullosos del seu passat i també del seu
present i futur.
 Les
primeres troballes al terme de Riudoms daten de l'època neolítica. També
hi ha vestigis d'època ibèrica i, sobretot d'època romana. Bona part
d'aquestes troballes les vàrem poder veure al Museu Històric, ubicat a
la Casa de Cultura Antoni Gaudí, a prop de l'Ajuntament. Seguidament ens
van portar per un recorregut a peu, on ens mostraren la casa natal de
Joan Guinjoan i Gispert, conegut músic contemporani. D'entre els premis
i reconeixements que ha tingut, destacarem la Creu de Sant Jordi i
Doctor Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili. És membre de
la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i dirigeix el
Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània de
l'Ajuntament de Barcelona.
Continuàrem per la casa dels Germans Nebot. Aquests són sis germans
d'una nissaga de militars riudomencs. El pare, Jaume Nebot ostentava el
títol de ciutadà honrat de Barcelona. Els sis germans van viure entre
els segles XVII i XVIII. Agafaren notorietat pel seu suport a la causa
de l'arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió. Per això, algun
d'ells morí exiliat a Viena, protegit per l'emperador austríac.
Seguint el recorregut arribem a la casa pairal de la família Gaudí, la
qual és petitona, com es pot veure a la foto, però tal com ens la van
descriure, és un moderníssim habitatge, format per planta baixa, primer
pis i golfes. Gaudí la donà a la parròquia i, finalment el consistori
l'acabà de comprar l'any 2000. Actualment s'està restaurant per obrir-la
al públic. Serà inaugurada el 25 de juny d'enguany.
Vàrem continuar fins a la plaça de l'Església i plaça petita. Formen
dues places, la petita juxtaposada a la gran, documentades des del s.
XVII. En conjunt formen un ampli espai obert d'uns 4100 metres quadrats.
Aquesta plaça és el marc d'una famosa fotografia d'Antoni Gaudí amb el
Sometent.
 Un
cop allà és visita obligada l'Església de Sant Jaume, la qual data del
segle XVIII. El temple té 26,5 metres d'amplada, 58 metres de llargada i
uns 28 metres d'alçada. Tenint en compte que actualment el poble té
5.358 habitants, és una senyora església. Cal destacar els vitralls de
colors als laterals, que representen els apòstols, l'orgue, les
despulles del Beat Bonaventura i el cor que hi ha a l'entrada, sobre el
cancell. La façana és un autèntic retaule de pedra amb un gran vitrall,
a la part superior, que representa la figura de Sant Jaume. Al costat
esquerra es troba el campanar de 42 metres d'alçada. Aquesta obra
renaixentista i barroca de l'arquitecte Pere Blai, va quedar bastant
malmesa durant la Guerra Civil i fou acabada de restaurar el 1944.
Sortint de l'església ens esperava un autocar que ens portà al Mas de la
Calderera, residència d'estiu de la família Gaudí i lloc on nasqué
l'arquitecte l'any 1852. Actualment és de propietat privada. Seguidament
vàrem visitar l'Ermita de Sant Antoni, situada a la part alta del poble.
A la capçalera hi destaca un preciós retaule xorigueresc del 1745.
L'ermita tan sols s'obre al públic per Setmana Santa i el 17 de gener.
 Per
finalitzar el recorregut en van portar a visitar el museu de cotxes
d'Època Marc Vidal, Antics & Clàssics. El museu representa un recorregut
per la història de l'automoció. En els 1000m2 s'hi exposen al voltant de
50 automòbils i 25 motocicletes. Aquest museu és la realització d'un
somni d'una persona entusiasta de l'automòbil, el mèrit de qual no és
tan sols el fet de comprar cotxes antics, sinó la gran quantitat d'hores
dedicades a la seva restauració.
Els riudomencs ens varen donar les raons que tenen per defensar que
Antoni Gaudí era nascut a Riudoms, encara que els de Reus diguin tot el
contrari, basant-se en que la família Gaudí vivia a Reus en l'època que
aquest va néixer. En primer lloc, la família s'instal·lava al Mas de la
Calderera abans de Sant Joan, la qual cosa vol dir que hi era el 25 de
juny, data en que va néixer. També diuen que, miraculosament, ha
desaparegut l'acta on es denegava a Gaudí la presentació del seu
projecte, en el concurs per la realització de l'ermita de la
Misericòrdia de Reus, al·legant que no era d'aquesta població. A més hi
ha unes declaracions davant de notari, per a qui pogués interessar, on
dos companys de universitat de Gaudí declaren que ell sempre afirmava
haver nascut a Riudoms.
La qüestió és que a Riudoms s'han preparat molt bé per la celebració del
150è aniversari del seu naixement i des d'aquí els volem felicitar per
la festa, el poble, la seva cultura i història i pel seu constant
desenvolupament i prosperitat.
Quan el Jordi em va portar a casa seva, em vaig sentir aliviada. Vaig pensar que, per fi, havia trobat una família que em voldria per sempre.
Fins aleshores havia anat d'una banda a l'altre sense saber on aniria a parar. Vaig passar per moltes mans, i molts es varen interessar per mi, però ningú se m'emportava. A la fi, el Jordi va dir que em volia a mi. Estava satisfet i il·lusionat, i deia que esperava que la Carme estigués tant il·lusionada com ell. I així va ser.
L'arribada a casa va ser triomfal. A la Carme no podia fer-li més il·lusió el regal del Jordi. Estava entusiasmada. Em miraven de dalt a baix. Em tocaven per tot arreu. Em posaven l'un davant de l'altre i jo no entenia ben bé si era per veurem a mi o perquè jo els veiés a ells. Em van ensenyar tota la casa, des de les golfes fins al garatge, passant per l'estudi, els dormitoris, la cuina i els lavabos.
La primera nit vaig dormir al menjador. Vaig dormir tranquil·la, sabent que l'endemà no vindrien cares noves interessant-se per mi, sinó que tornaria a veure les cares afables d'aquella parella que tant contents estaven de tenir-me. A més, la Carme i el Jordi m'havien dit que l'endemà aniríem d'excursió a la muntanya i estava molt neguitosa perquè no hi havia estat mai.
En fer-se de dia van començar els preparatius. La Carme feia els entrepans. El Jordi portava coses al cotxe. I quan ho van tenir tot a punt, vàrem arrencar cap a la muntanya.
El Jordi conduïa i la Carme em portava a la falda. De tant en tant, paràvem per veure el paisatge. Tenien un interès especial en mostrar-m'ho tot: els arbres, el cel, les cases de pagès, els animalons que ens miraven amb cara desafiant, però morts de por... i jo m'omplia d'aquelles imatges tant fabuloses que fins a les hores desconeixia. Va ser un dia meravellós, ple d'alegria i rialles. I ells sempre pendents de mi.
Entre setmana no em feien gaire cas. La Carme era infermera i feia uns horaris una mica estranys. Jo no sabia mai si aquella nit vindria a casa o si estaria de guàrdia i si he de ser sincera, no se pas que preferia, ja que quan la Carme treballava de nit, el Jordi m'agafava, se'm posava a la falda, em tocava i em mirava embadalit. Val a dir que aquella fal·lera només va durar uns dies.
Un dilluns el Jordi, que era comptable d'una fàbrica tèxtil, em va portar a la feina. Llavors sí que vaig ser el centre d'atenció. Els seus companys del despatx es van interessar molt per mi. Tots em volien agafar i em miraven i remiraven. Uns em miraven encuriosits, altres amb una mica d'enveja que intentaven dissimular i algú va fer la brometa dient que se'm quedava. Però el Jordi no ho va permetre. Estava massa cofoi de mi com per perdre'm.
Cada diumenge anàvem a un lloc o altre. Un dia a la platja, un altre a la muntanya, un altre a casa dels pares del Jordi i un altre a casa dels pares de la Carme. La qüestió era treure'm a passejar.
A mi el que més m'agradava era anar a la muntanya, perquè els paisatges eren més diversos. A la platja també m'ho passava bé, però allà el Jordi i la Carme em deixaven a l'ombra i es passaven molta estona sense fer-me cas, estirats a la sorra com si fossin llangardaixos i torrant-se fins que no aguantaven la calor i es donaven un bany. A vegades em portaven a la vora del mar i veia com es banyaven i s'esquitxaven, i s'esborronaven quan l'aigua era massa freda.
Mentre anaven passant els mesos, jo notava un canvi en aquella parella, que jo ja considerava la meva família. A la Carme li creixia la panxa i el Jordi la colmava d'atencions. Se'ls veia tant feliços. I a mi em feien compartir tota aquella felicitat.
Un vespre, la Carme va fer un xiscle. Tenia la panxa tant grossa que semblava que havia de rebentar. Només feia que dir: - Jordi que ja ve, que ja ve. Jo no sabia que carai venia però no m'ho volia pas perdre. El Jordi anava amunt i avall sense saber ben bé on. La Carme caminava com un ànec marejat (en una de les excursions n'havia vist un), però no estava ni la meitat de nerviosa que el Jordi. I van marxar. Em vaig quedar trista, sense saber on anaven ni perquè m'havien deixat. Però la tristesa em va durar poc ja que el Jordi va tornar, em va agafar d'una revolada i vàrem sortir a córrer cuita.
Vam arribar a l'hospital i van entrar a la Carme en una sala molt il·luminada, amb molts aparells i amb una camilla al mig. El Jordi va preguntar si jo podia entrar amb ell i, encara que de primer el metge va arrufar una mica el nas, li va dir que sí.
El que va passar allà dins va ser meravellós. De primer jo patia molt perquè veia la Carme molt angoixada, cridant i suant. Però després, quan el metge li va treure un nen de la panxa, va semblar que no hagués passat res. Aquell nen els va fer oblidar tant patiment i tant esforç. Estaven tots molt contents i jo no em vaig perdre detall.
Durant el dies següents, el Jordi em va portar cada dia a veure la Carme i el Francesc (al nen li van posar Francesc), fins que van tornar a casa.
Tot i que llavors el protagonisme va passar totalment al nen, a mi no em van oblidar. Vaig viure cada moment d'aquell nen: la primera rialla, el primer biberó, el primer bany, el bateig, les primeres passes... Jo era completament feliç de compartir totes aquelles vivències amb aquella família que desbordava amor i alegria.
Quan el Francesc tenia dos anyets, a la Carme li va tornar a créixer la panxa, però aleshores tots sabíem el què passaria i no hi va haver tants nervis com quan va venir el Francesc. Aquesta vegada el metge no em va deixar passar al quiròfan, encara que el Jordi va insistir prou, i vaig haver d'esperar en una saleta amb els pares de la Carme.
Quan van tornar a casa amb la Maria (a la nena li van posar Maria) es va repetir la història: la primera rialla, el primer biberó, el primer bany, el bateig, les primeres passes... A més, tot eren comparacions: “El nen això ho feia així”, “Això el Francesc no ho va fer mai”, i quan no es posaven d'acord, jo sempre havia de donar la raó a l'un o a l'altre.
El Francesc es mirava la seva germana com a una intrusa i n'estava una mica gelós, però com que també l'omplien de regals ho suportava bastant bé. Fins i tot diria que se'n aprofitava una mica per sortir-se amb la seva.
Amb els nens a casa les celebracions eren més grans. Pels aniversaris venia tota la família a casa i fèiem unes festasses. Jo tornava a agafar molt protagonisme. Tothom em volia agafar per donar una volta per la festa. Per Nadal anàvem a casa dels pares del Jordi i per Sant Esteve a casa dels pares de la Carme. I jo no hi faltava mai.
Els diumenges continuaven essent molt distrets i quan els nens van ser més grans, fins i tot vàrem anar al parc d'atraccions. A l'estiu sempre fèiem un viatget de quinze dies i jo gaudia d'allò més veient món, sobretot per que no anàvem mai al mateix lloc. M'agradaven els poblets amb els seus carrers estrets, les seves fonts i l'ambient tant pintoresc.
Però en un d'aquests viatges d'estiu, em va entrar una tristesa immensa. El Jordi va comentar a la Carme que ja estava una mica cansat de mi, que estava tip de carregar-me i que m'havia tornat vella i pesada. La Carme li va contestar que esperés als Reis per canviar-me. I així ho van fer. Després d'aquell viatge em van tancar en un armari de les golfes i es van oblidar de mi.
No sé quants anys van passar fins que un dia, remenant per les golfes, el Francesc em va treure de l'armari i em va portar al menjador. Ell ja no es recordava de mi, a pesar dels moments que vàrem viure junts, i li va preguntar al seu pare: - Què és això? El pare li va respondre que jo era una antigalla, tot i que els havia donat molts bones estones i que la càmera de vídeo que tenien ara era molt més moderna, petita i sofisticada, i que si ho volia se la podia quedar per jugar.
De primer al nano li va fer gràcia, però després em va ficar al calaix dels juguets trencats i es va oblidar de mi per sempre. Jo no era més que un trasto vell i inútil que ja no servia per res.
MONTSERRAT SOLÀ
 Ara
que es parla tant d'Israel per la cruel guerra entre jueus i palestins,
ens ve a la memòria un viatge que hi vam realitzar fa uns quants anys,
el qual record perdura.
Encara tenim guardat tres ampolletes d'aigua (del Mar Mort, del Mar de
Galilea i del riu Jordà), un "kipà" de cartró que és el clàssic barret
jueu que et conviden a posar per entrar al recinte del Mur de les
Lamentacions, un branquilló d'olivera de l'Hort de Getsemaní, etc.
El viatge va durar quatre hores fins a Ben Gurion, i dues més des de
l'aeroport fins a Jerusalem, la qual carretera de primer planeja i
després d'enlaire pujant i pujant, una pujada que sembla no acabar-se
mai, doncs Jerusalem està situada dalt d'un seguit de turons a 700
metres sobre el nivell del mar. El clima és sec. A l'estiu a les 4 del
matí ja surt el sol i a les 7 de la tarda ja és fosc. La temperatura és
molt calorosa de dia i fresca de nit.
Quan ens trobem davant la ciutat de Jerusalem, contemplem les vetustes
muralles que l'envolten. Entrant per la porta de Jafa (hi ha vuit
portes), observem carrers estrets, tortuosos i foscos. L'ambient reviu
els Pastorets: dones i homes palestins venent herbes pel carrer, cares
negres eixutes pel sol, jueus a pas ràpid, botigues de tota mena,
basars, etc. I el reflex d'un lloc amb molta, molta història. Jerusalem
és la ciutat més Santa de la Terra. Aclarirem abans, però, que els
espais verds de la ciutat moderna estan omplerts d'oliveres.
Si comparem les nostres grans catedrals amb la Basílica del Sant
Sepulcre, ens ve una esgarrifança. A primera vista ens decepciona per la
seva pobresa i humilitat. Entrant s'hi troba la pedra de la unció sobre
la qual Jesús va ser ungit i, un cop dins, unes escales de cargol, a la
dreta, et porten a l'Altar del Calvari, on hi ha la cavitat de la Creu
on Jesús va ser crucificat. Retornant al replà de cara a occident,
contemplem el Túmul enclavat en mig d'una Rotonda amb bòveda. Milers i
milers de turistes hi entren diàriament amb devoció, entre els quals
s'hi descobreix, de tant en tant, escenes de vertadera fe. Un matrimoni
palestí alinea els seus quatre fills davant el Cadafal. El pare els
condiciona de cap a peus abans d'entrar a la Capella de l'Àngel i,
ajupint-se i de genolls, al Sant Sepulcre que comprèn una llosa de
marbre de dos metres. L'ambient commou.
De Jerusalem a Betlem hi ha uns 15 quilòmetres. La plaça de la Basílica
de la Nativitat, està a sobreeixir de gent que espera torn. Ens crida
l'atenció la diminuta porta d'entrada semblant a una porta de barraca de
vinya on hi poden passar dues persones. La van enxiquir degut a que,
antigament, s'escapolien els camells. Per entrar-hi els adults s'han
d'ajupir, però els nens no. Un espai obert dins el gran temple dona a
les escales de la Cova, realment petita, que és on va néixer el Nen
Jesús. Presideix l'Altar de la Nativitat una gran estrella penjada. A la
dreta hi ha el Pessebre i davant, l'Altar dels Reis Mags. Multitud de
creients adora i canta amb gran joia. Emociona veure-ho.
A l'altra banda de Jerusalem, de cara a l'est, hi ha la Muntanya de les
Oliveres, dins la qual s'hi troba Getsemaní. Una antiquíssima olivera de
soca grossa hi és cuidada esmeradament. En aquest escenari Jesús hi feia
meditació i hi predicà la Passió. Dins el paratge s'alcen un seguit
d'esglésies, entre les quals hi ha la del sepulcre de la Verge, la de la
Roca de l'Agonia, de l’Ascensió, del Parenostre (oració plasmada en un
claustre de rajoletes multicolors, escrit en més de seixanta idiomes).
Contemplant des de Getsemaní l'antiga Jerusalem, descobrim una vista
fascinant. Com apessebrat sobresurt, destacada, la gran cúpula daurada
de la Mesquita d'Omar, lloc de pregària dels àrabs. Decidim anar-la a
visitar.
La Mesquita està enclavada dins una gran esplanada enjardinada. A
l'apropar-s'hi, veiem a l'exterior una llarga filera de calçat aparellat
junt amb bosses i càmeres fotogràfiques, doncs per entrar-hi t'has de
descalçar i deixar el que portes a sobre. Un cop dins contemplem una
sumptuosa i espaiosa mesquita semblant a les d’Istanbul, on dominen el
color blau i rosat. Al mig, fent cercle, observem una grandiosa roca que
diuen que és on Mahoma va pujar als cels. Tot denota omnipotència.
Sortint de la Mesquita, deambulant, se'ns apareix de sobte un espectacle
únic: la Porta de Damasc. Si la plaça més bonica d'Europa és la Gran
Plaça de Brussel•les, el portal més bonic del món és la Porta de Damasc.
És meravellós! Per la seva bellesa arquitectònica, antigor, tipisme,
trànsit permanent de multitud de races. El pollí portant Jesús a
l'entrada de Jerusalem, encara avui dia hi existeix menat per palestins.
Els Pastorets i els seus personatges hi són reals. Baixant unes escales
que zigzaguegen, travessem aquest bonic portal entre la gent i ens
endinsem per barris rústecs que voltegen portant-nos, per atzar, a la
Via Dolorosa on un grup de japonesos portant una alta Creu, resava en
veu alta a cada Estació, pujant carrers fins al Sant Sepulcre (Gòlgota).
Sortim de l'aglomeració i seguint el nostre camí divisem des de la
muralla el Mur de les Lamentacions.
PERE SUADES I VILA
|