|
1. LA
NOVETAT
(Montserrat Solà)
2. RUTA
VERDAGUERIANA (Centre Excursionista)
Quan el Jordi em va portar a casa seva, em vaig sentir aliviada. Vaig pensar que, per fi, havia trobat una família que em voldria per sempre.
Fins aleshores havia anat d’una banda a l’altre sense saber on aniria a parar. Vaig passar per moltes mans, i molts es varen interessar per mi, però ningú se m’emportava. A la fi, el Jordi va dir que em volia a mi. Estava satisfet i il·lusionat, i deia que esperava que la Carme estigués tant il·lusionada com ell. I així va ser.
L’arribada a casa va ser triomfal. A la Carme no podia fer-li més il·lusió el regal del Jordi. Estava entusiasmada. Em miraven de dalt a baix. Em tocaven per tot arreu. Em posaven l’un davant de l’altre i jo no entenia ben bé si era per veurem a mi o perquè jo els veiés a ells. Em van ensenyar tota la casa, des de les golfes fins al garatge, passant per l’estudi, els dormitoris, la cuina i els lavabos.
La primera nit vaig dormir al menjador. Vaig dormir tranquil·la, sabent que l’endemà no vindrien cares noves interessant-se per mi, sinó que tornaria a veure les cares afables d’aquella parella que tant contents estaven de tenir-me. A més, la Carme i el Jordi m’havien dit que l’endemà aniríem d’excursió a la muntanya i estava molt neguitosa perquè no hi havia estat mai.
En fer-se de dia van començar els preparatius. La Carme feia els entrepans. El Jordi portava coses al cotxe. I quan ho van tenir tot a punt, vàrem arrencar cap a la muntanya.
El Jordi conduïa i la Carme em portava a la falda. De tant en tant, paràvem per veure el paisatge. Tenien un interès especial en mostrar-m’ho tot: els arbres, el cel, les cases de pagès, els animalons que ens miraven amb cara desafiant, però morts de por... i jo m’omplia d’aquelles imatges tant fabuloses que fins a les hores desconeixia. Va ser un dia meravellós, ple d’alegria i rialles. I ells sempre pendents de mi.
Entre setmana no em feien gaire cas. La Carme era infermera i feia uns horaris una mica estranys. Jo no sabia mai si aquella nit vindria a casa o si estaria de guàrdia i si he de ser sincera, no se pas que preferia, ja que quan la Carme treballava de nit, el Jordi m’agafava, se’m posava a la falda, em tocava i em mirava embadalit. Val a dir que aquella fal·lera només va durar uns dies.
Un dilluns el Jordi, que era comptable d’una fàbrica tèxtil, em va portar a la feina. Llavors sí que vaig ser el centre d’atenció. Els seus companys del despatx es van interessar molt per mi. Tots em volien agafar i em miraven i remiraven. Uns em miraven encuriosits, altres amb una mica d’enveja que intentaven dissimular i algú va fer la brometa dient que se’m quedava. Però el Jordi no ho va permetre. Estava massa cofoi de mi com per perdre’m.
Cada diumenge anàvem a un lloc o altre. Un dia a la platja, un altre a la muntanya, un altre a casa dels pares del Jordi i un altre a casa dels pares de la Carme. La qüestió era treure’m a passejar.
A mi el que més m’agradava era anar a la muntanya, perquè els paisatges eren més diversos. A la platja també m’ho passava bé, però allà el Jordi i la Carme em deixaven a l’ombra i es passaven molta estona sense fer-me cas, estirats a la sorra com si fossin llangardaixos i torrant-se fins que no aguantaven la calor i es donaven un bany. A vegades em portaven a la vora del mar i veia com es banyaven i s’esquitxaven, i s’esborronaven quan l’aigua era massa freda.
Mentre anaven passant els mesos, jo notava un canvi en aquella parella, que jo ja considerava la meva família. A la Carme li creixia la panxa i el Jordi la colmava d’atencions. Se’ls veia tant feliços. I a mi em feien compartir tota aquella felicitat.
Un vespre, la Carme va fer un xiscle. Tenia la panxa tant grossa que semblava que havia de rebentar. Només feia que dir: - Jordi que ja ve, que ja ve. Jo no sabia que carai venia però no m’ho volia pas perdre. El Jordi anava amunt i avall sense saber ben bé on. La Carme caminava com un ànec marejat (en una de les excursions n’havia vist un), però no estava ni la meitat de nerviosa que el Jordi. I van marxar. Em vaig quedar trista, sense saber on anaven ni perquè m’havien deixat. Però la tristesa em va durar poc ja que el Jordi va tornar, em va agafar d’una revolada i vàrem sortir a córrer cuita.
Vam arribar a l’hospital i van entrar a la Carme en una sala molt il·luminada, amb molts aparells i amb una camilla al mig. El Jordi va preguntar si jo podia entrar amb ell i, encara que de primer el metge va arrufar una mica el nas, li va dir que sí.
El que va passar allà dins va ser meravellós. De primer jo patia molt perquè veia la Carme molt angoixada, cridant i suant. Però després, quan el metge li va treure un nen de la panxa, va semblar que no hagués passat res. Aquell nen els va fer oblidar tant patiment i tant esforç. Estaven tots molt contents i jo no em vaig perdre detall.
Durant el dies següents, el Jordi em va portar cada dia a veure la Carme i el Francesc (al nen li van posar Francesc), fins que van tornar a casa.
Tot i que llavors el protagonisme va passar totalment al nen, a mi no em van oblidar. Vaig viure cada moment d’aquell nen: la primera rialla, el primer biberó, el primer bany, el bateig, les primeres passes... Jo era completament feliç de compartir totes aquelles vivències amb aquella família que desbordava amor i alegria.
Quan el Francesc tenia dos anyets, a la Carme li va tornar a créixer la panxa, però aleshores tots sabíem el què passaria i no hi va haver tants nervis com quan va venir el Francesc. Aquesta vegada el metge no em va deixar passar al quiròfan, encara que el Jordi va insistir prou, i vaig haver d’esperar en una saleta amb els pares de la Carme.
Quan van tornar a casa amb la Maria (a la nena li van posar Maria) es va repetir la història: la primera rialla, el primer biberó, el primer bany, el bateig, les primeres passes... A més, tot eren comparacions: “El nen això ho feia així”, “Això el Francesc no ho va fer mai”, i quan no es posaven d’acord, jo sempre havia de donar la raó a l’un o a l’altre.
El Francesc es mirava la seva germana com a una intrusa i n’estava una mica gelós, però com que també l’omplien de regals ho suportava bastant bé. Fins i tot diria que se'n aprofitava una mica per sortir-se amb la seva.
Amb els nens a casa les celebracions eren més grans. Pels aniversaris venia tota la família a casa i fèiem unes festasses. Jo tornava a agafar molt protagonisme. Tothom em volia agafar per donar una volta per la festa. Per Nadal anàvem a casa dels pares del Jordi i per Sant Esteve a casa dels pares de la Carme. I jo no hi faltava mai.
Els diumenges continuaven essent molt distrets i quan els nens van ser més grans, fins i tot vàrem anar al parc d’atraccions. A l’estiu sempre fèiem un viatget de quinze dies i jo gaudia d’allò més veient món, sobretot per que no anàvem mai al mateix lloc. M’agradaven els poblets amb els seus carrers estrets, les seves fonts i l’ambient tant pintoresc.
Però en un d’aquests viatges d’estiu, em va entrar una tristesa immensa. El Jordi va comentar a la Carme que ja estava una mica cansat de mi, que estava tip de carregar-me i que m’havia tornat vella i pesada. La Carme li va contestar que esperés als Reis per canviar-me. I així ho van fer. Després d’aquell viatge em van tancar en un armari de les golfes i es van oblidar de mi.
No sé quants anys van passar fins que un dia, remenant per les golfes, el Francesc em va treure de l’armari i em va portar al menjador. Ell ja no es recordava de mi, a pesar dels moments que vàrem viure junts, i li va preguntar al seu pare: - Què és això? El pare li va respondre que jo era una antigalla, tot i que els havia donat molts bones estones i que la càmera de vídeo que tenien ara era molt més moderna, petita i sofisticada, i que si ho volia se la podia quedar per jugar.
De primer al nano li va fer gràcia, però després em va ficar al calaix dels juguets trencats i es va oblidar de mi per sempre. Jo no era més que un trasto vell i inútil que ja no servia per res.
MONTSERRAT SOLÀ
 Des de Folgueroles es poden fer diferents excursions que recorden passatges de la vida de Mn. Cinto Verdaguer, fill d’aquest petit però, entranyable poble de la Plana de Vic, és per això, que el dia 29 d’abril, de bon matí, tres companys i amics del Centre Excursionista ens decidíem a fer una d’aquestes excursions per descobrir-la i tornar-la a fer més endavant amb més colla.
Arribats a Folgueroles anàvem de dret a l’Ajuntament per demanar informació, i triar la que més ens agradés; només sortir a la mateixa plaça, ja trobes un imponent monòlit amb un poema gravat de Mn. Cinto., al fons l’església parroquial de Sta. Maria (s. X). A la sortida del poble emprenem la ruta triada.
El primer que trobes, es un bosc d’alzines sureres velles i mal cuidades, d’aspecte malmès, que fan companyia a un esplendorós monument que representa un llibre obert, aguantat per un peu ferm i robust que hi té una placa enganxada, amb un poema -com tots- de Mn. Cinto. Mes endavant trobes el primer monòlit fet exprés, per col·locar-hi una mena de llosa que hi porta escrit amb lletres de motlle, els poemes de Mn. Cinto. Més endavant trobem una creu de pedra, força alta i adornada; després de trobar-ne una altre, arribes a un paratge on hi ha una de les ermites més conegudes de l’entorn, La Damunt, ermita petitona i molt ben conservada que vàrem tenir la sort de trobar-la oberta i admirar-la de l’interior. El seu entorn el componen un jardí ple de plantes nadiues i flors; totes diferents i cadascuna amb el seu nom corresponent, escrit en una petita rajola de ceràmica que encapçala l’indret d’on és plantada.
 Una font, uns arbres i uns bancs omplen l’espai que envolta La Damunt, tot acompanyat dels poemes corresponents de Mn. Cinto, tant a la font com en un pannell explicatiu de l’entorn.
Sortint de l’ermita fas un bon tros de camí asfaltat que hi té força trànsit de cotxes, el primer monòlit que trobes, és l’únic que està situat en un bosc de roures i alzines.
Seguint camí enllà envoltats de camps de conreu verds com un mantell, sense clapa de vermell, que l’aire que fa, sembla donar-li vida. A cada pas ensopegues amb una granja o altra, però, la flaire dels poemes del voltant fan oblidar el mal pas.
Un dels punts més emblemàtics, és un turó on s’alça orgullosa l’ermita de St. Jordi de Puigseslloses i el seu famós dolmen del segon mil·leni (a.C.). En aquesta ermita Mn. Cinto Verdaguer, als 25 anys hi cantà i li dedicà aquest poema.
LA VALL HERMOSA DE VIC,
PLANERA N’ÉS I RODONA,
PLANERA COM UN DINER,
RODONA COM UNA MOLA,
SOBRETOT PER QUI LA VEU
DES DEL CIM DE PUIGSESLLOSES
QUE DEIXA PLANA ÉS EL COR.
EL BOTÓ D’AQUEIXA RODA
ENTRE EIX DOLMEN I EIX ALTAR
AMB QUE MA TERRA ES CORONA
EL DIA DEL SANT ROSER
AMB SA CADENA DE ROSES
COMPTARÀ VINT-I-CINC ANYS
QUE ALLÀ CANTI MISSA NOVA.
“EL DOLMEN DE SANT JORDI”
Mn. Cinto Verdaguer
Com el poema diu, des de el cim (que és molt baixet), es pot contemplar la Plana de Vic, i es pot veure el passar dels cotxes per l’eix, doncs és a tocar la carretera. Es el lloc més emblemàtic de la ruta ja que serveix de Mirador i s’hi troben reunits el dolmen i l’ermita. Fent camí, ple de farigoles florides arreu, arribarem a una casa de pagès; els Focs, allí ens informaren per travessar per sobre l’eix que parteix la ruta.
 Un cop travessat l’eix per un pontet, arribes a Torre Morgades, una construcció antiga i abandonada de la mà de Deu, (i també dels homes) que només la van a embrutar quan es fa servir: passes per el seu costat per endinsar-te entre mig dels camps de conreu, per arribar a un monòlit que encapçala un font gairebé de clot.
Lloc també, prou emblemàtic, doncs el monòlit engalanat amb diferents al·legories rebaixades a la pedra i naturalment amb més poemes de Mn. Cinto; salze imponent sobre la font soterrada sota els peus del monument, un rètol humit i ombrívol ens recorda, la donació dels terrenys fa uns anys, per fer la Font del Desmai (que no és enlloc) i quedés com a testimoni de la trobada de Mn. Cinto i una colla d’amics, per fundar l’Esbart Dansaire de Vic.
Passades totes aquestes emocions, per uns camins no massa bonics, arribes al Monestir de St. Tomàs de Riudeperes, reconvertit en una escola i no sé quantes coses més. Des d’aquí, retornada directe cap el poble que és molt a prop, i en arribar a Folgueroles, visita ràpida a la Casa-Museu de Mossèn Cinto Verdaguer que ens deixava plens d’una poesia immensa, profunda, misteriosa i impressionant on es demostra que estimava la muntanya, la natura i la vida de cada dia, encara que en el seu temps va ser un incomprès, actualment s’ha reconegut la seva vàlua i per tot el poble es respira la presencia d’aquest poeta i avantguardista del catalanisme que fou Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902). |