JOSEP LLOVET COROMINAS

En Josep Llovet Corominas és el soci de l’Esplai que ens ocupa la pàgina del present número a Coses de l’Esplai.

Josep, lloc i data del teu naixement?
Va ser el dia 2 de juny de l’any 1926 i el lloc a la casa que fa cantonada amb el carrer Creixell i Prim, a la carnisseria de cal Llovet.

Hem de dir que ets el Llovet carnisser, ja que de “Llovets” n’hi ha uns quants a Sant Vicenç. Els teus pares?
El pare es deia Antoni i la mare Maria. El pare es va morir l’any 1958 i la mare es va morir l’any1985.

Quants germans Josep?
Només vàrem ser dos jo i la germana, que es deia Rosita i va morir tenint 78 anys.

Amb qui estàs casat, Josep?
La meva dona és l’Aurèlia de cal Canal, de l’estanc. Vam començar a festejar o ser amics que encara anàvem a l’escola, vam ser nuvis durant vuit anys i ens vam casar el dia 10 de juny de l’any 1950. L’encarregat de fer el nostre casament va ser el capellà mossèn Joan. Quan ens vam casar ja teníem 25 anys.

Per les dates que em dones vol dir que ja heu celebrat les noces d’or, per molts anys de part meva. Quants fills teniu?
En tenim dos: la Maria Aurèlia i en Pere Antoni. L’Aurèlia té dues filles: la Sònia, que té 22 anys i treballa amb el turisme fent de guia, però que també estudia; i la petita, la Mireia, que té 17 anys i està estudiant. En Pere està casat amb Montse Ureña, que és doctora en medicina i tenen un xicot i una noia, Marcel i Gemma, que tenen 8 i 14 anys. També van a l’escola.

Els teus fills, on estan treballant?
L’Aurèlia treballa a Moià, al tèxtil, i el Pere a Molins de Rei, d’enginyer d’electrònica a on fan la loteria catalana del 6/49.

Així ho deus tenir bé perquè et faci sortir algun sis premiat?
Si pogués fer-ho més d’un ens en faríem.

Josep, recordes alguna cosa de la teva etapa de l’escola?
Recordo que havia anat a l’escola a l’Ateneu. Els mestres no. Després vaig anar als nacionals amb doña Maria i doña Mercedes, i per últim als capellans amb el Sr. Vidal. No tinc res de ningú, però la millor etapa la vaig viure quan anava amb doña Maria i doña Mercedes.

Vas fer la mili Josep?
Més o menys sí, la vaig fer a les mines de la Granja d’Escarp. També i estaven l’Ubach i en Guiu, només que estàvem a distints llocs de la feina i a mi al poc de temps em varen fer anar a Lleida a les seves oficines.

Quan vas començar a treballar i on?
La primera feina que vaig fer va ser fent d’ajudant de mestre, per dir-ho d’alguna manera. Amb el senyor Vidal, però va durar poc, com uns dos anys, aviat el pare em va reclamar per fer de carnisser.

Explica’ns alguna cosa de la carnisseria de cal Llovet, perquè suposo que ve de bastants anys enrera.
El que sé és que la primera carnisseria de cal Llovet la va instaurar el meu avi, que vingué de Sant Guim i va ser l’any 1897. Després va continuar el meu pare i per últim nosaltres, jo i la dona. T’he de dir que el meu avi es va morir l’any 1937, vol dir que la carnisseria Llovet va durar tres generacions. Els meus fills no varen voler seguir la tradició dels pares i avis. Jo vaig començar amb la feina de carnisser quan tenia 16 o 17 anys, fins que vàrem plegar l’any 1987.

Explica’ns una mica com funcionava tot això de carnisser al temps d’abans o sigui quan tu vares començar la feina.
Quan jo feia d’aprenent havíem d’anar a buscar el bestiar, els xais, a Manresa i els portàvem caminant, baixant per la carretera del Pont de Vilomara fins a casa, o sigui al corral que teníem al carrer del Llobregat, prop de la plaça del Pi.

Els teníem al corral fins que s’havien acabat i de passada els engreixàvem una mica, que solien arribar més aviat prims de carn. Això de portar-los caminant va durar fins els anys 60, que es va prohibir el portar bestiar a peu si no es tractava de ramat de pastura.

Pel que fa al matar-los anàvem a l’escorxador dos cops per setmana normalment. Començàvem a matar a les cinc del matí. També havíem començat alguna vegada a les dotze de la nit. Tot això comportava molt sacrifici, però en aquell temps els carnissers anàvem molt ben avinguts amb la feina i ens ajudàvem.

Matàveu molt de bestiar?
Hi havia temporades que havíem arribat a matar fins a una trentena de caps de bestiar a la setmana. De vedelles només en matàvem una i ens la repartíem entre tots, se’n venia molt poca. A casa també teníem un altre corral, a la plaça Clavé, on hi teníem algun vedell.

El corral dels xais era molt gran?
Déu n’hi do, em sembla que n’hi cabien uns quatre-cents. No recordo que l’haguéssim omplert mai tot, però una bona colla sí que en portàvem de Manresa.

Recordes quant valia un xai als teus principis de carnisser?
Si mal no recordo ens costava un xai viu unes 160 o 180 ptes. Quan vaig plegar de carnisser en pagàvem entre 8 o 9 mil pessetes per cap.

La gent gran tots sabem que havies jugat al futbol, i que ho feies força bé. Explica’m alguna cosa. 
Vaig ser jugador del Sant Vicenç fins que vaig plegar al poc de ser casat. Sempre vaig jugar amb el Sant Vicenç, menys el temps que vaig estar fent la mili, que vaig jugar amb el Mesquinesa i la Granja d’Escarp, però quan vaig acabar la mili tenia ganes de tornar a casa i tornar a jugar amb el Sant Vicenç. Els primers partits que fèiem la joventut eren contra els refugiats “per motius de la guerra”. Jugàvem amb espardenyes i un tros de pilota. Van ser els meus primers passos de futbolista. Aviat vaig jugar amb els juvenils del Sant Vicenç.

Quins llocs vas ocupar dintre l’equip, ?
La meva posició preferida era la de mig centre, però menys de porter havia estat a totes les posicions.

Recordes amb quins companys d’equip havies jugat?
Amb molts, per recordar alguns diré que hi havia en Roig, Lozano, Xavi, Garreta, Galve, Pérez, Flotats, Franch, Marimon, tots aquests entre tants.

És de suposar que cobraries unes bones fitxes, per jugar?
Això sobretot, llavors els futbolistes del poble jugàvem sobretot perquè teníem afició per defensar els colors de la samarreta de l’equip del nostre poble. Després amb el pas dels anys totes les samarretes o mallots tenen el mateix color, el dels diners. La primera fitxa que vaig cobrar va ser quan vaig passar al primer equip. Me la va pagar el president, el Postils, i va consistir en la compra d’un vestit per a mi perquè era la Festa Major. De vegades, com a prima per haver guanyat, ens donaven cinc o deu durets, segons, però llavors el que mes ens interessava era jugar i poder guanyar.

Recordes alguna cosa de relleu durant la teva etapa de futbolista ?
En vaig viure de totes maneres però la més curiosa per dir-ho d’alguna manera va ser el dia que tocava jugar amb l’Agut de Terrassa. Varen haver d’ajornar el partit per culpa de la pluja. Es va acordar que es jugaria un altre dia que ens anés bé als dos equips. Però la Federació ens va comunicar que s’havia de jugar el proper dimarts o del contrari perdríem el partit si no ens presentàvem al camp, ja que l’Agut vindria per jugar el partit. Per nosaltres era una cosa impossible perquè la majoria treballàvem i a més teníem algun jugador que venia de fora, i no podíem formar l’equip. Per a ells no tenien problema perquè els seus jugadors eren treballadors de la seva empresa. Tot allò va ser un problema molt seriós per nosaltres, però el president, el Basomba, va decidir que ens presentéssim al camp els quatre jugadors que estàvem disponibles i el qui es volgués equipar fins a completar l’equip. Va avisar que l’entrada era gratuïta per a tot el poble, perquè convenia que hi anés força gent al camp. Després, com que tenia amistat amb el “Cuartel” va demanar al “jefe de puesto” que fes marxar la Guàrdia Civil del poble a patrullar. Resumint, que el Sant Vicenç tenia l’equip preparat, el camp amb força públic i cridant. L’àrbitre va demanar perquè no hi havia la força pública al camp i li van dir que no sabien que aquell dia hi havia partit de campionat, per tant l’àrbitre no es va veure amb cor de començar un partit sense la Guàrdia Civil al camp i el va suspendre per “incomparecencia de la fuerza pública”, el partit es va haver d’ajornar per un altre dia que anés bé a tots dos equips. 

Josep, com a soci de l’Esplai que has de dir-me?
Com a lector d’El Breny i llegint “Coses de l’Esplai” poca cosa et puc dir que no hagin dit, però jo no el freqüento massa perquè no sé estar tancat. Abans encara anava alguna vegada al bar a fer un cafè i fer petar la xerrada però ara estic molt bé a casa. De tota manera trobo l’Esplai una cosa molt correcte per a la gent gran i entre tots hem de procurar conservar-lo per a tots aquells que el freqüenten més que jo, que ja sé que s’ho passen molt bé, ja que es una de les coses bones que tenim al poble.

Moltes gràcies Josep per la teva xerrada i la participació a “Coses de l’Esplai”, que com d’altres que hem fet crec que també serà interessant per als lectors d’El Breny. En nom d’El Breny, l’Esplai i un servidor moltes gràcies Josep.

Esteve Lafont