Col·laboracions |
|
Fa molt de respecte un immigrant d'edat, vençut pels anys, quan en tertúlia narra els seus records d'infantesa d'allà la seva terra d'origen. Sembla que faci quatre dies que va venir del seu país perquè la subsistència allí se li feia difícil i es trasplantà a Catalunya, on hi trobà treball per a ell i la família. I aquí formà la seva llar. Encara que els seus descendents ja són catalans, el seu cor és pel lloc de naixença. El seu últim pensament serà per a la casa del seu bressol, pel poblet que va deixar, per la terra que li donà el primer alè de vida. Ell, per més que aquí s'hi trobi bé, mai se sentirà català; ell morirà enyorant la seva "patria chica". Aquesta gran estima que es té vers la terra d'origen, és propi de tot ésser humà: andalusos, murcians, gallecs, extremenys, aragonesos,... i també catalans. I el que negui això es nega a ell mateix. Per aquesta raó no s'entén que una cosa tan natural com són les diversitats humanes i conseqüents llengües se'n faci motius polítics. La llengua és la carta de presentació d'un individu que pertany a un col·lectiu o raça que l'identifica. Els jueus, quan van ser expulsats d'Espanya al segle XV, prou van tenir cura d'antuvi conservar la seva identitat. I ho van fer mitjançant la llengua castellana per comunicar-se entre ells, esparcits com eren arreu del món. Així els sefardites, després de segles, pogueren formar-se altre cop com a poble. Si aneu a Israel podreu veure matrimonis molt joves, passejant, formats per set a deu fills, temorosos de que es perdi el seu llinatge. La llengua hebrea -llengua ancestral-, quasi desapareguda, fa anys s'ensenya altre cop a les escoles per restituir-la. El català i el castellà són dues llengües romàniques que provenen del llatí, del llatí mal parlat que es va anar degenerant a través del segles, naixent-ne d'altres de noves com el francès, el portuguès, etc. Per altra banda, la raça humana és això, una raça, amb diferències entre grups. La uniformitat o igualtat portaria a l'ensopiment. La diversitat, el contrast, la competència, són l'esperó de la vida. Si contemplem un jardí de flors amb colors diferents, ens adonarem que hi conviuen harmoniosament. Per això és absurd que la sobèrbia de l'home s'imagina dominadora del que pertany únicament a la naturalesa, la qual evoluciona per ella mateixa. La llengua també forma part d'aquesta naturalesa. Fèlix Martí, director del Centre Unesco de Catalunya, en una entrevista al diari Regió 7, ens diu: "cada llengua és una finestra oberta al món", i més endavant "darrera cada llengua hi ha un univers de valors". No vulguem nosaltres, els catalans, perdre aquestes virtuts. S'afirma que a Catalunya actualment parlen la llengua catalana, socialment la meitat dels seus habitants i que la generació de joves d'entre 17 a 22 anys, per un general fills d'immigrants, han de decantar la balança cap a l'ús quotidià d'una o altra llengua, o sigui el català o castellà. Hem de confiar que aquest jovent s'adoni de la importància que té el seu testimoni. La seva integració lingüística és significativa. S'hauria de conscienciar que s'hi juga el seu futur com a individu, salvaguardant també el país on viu i la de tots els catalans.
Per acabar direm que és més catalanista un immigrant quan visita el país de procedència que un català aborigen. Allí entre els seus paisans és un bon defensor de Catalunya. Això ens demostra que dins el seu interior hi ha un sentiment d'afecte envers aquesta terra d'acollida, terra que també és la seva i la dels seus propis fills i néts. |