JULIANA NIÑO RASO

L’espai Coses de l’Esplai ens l’ocupa aquesta vegada la nostra companya Juliana Niño Raso, que ens explicarà algunes coses de la seva vida. 

Quan i on vas néixer Juliana?
Vaig néixer al poble Villabáñez, província de Valladolid, el dia 15 de febrer de l’any 1922. Tinc 79 anys i no me’n poso ni me’n trec.

És molt gran el poble de Villabáñez?
Més o menys per dir-ho d’alguna manera com Monistrol, però més pla i amb molta més agricultura.

Has tornat més al teu poble?
Moltes vegades. Encara que m’estimo Sant Vicenç, perquè es pot dir que sóc d’aquí, no deixo de recordar el lloc on vaig néixer. 

Noms dels pares?
El pare es deia León i la mare Cesárea, dos noms ben originals. El pare es va morir quant tenia 60 anys de la malaltia de "moda", la mare es va morir ja molt gran, no vella, perquè actualment les persones som velles als cent anys, la mare ja tenia 80 anys. 

Quants germans tens Juliana?
Vuit i jo nou, una colla típica d’aquella època. La gran es deia Guillerma i va morir molt jove de xarampió, només tenia 14 anys. La Lorenza es va morir als 39 anys, tampoc tenia edat per morir però tenia problemes de cor. L’Eusebi es morí a l’edat de 53 anys també de malaltia, el 22 de setembre de l’any 1977. Desprès hi havia dos germans més que no recordo ni com ni quan van morir perquè eren molt joves, per no dir molt petits. L’Eusebi va ser el més popular del poble, ja que a més de treballar per l’Ajuntament, era el massatgista dels jugadors del Sant Vicenç de futbol. Actualment quedem la Gumersinda i la Domitila, que estan totes dues solteres, el Llorenç, que està casat amb la Mercè Canadell, i una servidora. 

Quan i per què vàreu venir a Sant Vicenç?
Vàrem venir a l’any 1935 i va ser, no per motius econòmics, sinó perquè els pares veien que si ens quedàvem a viure al "terruño" acabaríem tots treballant la terra o fent de minyones i era molt convenient buscar nous horitzons, com s’acostuma a dir. Com que ja teníem família aquí, la família Raso, per mediació d’ells vàrem anar venint. 

Quina feina feien els teus pares?
Els pares tenien una mica de terra pròpia i a més el pare aprofitava tot el que podia per anar de jornaler. La mare ja en tenia prou amb portar la família al món i cuidar-la. En arribar a Sant Vicenç el pare es va posar a treballar a les Vives i després als Carburos. La mare va continuar amb la feina de casa. 

Recordes on havíeu viscut?
D’arribada a Sant Vicenç vàrem anar a viure a un pis del carrer Gran, després passàrem a un pis del passeig Pau Casals. Quan vaig casar-me vaig tornar a viure al carrer Gran, en un pis del Salvadoret, i després ens vàrem fer una caseta al carrer de Jacint Verdaguer, que és on estic vivint actualment.

Recordes alguna cosa de l’escola?
El poc que sé ja ho portava quan vaig venir, perquè aquí ja no vaig tenir temps d’anar-hi ja que vaig posar-me a treballar aviat.

Tocant el tema de la feina. On havies treballat?
Vaig treballar a Cal Soler i fins que vaig retirar-me no vaig conèixer cap més altre empresa. Hi vaig estar treballant 44 anys a les contínues, menys els últims anys que per una lesió a la columna em van apartar de la meva feina i van posar-me en una altra activitat fins que vaig plegar. Per cert, com a "premi" a la meva fidelitat, en canviar-me de feina, van situar-me en una categoria més baixa i a l’hora de cobrar el “retiro” ja vaig trobar-me amb el "premi", però què hi farem? les coses van així. Encara recordo amb il·lusió quan vaig portar les primeres vint-i-cinc pessetes que vaig guanyar la meva primera setmana.

Amb qui estaves casada, Juliana?
El meu marit es deia Claudio Niño Carrión, a més de ser matrimoni també érem cosins germans. Ens vàrem casar el dia 12 de gener de l’any 1950, i vam estar junts 44 anys. 

Quan i de què va morir en Claudi?
Va morir fent el que més li agradava de fer, viatjar. Estàvem de viatge quan per Torredembarra es va trobar indisposat i el vam portar a l’hospital, després de recórrer diversos hospitals va morir d’un atac cerebral el dia 24 de setembre de l’any 1994. Ja abans, per l’any 1971, havia sofert una operació a cor obert a l’Hospital de la Vall d’Hebron, aquella vegada ho va superar, tot el contrari de l’atac cerebral que se’l va emportar. 

D’on era fill en Claudi?
En Claudi vingué de Villavacarín de Cerrato, un poble petit, però, com es veu, els pobles poden ser petits però els nom són prou llargs. Vingué a Sant Vicenç l’any 1947 i es posà a treballar al dipòsit de màquines amb contracte, després va entrar a treballar a la RENFE fix en plantilla, destinat a Terrassa i amb la feina de guardaagulles. També amb nosaltres havia viscut el seu pare, que vingué quan tenia 74 anys i es va morir quan en tenia 90. 

Quants fills tens?
Una filla, l’Emiliana, que està casada amb el Joan Llobet, el de l’Spar, i no ho dic per fer propaganda, sinó perquè hi ha més d’un cognom Llobet en aquest poble. L’Emiliana va néixer el dia 26 de desembre de l’any 1951 i tenen dos fills, que són en Xavi que té 26 anys i l’Oriol que en té 23. 

Una iaia amb dos néts, per molts anys. Tornant a tu, per l’edat que tens estàs molt valenta. 
No em puc queixar gens, però també he passat els meus problemes de salut. En certa ocasió vaig tenir problemes de cor però ho vaig superar bé i quan va néixer l’Emiliana també vaig tenir problemes, però ara, dins del que cap, estic bé. 
Normalment tots hem de passar problemes a la vida, els uns d’una manera i els altres d’una altra. Que és el què t’agrada fer i has fet com a distracció?
M’agrada molt el ball, més ben dit, m’ha agradat sempre. També el viatjar, ja ho havia comentat abans, el cosir, també és una de les meves debilitats, el cine i la televisió, això sí, que siguin pel·lícules d’humor i de riure, de penes i drames ja en passem massa a la vida. Quan la piscina està oberta encara vaig a nedar, de jove havia cantat a la Societat Coral l’Estrella, llavors feia de director el Sr. Canal. També m’agrada ajudar a qui li faci falta sense esperar-ne res a canvi.

De l’Esplai que has de dir-nos? ja que n’ets una bona "clienta", vull dir que el freqüentes molt. 
Ara i abans amb en Claudi hi anàvem a ballar i a les festes, actualment també ballo. Si puc tant ballo de parella amb home com amb una dona, procuro ser amiga amb tothom i passar-ho bé entre tots, tot i que a vegades no ho fas bé per a tothom. Tinc paciència, el meu pensament es d’anar-hi mentre pugui com fan les meves germanes.

Juliana, hem fet una bona xerradeta per als lectors d’ El Breny i companys nostres, que ja saben alguna cosa més de la teva vida. Moltes gràcies en nom d’ El Breny, de l’Esplai i d’un servidor

Esteve Lafont


FE D’ERRATA

En el passat número 272 i en la publicació de Les Coses de l’Esplai, es diu que en Luís Luna té dos néts i dues netes, quant en realitat ha de dir que té dues netes i un net, rectifiquem i demanem disculpes als interessats.