|
LA BARREJA COM A ANTÍDOT
La composició social de Sant Vicenç, formada essencialment a partir de diferents onades d’immigració, ha anat prenent una forma heterogènia, diversa i complexa. Aquest constant anar i venir de persones, sobretot al llarg d’aquest darrer segle, ha configurat un paisatge humà sorgit de la influència i l’enriquiment mutu. El tarannà obert i emprenedor dels santvicentins deriva, sens dubte, d’aquesta circumstància, un privilegi podríem dir-ne, del qual no totes les comunitats humanes poden gaudir.
Algunes ments retorçades, o buides més aviat, creuen veure en la barreja una amenaça contra la seva identitat. Si això no passés de ser una simple opinió el fet no suscitaria gaire cosa més que llàstima. El cas és que últimament hem observat a Sant Vicenç com l’actitud d’uns quants cap-buits ha degenerat en alguna cosa més que la simple expressió d’una opinió. Una tendència que, evidentment, no és exclusiva del nostre poble. La població ja va manifestar amb prou claredat, després d’un atac racista força sonat, el seu rebuig i la seva enèrgica condemna a aquesta mena d’actes. La gent de Sant Vicenç, per tant, ja ha dit alt i ben fort que no veu altra amenaça que la de la intransigència.
Però el verí de la diversió intolerant, del feixisme estètic, del buit neuronal, de les substàncies al·lucinògenes barates, s’estén amb massa facilitat entre les generacions més joves. Generacions que es permeten sortir al carrer i cridar en plena plaça de l’Ajuntament a altes hores de la nit, molestant a tort i a dret. Passen l’estona com tòtils malcarats, sovint anestesiats en llocs que tothom al poble sap ubicar, badant, insultant, agredint, creient que defensen el seu terreny. Fan por, però també pena, perquè la gent dotada d’enteniment relativitza les coses, busca explicacions i es resisteix a creure que aquestes coses simplement passen. I la realitat ho confirma. Són les respectives famílies les qui més pateixen aquesta inexplicable bogeria, es desesperen d’impotència, els sentiments es confonen i els retrets són insuportables.
Certament es fa difícil trobar una solució eficaç a aquesta epidèmia d’idiotesa. Tots hi estem implicats, perquè tothom forma part de l’engranatge social, perquè la convivència és un dret i una responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres. Les forces de seguretat hi juguen, lògicament, un paper destacat, un paper de dissuasió activa i directa. Però en la seva dura tasca han de sentir proper el compromís i l’abric dels ciutadans. L’eficàcia serà, d’aquesta manera, molt superior.
En qualsevol cas, cap mesura no donarà millors fruits que la prevenció. Ara que veiem –i patim- els resultats hem de ser conscients de la importància que té l’educació. És amb tota seguretat la millor arma contra la intolerància irracional, contra la incapacitat de raonament. Cal educar des de ben petits, amb la interrelació imprescindible de pares i mestres, perquè els coneixements són una vacuna insubstituïble. I cal barrejar, barrejar molt, sobretot a les escoles, perquè el mestissatge és el millor antídot contra els integrismes.
|