1. UNA FOTO PER RECORDAR (Esteve Lafont)

2. CONTES CURTS QUE AJUDEN A PENSAR (Esteve Lafont)

3. SIGNES NEGATIUS DE SANT VICENÇ (Pere Suades)

Rebuscant per uns calaixos vaig trobar una foto, que té com uns 63 o 64 anys, més o menys. A la foto hi som 26 alumnes que anàvem al Col·legi dels Capellans. No sé si tots els que estem a la foto estem vius, Déu vulgui que sí, perquè la nostra edat tampoc no està tan "desfasada" com per no estar en aquest món.

Segons es pot apreciar, la foto va ser feta a l'hivern, al passeig dels Catalans, que és on anàvem a jugar a l'hora del pati. Dic a l'hivern per la vestimenta que portàvem i perquè els arbres estan mancats de fulles. M'agradaria poder donar la data exacta de quan es va fer la foto, però està mancada de la mateixa.

Com s'aprecia a la foto, tots fem cara de "bons minyons", de fet no hi havia la picardia d'ara. Llavors encara ens creiem allò de què vindria l'Home del Sac, i que si no fèiem bondat aniríem a l'infern. De tota manera, sabíem respectar els mestres i els nostres pares, per por o perquè estàvem educats d'una altra manera.

A pesar de tot hem viscut la nostra joventut i també estem vivint la nostra vellesa valorant el que tenim al nostre entorn. La nostra ensenyança va ser molt precària, ja que la majoria vam anar a treballar als 12 o 13 anys .Tampoc vam disposar dels sistemes d'ensenyança actual, ni del material escolar que hi ha ara. El nostre material era un llapis, una goma i una llibreta, una ploma per sucar al tinter del pupitre, un llibre que passava d'uns germans als altres -si eres el primer de casa te'l compraven- i algun que altre portava una capseta de colors. Alguns, si a casa seva estaven amb una bona situació, van poder seguir estudiant.

Crec que tanta privació i ignorància no va ser bona per nosaltres, perquè ens va costar molt de "madurar" la nostra intel·ligència, però també ens anem sortint. Actualment es peca de pensar que ja se sap tot, i s'ha de saber que per molts estudis que es tinguin s'ha de passar la pràctica de les coses de la vida.

Mirant la foto i amb la col·laboració d'alguns companys d'escola, s'ha intentat recordar la fesomia dels nens. Fent memòria, doncs, estem situats de la següent manera:

Drets, d'esquerra a dreta: Pere Nogueras (4), Esteve Lafont (5), Salvador Cots (7), ? Puigdellívol (8), Joan Franch (de la ferreteria) (10), Vicenç Camarasa (11), Agustí Soler (12), Josep Bach Roca (13).

Asseguts d'esquerra a dreta: Ricard Cullell (1), Antoni Carreras (2), Lluís Jané, Mn. Lluís, Josep Santacreu (8), Joan Masnou (9).

Fet aquest repàs de memòria, si algun nom està equivocat demano disculpes. De la resta de companys no recordo la seva fesomia i també n'hi ha algun a qui només se li veu el cabell. Es diu que una imatge val més que mil paraules, però la imatge a vegades també necessita una mica d'explicació. Una foto perquè recordem els que hi estem posats o retratats.

Es.La.Ri

EL MIRALL

El mirall o l'espill, segons on està situat se'n diu d'una manera o d'una altra, però és el mateix.

M'agradaria poder explicar com es fan els miralls, però la meva experiència en aquest tema de la fabricació és inexistent. Sí que sé, en canvi què és un mirall. A totes les cases n'hi ha de miralls, uns són sumptuosos, uns altres són senzills, però tots tenen la mateixa finalitat, que ens puguem veure la cara i el perfil del nostre cos. Segons a quin lloc el mirall no arriba per ensenyar-nos el que volem veure.

Ens mostra si som guapos o lletjos, si tenim més o menys arrugues, algun granet a la cara, si ens cal afaitar-nos (els homes), les dones si han de fer treballar una mica les pinces. Un mirall dóna una imatge bonica si el qui s'hi mira és bonic, però també la dóna lletja si el qui s´hi mira és lleig.

Diuen que la cara "és el mirall de l'ànima" i, ben mirat, és del tot cert, només mirant la cara d'una persona sovint podem saber el seu estat d'ànim. Tots hauríem de tenir el nostre "propi mirall", en el qual ens veiéssim reflectits, no els nostres estats d'ànim, sinó les nostres maneres de comportar-nos a la vista de la gent que ens envolta. Tal vegada podríem veure si som lletjos o guapos fent les coses mal fetes o ben fetes.

El dia que ens mirem al "nostre propi mirall" i veiem si som bonics o lletjos, i ens trobem les nostres faltes, en lloc de trobar només les dels altres, tal vegada les coses canviïn per millorar. Els miralls de les parets enganyen.

ES.LA.RI

Dies passats, en la vidriera d'una fleca, vam llegir un cartell que deia: "pa de blat de moro". La sorpresa va ser notòria quan tot seguit recordàrem l'època infeliç de la Guerra Civil, quan ens malvenien -racionat- pa de blat de moro, ja que de pa blanc no n'hi havia. Era aquell pa de color groc canari, elaborat amb massa molt espessa i sense ull de cuita, difícil de mastegar i digerir, i que amb prou feines passava per la gola. És clar que ara aquest pa de blat de moro no deu ser pas igual, sinó tot el contrari, ben fet i de bon gust.

Però no volem pas parlar d'aquest pa tan especial de mals records, sinó del pa de cada dia que actualment mengem i que, a vegades, en fem un ús inoportú. Ens referim a les barres de pa partides i senceres que veiem -sense voler-les veure- dins alguns contenidors de deixalles per ser llençades després a les escombraries. I també hi hem observat, de tant en tant, trossos de carn congelada, plates de salsitxes i altres embotits, pizzes quasi senceres, etc., que sembla que tot acabi de sortir de la botiga i que, el mateix que el pa, es llença a les escombraries. Els que tenim certa edat i n'hem passat de totes, quan contemplem aquest menyspreu envers el menjar, se'ns regirà l'ànima d'indignació.

Tanmateix aquests fets no passen només al nostre poble. L'altre dia vam trobar en una altra localitat un home d'edat que repassava tots els contenidors que ja coneixia. Era un cas d'indigència o d'avarícia? Doncs no. Ell anava recollint en bosses tot el menjar que hi trobava. Li vam preguntar per què ho feia. Ens respongué: "Hace un año que con estos alimentos doy de comer a tres perros que tengo".

Algú recordarà - ara ve el cas- el que va succeir a Sant Vicenç en la nevada del febrer del 1963. Aquesta extraordinària nevada va alarmar la població, de tal manera que es va témer pel subministrament de les primeres matèries, ja que Sant Vicenç va quedar incomunicat. Si no arribava farina al poble els forns no podien fer pa. La gent es va esverar i s'aglomerà a les fleques. Per previsió es volia acaparar pa per dies. Fou tan gros l'aldarull i el desgavell dels compradors que fins i tot hi va haver baralles en un establiment. Va ser necessària la intervenció de la Guàrdia Civil per posar ordre i formar la cua corresponent. Heus aquí el comportament humà: quan tenim por de quedar-nos sense pa ens barallem, i quan tenim pa el llencem. Estranya paradoxa!

I no ho jutgem pas pel cost econòmic que puguin tenir diversos aliments llençats a les escombraries, sinó pel que representa i perquè simplement amb el menjar no s'hi juga. Sobretot pel respecte que ens mereixen milions d'éssers humans que pateixen fam i que també tenen dret a menjar com nosaltres. No hi haurà prou religions, ni prou ONG de les més de 20.000 que hi ha a l'Estat, ni suficients reunions dels governs de les nacions més riques, mentre hi hagi en alguna part del món un infant que es mori de gana.

Sobre el que hem comentat ens sona a l'oïda la veu dels joves i no tan joves d'avui en dia, que solen exclamar que "el passat de la Guerra Civil pertany a un altre temps, que nosaltres no en tenim la culpa d'aquella època difícil i que el món és com és". Heus aquí el seu raonament.

I per acabar seria interessant fer-nos un simple autoexamen. Si a Sant Vicenç som un poble de més de set mil habitants, a qui podríem assenyalar aquests comportaments incívics? Segurament a ningú, perquè de boca tothom és bon ciutadà. Però ens remetrem a la dita "Qui és frare que pengui candela". A ells, autors anònims que menyspreeu la manduca, els convidem a esmenar-se pel bé de la comunitat i consideració a l'indigent. Els desitgem que dels seus actes repulsius mai, mai, no en puguin tenir remordiment.

Pere Suades Vila