1. EN MEMÒRIA DE MN. SALVADOR BARDULET I PALAU (Pere Suades)

2. MOSSÈN SALVADOR BARDULET, EL COMPANY (Mn. Josep Rovira Tenas)

3. TOT RECORDANT UN AMIC(Jaume Campalans)

4. MN. SALVADOR BARDULET: PERFIL HUMÀ (Mn. Miquel Codina)

Recordo a Mossèn Salvador Bardulet, en les dues etapes que va estar a Sant Vicenç, con a vicari i com ecònom. Com a vicari els records se'm fan més entranyables. Mn. Salvador, llavors, era més jove, de cara lluent i cos corpulent. Anava vestit amb sotana, una sotana que es removia al seu pas. Freqüentava la meva impremta i van tenir una relació d'amistat. Recordo una sortida que vam fer junts al monestir de Sant Benet de Bages. Jo conduïa la meva moto Vespa i ell anava al darrera de "paquet". Va ser una excursió interessant. Així va començar a conèixer els principals monuments històrics del Bages. El trajecte va ser divertit i xocant perquè, al retornar, la moto Vespa anava més de pressa del compte i a la baixada dels Torrents la seva sotana voleiava i voleiava cenyida per una faixa negra que no podia contrarestar el fort vent que empenyia.

Com a capellà ecònom, freqüentava igualment el meu taller, però suposo que les obligacions ho restringien. Parlàvem de temes d'actualitat i de Catalunya. Recordo que un dia, mig en broma mig seriosament, li vaig insinuar la possibilitat de fer una publicació d'informació local. Ell va respondre tot seguit: "M'hi apunto". I s'hi va "apuntar", perquè va ser un dels principals fundadors i col·laboradors d'aquest periòdic El Breny.

Mn. Salvador va ser el de sempre: un sacerdot avantguardista, dialogant, senzill de caràcter, discret de veu per no molestar, veu que li sortia de l'ànima i no del cos. Predicava amb ponderació i la seva persona irradiava el tarannà d'un home bo.

Quan vaig saber que Mn. Salvador s'havia mort em vaig sentir afligit. No podia ser, els homes bons ens fan falta. No pot ser que ens hagi dit adéu o a reveure. El seu lema era: "Fe, Família i Pàtria", tres grans ideals. També era amant de la sardana. El seu pas per Sant Vicenç, com a sacerdot i com a ciutadà, perdurarà en la memòria dels qui vam tenir el goig de conèixer-lo.

Pere Suades

La primera cosa que de Mossèn Salvador he de dir és que, fent més del què devia, m'ajudà a superar una depressió que feia quatre mesos que durava. No cal dir que li ho he agraït sempre.

A Sant Vicenç de Castellet, Mossèn Salvador, tot just acabat d'arribar del seminari, semblava una mica reservat, però afable i de bon tracte amb tothom, com ho demostra el nombre d'amics que aviat mobilitzà.

Com ho eren per a mi tots el vicaris (paraula que no m'ha agradat mai) fou un veritable company i col·laborador entusiasta i intel·ligent. La rectoria per dintre, gràcies a la seva habitual bonhomia i senzillesa, era una veritable família.

Estimava la meva mare. Morta a Manlleu, quan ell n'era el rector, li vaig demanar que m'estalviés les paraules de rigor de l'homilia de la missa funeral, i ho feu, recordant-la amb el mateix afecte de quan era a Sant Vicenç.

Els dirigents del bisbat aviat s'adonaren de la seva vàlua i del seu sentit pràctic. Però també s'adonaren els del bisbat de Barcelona que l'incorporaren a uns determinats projectes i el feren redactor principal dels "Quaderns de Pastoral". Ell fou un dels de portar la presència de l'Església a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, a la Catalunya Nord.

Aquesta es una petita part del seu "currículum" que algú mes competent que jo, voldrà completar.

Només em resta expressar la preocupació que vaig sentir al assabentar-me de la amenaça que pesava sobre la seva vida. "Mossèn Salvador ¿que m'han dit....?. Fou la pregunta que li vaig fer, durant una reunió de capellans, aprofitant que passava gaire bé corrents, pel meu costat. La resposta ràpida fou: "Mossèn Josep: estic ficat dins un pou sense fons".

Sabia el que l'esperava. Debilitant-se dia rera dia, caminà cap a la mort lentament, serenament i confiadament, perquè sabia que al fons del pou, quan hom i arriba, es transforma en una explosió d'alegria.

Mn. Josep Rovira Tenas

S'em demanen unes ratlles recordant a Mn. Salvador Bardulet i Palau (a.c.s.). Això em porta a recordar la relació d'amistat que ens ha unit durant una bona colla d'anys.

RECORDO ELS INICIS DE LA NOSTRA RELACIÓ I AMISTAT
La nostra relació i amistat s'inicià l'any 1.964. El motiu fou la nostra tasca pastoral. Ell era aleshores el Consiliari Diocesà de la JOC. Vivia a la Residència Sacerdotal de Manresa, jo acabava d'arribar com a vicari a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet. En aquesta parròquia hi havien en marxa uns quants grups de la JOC. A mi aquest moviment m'entusiasmava. Tanmateix, em calia d'aprendre de fer de consiliari en aquells grups. Això va fer que a aleshores les nostres trobades fossin molt freqüents.

Durant aquells temps hi va haver molta col·laboració entre nosaltres. En Salvador ja de bell antuvi, va dipositar en mi molta confiança: encarregant-me de fer "punts doctrinals" i "monografies" per a diverses jornades de la JOC, tant a nivell diocesà com interdiocesà. Reconec que aquesta confiança que ell va dipositar en mi em va ajudar, animar i estimular molt.

RECORDO ELS NOSTRES VIATGES
La majoria d'aquest viatges els vàrem fer per assistir i participar a jornades de la JOC, a nivell diocesà, de Catalunya i també a Madrid. Eren viatges que fèiem amb molta il·lusió; els fèiem també, cal dir-ho, amb molta "calma" car viatjàvem amb aquells trens de vagons de fusta en els quals per anar de Barcelona a Madrid hi tardàvem dotze hores.

Recordo la nostra participació, juntament amb dos companys més al IV Curs de Formació Social, a Bilbao, organitzat per la Universidad de Deusto. Aquest curset va durar quinze dies i es va realitzar en ple mes d'agost de l'any 1.966. Recordo que vàrem aprofitar els dies festius que van escaure's durant el curset per a visitar aquelles contrades. Una visita que vàrem fer i que la recordo molt bé, va ésser a les coves d'Altamira (ep! les originals, com és de suposar). 

Recordo aquella anada a Bechi (Castelló), juntament amb un altre company, per practicar una setmana d'Exercicis Espirituals, dirigits per qui havia estat bisbe auxiliar de Lió i bisbe obrer, Mons. Alfred Ancel.

Recordo també algunes vacances que vàrem passar junts, amb sac de dormir i tenda de campanya, amb aquelles amanides en les quals no hi podia pas faltar una bona ració de ceba que, dit sigui de pas, a en Salvador tant li agradava. Vàrem resseguir la costa del nord fins a Galícia, visitant, no cal dir, les famoses Ries Gallegues, baixant cap a Portugal, visitant el Santuari de Fàtima, la ciutat d'Oporto. Recordo molt bé l'ambient d'alegria i eufòria que es vivia a aleshores en aquesta ciutat; feia poc que havia caigut la dictadura i s'estava iniciant la democràcia...

Recordo aquelles vacances passades més a prop de casa nostra en las quals, entre d'altres visites, férem la de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà.

RECORDO COM LA NOSTRA RELACIÓ D'AMISTAT VA ANAR CONTINUANT
Tot i que, tan en Salvador com jo, varen anar canviant de llocs i de càrrecs, l'amistat que havia nascut entre nosaltres va anar continuant.

Una bona colla d'anys més tard vàrem coincidir un temps a la vila de Manlleu, ell com a rector de la parròquia de Santa Maria i jo de la de Nostra Senyora de Gràcia. No cal dir que va continuar la bona col·laboració entre nosaltres.

Recordo els dinars que, durant aquest període, fèiem junts cada dissabte en Salvador, els dos vicaris (en Ramon Bufí i en Miquel Tresserras) i més tard se n'hi ajuntaren també alguns altres. Cal dir que més important que el que menjàvem era la conversa distesa i amical que ens unia a tots.

Recordo també, no cal dir, les trobades que darrerament anàvem fent a l'entorn de Mn. Josep Rovira Tenas, tres dels qui vàrem iniciar l'exercici del servei sacerdotal, com a vicaris, a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet: en Salvador, en Pere Soldevila i un servidor. Dinàvem junts i conversàvem.

RECORDO UN PENSAMENT SEU
Aquest pensament li vaig sentir repetir diverses vegades. Parlant de Cardijn (el fundador de la JOC), deia: "Els profetes tenen dues o tres (poques) intuïcions i conviccions molt profundes i assimilades que les repeteixen insistentment i, amb gran coherència, les posen a la pràctica".

RECORDO TAMBÉ ALGUNS TRETS DEL SEU TARANNÀ 
Sempre em sentia bé al seu costat.
M'inspirava confiança.
Era senzill i acollidor.

Era molt servicial. No recordo que mai es negués a fer-me cap dels favors i serveis que li vaig demanar (¡que no van ser pas pocs!).

Era respectuós amb la manera de pensar dels altres. Tanmateix, era decidit i enèrgic a l'hora de defensar les seves conviccions profundes.

Tenia sentit crític davant de que llegia i també davant la realitat que l'envoltava.

Estimava molt Catalunya, la nostra llengua, les nostres tradicions... la frase "Fer País" sortia sovint dels seus llavis i no planyia pas ni temps ni esforços per fer-la realitat.

RECORDO ELS SEU CRIT DE FE I D'ESPERANÇA 
Tinc al meu davant el recordatori que ens varen entregar abans d'iniciar la Missa exequial per a en Salvador. Aquelles paraules que hi ha impreses i que són inspirades en el profeta Isaïes, en Salvador les va escriure en el seu testament. En aquell moment aquestes paraules, amarades de Fe i d'Esperança, em varen impactar profundament i encara cada vegada que les torno a llegir, em continuen impactant. Heu-les ací:

"Espero arribar a aquell lloc on Déu, el Pare, farà desaparèixer el vel del dol que cobreix tots els pobles i on no existirà més la mort ni cap mena de sofriment".

Jo també ho espero. I espero també que allà podrem compartir la nostra amistat encara d'una manera més plena i definitiva.

A reveure, Salvador!

Jaume Campalans

Un home de Déu i profundament humà; humil i respectuós amb tothom, ben arrelat a Catalunya. La seva humilitat, el seu gran valer i sobretot la seva bondat i gran humanitat el convertien en una persona impossible d'oblidar. Tenia una gran formació humana i intel·lectual. Es va dir en l'enterrament: "Era una persona crítica amb tot, però tenia criteris i donava criteris a la gent que el tractava".

Era feliç treballant, escrivint, xerrant amb els de casa, amb parents i bons amics i amb tota classe de gent. Era feliç escoltant música d'autors clàssics o exquisits. Era feliç fent feliços els altres: sabia complaure. Recordo que durant els 9 anys que vam conviure a Jorba cada dissabte al vespre tenia preparada una pasta per a mi, sabia que m'agrada, malgrat que ell no en podia provar per la diabetis que l'acompanyà molts anys. Era feliç menjant una gran amanida, cosa que la gent aviat va descobrir, i quan volien que hi anés a dinar li deien: "Vingui, mossèn, que tinc una gran amanida preparada".

La seva fe en l'Evangeli i en Jesús de Natzaret era el motor de la seva vida. Practicava molt bé que era capellà per servir i no per ésser servit. Va morir amb molta discreció i humilitat, tal com sempre havia viscut. I havia viscut pobre, mai cap cotxe gran ni luxós, amb els mobles i la roba més indispensables. Tant pel bisbat com pels parents i amics es troba molt a faltar. La seva vàlua, la seva senzillesa i la seva capacitat de treball ha deixat un buit que no és pas gens fàcil d'emplenar.

A reveure, Mn. Salvador. Descansa en pau. Fins a la casa del Pare.

Mn. Miquel Codina

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet