L'aigua és necessària per viure. Quan escasseja cal solucionar el problema anant-la a buscar on calgui, tant a nivell individual com col·lectiu. Moltes vegades ham vist per la tele, a zones desèrtiques o a algun poblet, gent neguitosa que fa llargues cues en algun sortidor per omplir receptacles d'aquest preciós líquid. Ens demostra aquesta premissa el fet que els termes de la majoria de municipis antics travessen els rius per l'única fi de disposar d'aigua pròpia. Fixeu-vos en Sant Vicenç (el seu terme travessa el riu fins al Clot del Tufau), Castellgalí (travessa el riu fins a Boades), el Pont de Vilomara (l'altra banda del riu hi ha el Raval de Manresa), etc. Per la nostra felicitat ara podem obrir l'aixeta còmodament i emprar l'aigua per cuinar, rentar, dutxar-nos, regar,...

Però aquest avantatge de disposar d'aigua corrent no sempre ha estat així. Al segle XIX Sant Vicenç en va ser deficitària. Per això la majoria de les cases tenien pous d'aigua, dels quals se'n proveïen, amb l'inconvenient que eren la causa de greus malalties gastrointestinals, degut a que s'hi filtraven residus d'altres pous fecals. Fins que a l'any 1915 es va crear la Companyia d'Aigua i, després, l'any 1950 es va inaugurar solemnement la instal·lació definitiva del cabdal d'aigua potable, filtrada, extreta d'un pou-mina sota el riu Llobregat, projecte costós que va reeixir i pel qual ara en gaudim tot el poble.

En aquell temps de precarietat d'aigua, a més dels pous de les cases, existien fonts semiurbanes a on la gent se n'abastava. Una de les primeres fonts públiques va ser la de Saiola. També hi havia, entre d'altres, la de Cal Fainé o Casalé, la de la Teula i la del Ciment. Aquesta última es va canalitzar fins a la plaça de l'Ajuntament i a algunes cases del poble. La fàbrica de gasoses de Cal Sisquet en feia propaganda amb les etiquetes que duien els seus envasos. Però, després de passar molt temps, quan va venir el cotxe, molta gent l'anava a buscar a les fonts de Marganell, Rellinars, Navarcles, Vacarisses,... Arribats a la nostra època quasi tothom la compra, per beure, a la botiga.

Després d'haver passat molts anys del que hem exposat, ara ens trobem en una panoràmica ben diferent. L'abastament d'aigua ja no ens preocupa. La posseïm i el servei domèstic està normalitzat. També tenim fonts urbanes repartides per tot el poble (d'aigua corrent), i fonts semiurbanes o del contorn d'èpoques passades, aquestes últimes quasi oblidades. És lamentable. I és que no hi ha res més confortable que l'aigua fresca d'una font en plena canícula o, al revés, més frustrable quan contemplem a un ciclista suant a gota que espera el raig miraculós en va. Hem d'acceptar, però, que les fonts generalment per elles mateixes es perden.

Les fonts públiques urbanes que ara disposem són les de la plaça de l'Ajuntament, plaça Onze de Setembre, carrer Alfons XIII (tocar al pavelló, costat riu), plaça de la Generalitat, placeta del torrent de Sant Joan de Dalt, plaça de Sant Vicenç i plaça d'Espanya. (Enyorem la de la plaça Clavé).

Pel que fa a les fonts del contorn les més conegudes són la del Ciment, Escletxa, Fainé, Teula (inexistent), entre d'altres. I més apartades del poble la del Blanquer (gran), Can Padre (idíl·lica), Fité (pictòrica), Vinyes (perfecta), Lladó, Sant Jaume, Hortons, etc,... (la majoria de clot). Moltes d'aquestes fonts estan enrunades o a punt de desaparèixer.

Un incís sobre la font de la Teula, font històrica i famosa. Lloc d'aplecs recreatius en altres temps. Es va perdre en l'ampliació del pont. Recordem que van passar molts anys que estava completament abandonada i enllotada, raig estroncat. Un cartell alertava que l'aigua no era potable, encara que mentre va fluir ens consta que molta gent la continuava bevent. Acceptem que la potabilitat de l'aigua d'una font no es pot mai garantir, perquè l'evolució dels estrats i torrenteres del subsòl poden fer variar l'analítica, però no deixa de ser curiós que un ban municipal de l'any 1988 ens notificava que l'aigua de la font de la Teula "era potable".


PERE SUADES VILA