Reportatge


ELS ANYS DE L'ESTRAPERLO

Antics ferroviaris davant d'un tren de vaporL'ecologisme es preocupa perquè no desapareguin espècies, races i moltes altres coses que ens envolten, és un corrent correcte i necessari perquè tots puguem viure correctament i com Déu mana. També està bé perquè el medi ambient estigui protegit. Tot i que hi ha una espècie en perill de desaparició, el petit botiguer de poble. Durant molts anys aquesta espècie va ser la vida dels pobles petits, principalment durant la guerra i amb més intensitat durant la postguerra.

En aquells temps el govern es veia impotent perquè a ningú li faltés menjar, teníem les cartilles de racionament, que poca cosa ens facilitaven, i per això va néixer l'estraperlo. Va ser portat, o sigui treballat, pels botiguers de poble, i a Sant Vicenç va ser una de les activitats mes destacades.

Es deia que l'estraperlo va generar riquesa per a qui el va "treballar", o sigui als botiguers del poble, i és possible que alguns amb sort fessin diners. El petit comerciant, si va fer cèntims, els seus esforços i mal de cap li va costar; no tenia horari fix i treballava tant com volia. Si hagués comptat el preu de les hores li haurien sortit a preu de "riure" a més dels problemes que havia de passar.

Actualment també se'n fan de cèntims però ara els fan les grans empreses que giren molts milers de milions. També és veritat que n'hi exposen molts més que abans, però controlen la seva producció i el treballador ha de rendir "tan per tant". D'estraperlo també se'n fa ara i mes perillós, s'adulteren olis amb productes químics, s'engreixa el bestiar amb uns altres productes perquè pesin més quilos etc. Podríem dir-ne moltes de coses que es fan per fer diners, i això també es pot considerar estraperlo amb l'agreujant que aquest perjudica la salut del consumidor, si no té la sort que el mati.

Com es lògic, les coses amb el pas dels anys passen i canvien unes vegades per millorar d'altres per empitjorar. Es bo saber en què consistia l'estraperlo de llavors.

S'havia de portar menjar al poble, i el sistema era el següent: el gènere arribava a Sant Vicenç carregat entre el carbó de les màquines del tren de la Renfe, que venien de la part de Lleida, es descarregava a dintre del dipòsit de les màquines, o sia a les cotxeres on es posaven les màquines, una vegada desenganxades del tren, i a la nit es distribuïa entre els botiguers que l'havien comprat a qui el portava o es cuidava de la seva distribució. Entre ells també hi havia algun particular que a casa seva venia el que podia.

Aquest era el sistema emprat per a la seva distribució, comptant que la Guàrdia Civil no estigués esperant les màquines o anés al dipòsit i requisés la mercaderia, ja que era il·legal. Els botiguers rebien de tant en tant la visita del inspectors d'abastament i si els trobaven gènere sense factura era decomissat. A més a més havien de pagar la corresponent multa. I encara sort si no tenia problemes amb la justícia.

Una gran part del que arribava a les botigues també era portat cap a Terrassa, Sabadell, etc. La gent que venia a comprar a Sant Vicenç també tenia problemes amb la Guàrdia Civil, ja que moltes vegades també anava a l'estació i també els requisaven el que havien comprat. Llavors perdien gènere i diners. La majoria dels "transportistes" eren dones i tot el transport es feia per mediació del tren.

Això a grans trets és el era l'estraperlo de llavors. Qui va tenir sort va fer diners, però també n'hi va haver que no en van fer. Es pot dir que l'estraperlo de llavors s'havia d'agrair perquè encara que es menjava poc, sense estraperlo segur que s'hauria menjat menys. Durant l'època de l'estraperlo es van idear tota classe d'argúcies per aconseguir menjar. Hi havia un particular que venia pa a casa seva, el pa li subministrava un forner de Rajadell i per portar-lo a Sant Vicenç es feia per mediació del tren, el tren de l'aigua que se'n deia. El sistema era el mateix que per a les a les altres coses: es descarregava al dipòsit de màquines i a la nit es portava cap a casa. Però algú se'n va "xivar" i es va haver de buscar un altre sistema, ja que el pa s'havia de portar d'alguna manera o altra. I es va fer de la manera següent: el tren es parava a l'altura de Castellgalí i es descarregaven les saques del pa, que es guardaven en una casa de pagès propera a la via. Després amb petits paquets carregats darrera d'una bicicleta per la carretera es portava al domicili del venedor. Així es va fer durant un temps fins que es va normalitzar la situació.

D'altra banda els carnissers tenien problemes per treure's el "llomillo" ja que era un gènere car i gairebé tothom només menjava el més barat del porc. Un cop per setmana venia un noi de Barcelona vestit de soldat i comprava el "llomillo" dels botiguers i el posava dintre del "macuto" de soldat i com que anava vestit de militar es podia emportar el llom sense problemes. Tots el coneixíem per "el soldat". Aquest gènere era per als restaurants de Barcelona.

Se'n podrien explicar moltes de coses sobre l'estraperlo però crec que ja no interessen a ningú i millor que no tornin mai més, però també es interessant que s'acabin els fraus que es fan. Tot això la gent gran encara ho recordem, però al jovent no els interessa i ben fet que fan. Això sí, en un temps no massa llunyà la gent quan passegi pels pobles comentarà: "recordes que aquí hi havia una botigueta però van haver de plegar?". Per als pobles les botigues petites són el mateix que les flors que fan falta al camp i a més a més fan bonic i la gent gran hi poden anar a comprar una miqueta. Que ningú no s'ho prengui malament, i no ens posem tristos, que la vida té aquestes coses.

Esteve Lafont

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet