Col·laboracions |
És una realitat indefugible que estem immersos dins un moviment important d'immigració estrangera. A Catalunya i, per tant, també a Sant Vicenç. Pel carrer ens podem creuar amb dones magribines vestides amb xil·laba i mocador, mentre els seus marits treballen en el ram de la construcció, en fàbriques i tallers, etc. Agradi o no agradi la seva presència, és un fet irreversible. La immigració no és cosa nova, perquè Catalunya sempre ha estat rebedora de corrents migratoris. En el període 1950-1975, degut a la penúria que vivia el camp andalús i en part murcià, van emigrar al nostre país més de dos milions de persones. Una altra immigració forçada, no tant important, fou la dels refugiats de la Guerra Civil que ens arribaren del nord d'Espanya, els quals la majoria es van quedar a viure definitivament a Catalunya. D'altra banda, i ara com a exportadors d'emigració, recordem l'èxode d'espanyols que van anar a treballar a Alemanya, després de la II Guerra Mundial, les divises dels quals, al canvi que significaven els seus salaris, van servir prou per aixecar el cap d'una Espanya desfeta per la guerra. Si tenim en compte el que hem dit, no és estrany, doncs, que persones d'altres països en una situació de necessitat semblant a la que hem descrit abans, vulguin abandonar el seu propi país per trobar una vida millor. És llei per sobreviure. I no tots ells són magribins. El color de la pell i les faccions del rostre delaten altres races, com poden ser: gambians, senegalesos, nigerians, llatinoamericans, orientals, etc. Davant d'aquesta evidència, no és qüestió de tancar-nos els ulls amb indiferència perquè potser en tenim una falsa concepció d'aquesta realitat, influïts pel menyspreu que sempre ens han inculcat aquestes cultures. La veritat és que la gent que ens arriba, per un general, no tota prové de sectors marginals. Segons un llibre editat per l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona (autors Domingo- Clapés- Prat ) a l'any 1995, d'una entrevista feta a 67 subsaharians, 9 no tenien estudis, 24 estudis primaris, 16 amb estudis secundaris i 18 estudis superiors. Una avaluació a tenir en compte. D'aquest llibre en triarem, també, tres respostes. Un marroquí ens diu: "On mengem, aquests és el nostre país. Jo penso que aquest és el meu país, perquè aquí treballo, aquí menjo, aquí ho faig tot; llavors aquest és el meu país". I un senegalès en parla: "No sé como gente que ha nacido aquí y són de padres emigrantes españoles, no hablan catalan..." I una xilena ens aclareix: "Mi hijo habla catalán. A veces está dormido y está soñando y habla catalán... luego yo le hablo y me enseña y me corrige cosas... Y así voy aprendiendo". La disposició d'aquests immigrants a aprendre català afavoreix la seva integració i repercuteix en la seva pròpia vida. Per una altra part hi ha proves evidents de la progressiva integració. Alguns exemples: a l'ExpoBages 99, a Manresa, un jove de color dirigia l'aparcament de cotxes. Vestia acuradament de vigilant i parlava correctament el català. A la colla dels castellers dels Xiquets de Valls, carregant un castell de 5 de 8, dos xicotets negres d'uns 10-12 anys s'enfilaven arrapant-se a les espatlles dels puntals, graciosament. Aquesta circumstància es dóna a d'altres colles. A un centre hospitalari de Manresa, a la recepció de visites programades, una noia africana atenia les consultes, escrivint i parlant correctament el català. I a la televisió, col·legis, concursos, festes, etc. sovint també veiem molts nens immigrants barrejats entre grups autòctons, parlant català com nosaltres, etc. Àfrica és tres vegades més gran que Europa. Una part considerable del seu territori és deserta. La població és formada per una gran diversitat d'ètnies o pobles que parlen infinitat de llengües. Predomina la religió islàmica, a excepció d'alguns països que són catòlics. Si fem una reflexió de tot el que hem dit, deduirem que el futur de Catalunya passa, també, per la plena integració d'aquests immigrants. Els fills i els fills dels seus fills se sentiran catalans? Quina llengua parlaran? Serà una altra frustració de gent nascuda a Catalunya, fills d'immigrants, que es mostra indiferent a la llengua? L'assimilació s'està covant i hem d'esperar que, a la llarga, tota aquesta immigració amb part repudiada i mòbil de conflictes l'absorbeixi la nostra terra, perquè l'home s'aclimata mentre la terra segueix immòbil fins que s'arriba a estimar com a pròpia. Francesc Candel va escriure amb èxit, el 1964, el llibre Els altres catalans, que tracta de la immigració espanyola a Catalunya. Però tot seguit aquest llibre va ser replicat per un altre llibre que es titula "Els no catalans i nosaltres", de Manuel Cruells. Aquest últim autor hi declara que "no hi ha uns altres catalans, sinó només hi ha uns catalans". Segons Cruells no val a dir "yo soy catalán". Com tampoc val a dir per un anglès, en el seu propi país, "je suis anglais", ni per un francès "I'm French". Creiem que aquest tema té molts matisos, per això ens preguntem: qui té raó? Pere Suades Vila |