EMPRESONADA A TAILÀNDIA
Ens vam assabentar que aquella senyora menudeta, sempre educada i afectuosa, amb la que intercanviem paraules de cortesia a la perruqueria o a la botiga suportava sobre les seves espatlles el pes d’un gravíssim problema, motivat per un assumpte relacionat amb el tràfic de drogues, en què s’havia vist involucrada la seva filla, Maria Teresa, que ara té 38 anys.
El món de la droga agafa cada dia més i més ramificacions i els seus tentacles atrapen fàcilment a col·lectius de persones que mai no haguéssim pogut pensar que caurien en la seva xarxa.
Visitem, doncs, la senyora Magda Riera Vidal, que fa tretze anys que viu a Sant Vicenç, i que al llarg d’aquesta entrevista ens explicarà la seva dramàtica història i el calvari que ella i la seva família estan vivint per culpa de la droga.
- Vostè és de Barcelona, on encara hi té un pis i una altra filla, per quines raons va venir a viure a Sant Vicenç?
- El meu marit, Francesc Santaliestra (originari d’Osca) sempre havia mostrat el desig de viure la seva vellesa en un poble, fora de Barcelona, i quan es va jubilar del seu treball a la SEAT vam venir aquí perquè teníem una gran amistat amb el santvicentí Quico Nogueras (de cal Carlos). Amb el Quico i la seva dona, la Mercè, érem veïns i amics des de feia molts anys. Ells ens van oferir una caseta que tenien darrera l’estació de la RENFE i allà ens vam instal·lar, fins que superada positivament la prova de la nostra estada a Sant Vicenç, vam comprar la casa on ara visc, al carrer Maria Gimferrer. Abans havia estat una casa de pagès molt coneguda, “ca les Marietes”. Malauradament, el meu marit, malalt i entristit per la pena, va morir fa 15 mesos. I jo he continuat vivint a Sant Vicenç.
- Es troba bé a Sant Vicenç?
- Molt. Ja veu, estic sola, m’han trasplantat el fetge, amb pocs recursos econòmics i amb la greu problemàtica de tenir la meva filla empresonada. La meva altra filla m’insisteix perquè vagi a viure amb ella, però jo em sento molt bé aquí. Em trobo ben acompanyada. Tinc bons veïns, que també són bons amics i que em donen el seu suport i m’ajuden a mantenir-me valenta davant de tantes adversitats. Els hi estic molt agraïda.
- Vostè porta clavat en el seu cor el greu problema de l’empresonament de la seva filla Maria Teresa, acusada de traficar amb droga.
- Des de fa més de sis anys tinc la meva filla en una presó de Bangkok (Tailàndia), acusada d’haver intentat treure d’aquell país 2 quilos d’heroïna. La van condemnar a cadena perpètua, però darrerament s’ha beneficiat d’una amnistia. Encara li queden 40 anys de presó.
- La majoria de nosaltres pensem que mai ens pot passar un cas semblant. Suposo que a vostès els devia passar el mateix.
- I tant...Miri, la meva filla tenia 32 anys, era independent, s’acabava de separar i estava a l’atur. Compartia pis amb una amiga. La nostra relació era ben cordial, però naturalment ella feia la seva vida i nosaltres, malgrat que ens veiem sovint, no seguíem amb detall la seva vida.
- Com se’n van assabentar?
- Una casualitat ben trista. Jo havia d’anar a Barcelona a fer-me una biòpsia i aquell mateix dia em va trucar la Nieves Herrero per si volia participar en un programa per parlar de la meva filla, que estava empresonada a Tailàndia per motius de droga. Si em punxen, no em treuen sang. També em va dir que la premsa ja en parlava.
- I què va sentir?
- Primer, incredulitat, però, és clar, el nom de la meva filla no es prestava a confusions. A partir d’aquell moment va començar pel meu marit i per mi un calvari que encara dura i que no sé quan acabarà. Et preguntes, com és possible un fet tan esgarrifós? Després sents desesper, impotència, et preguntes què pots fer. Quan t’adones que el que semblava un malson és una realitat, comença la peregrinació, buscant famílies en la mateixa situació i institucions que lluiten per aconseguir el respecte que tot ésser humà mereix. He trobat un bon advocat, Eduardo Vicente, un gran lluitador a favor d’aquest col·lectiu tan desemparat, que, sense cobrar-me res, em recolza i assessora fa uns tres anys. Hi ha uns 1.400 espanyols, entre ells 200 catalans, que compleixen condemna en presons estrangeres.
- Realment el problema deu ser greu i generalitzat, ja que fa pocs dies un membre important del govern central alertava des la TV, sobre el perill que representava deixar-se entavenar per la promesa d’un viatge exòtic i uns diners fàcils. Ell deia que és un parany tan gros que fins i tot si poden jugar la vida. Creu que és així?
- I tant ... Ben segur que la MªTeresa es va deixar enredar perquè li van prometre uns diners que li van semblar que podríen sol.lucionar els seus problemes econòmics si en tenia, i li van assegurar que això no comportava cap risc. He sabut que la història dels presoners de Bangkok s’assemblen, tant que semblen calcades: tots estan passant algun desequilibri familiar o personal, seguit de problemes econòmics. Llvors algú els proposa viatjar a l’exòtica capital de Tailandia i tornar amb uns 2 Kg. d’heroïna. I ... per unes poques pessetes (sembla un milió) s’hipotequen tota la seva vida.
- En aquests anys no ha vist a la seva filla?
- Sí, una sola vegada i perquè em van pagar el bitllet els oïents del programa de TV3: “Amb el cor a la mà”. Jo no m’ho puc permetre, perquè ja he dit que he quedat vídua, i els pocs diners que cobro els he de guardar per enviar-los a la meva filla, perquè a la pressó han de pagar per tot.
- Això vol dir que va trobar la seva filla en molt mal ambient ?
- Increible, inimaginable. Només mengen dos cops al dia un plat d’arròs amb “bitxos”. Viuen en “barracons” sense cap mena d’higiene. No hi ha aigua, ni llits, ni llencols. Dormen a terra una a tocar l’altre, moltes malaltes i agonitzants. Hi ha tres forats a terra que fan de retrete. Han de fer les seves necessitats davant de tothom i l’olor pestilent els acompanya tot el dia, doncs mal viuen en aquest mateix “habitacle” més de dues centes presoneres. Moltes moren de tuberculosis, sida o altres malalties. Només en surten per anar a treballar a cadenes de producció instal.lades al pati. Cobren 1.800 ptes. al semestre i n’han de donar la meitat pel manteniment a la presó. S’han de comprar l’aigua potable, la llet, la fruita, una aspirina, alguna cosa per la seva higiene, medicines... en una paraula, ho han de pagar tot.
- Qunats dies va poder passar en companyia de la seva filla ?
- Vaig estar-hi cinc dies i vaig tenir molta sort, perquè es celebraven unes festes i em van permetre visitar-la cada dia, un parell d’hores; tres dies darrera les reixes i dos en una taula, però sense poder tocar-la.
- I com la va trobar ?
- Per sorpresa meva, molt resignada i en bon estat d’ànim. Amb una fortalesa que fins i tot ha cridat l’atenció dels membres de l’ambaixada espanyola que la visiten periòdicament, i li fan arribar, igual que els altres presos espanyols, 10.000 ptes. al mes. També van quedar sorpresos de la seva actitud positiva i valenta els corresponsals del diari EL MUNDO, que van ser enviats a Bangkok per porfunditzar en el tema, i que expliquen de la manera ignominiosa que són tractats els presos a Tailandia, i que aconseguiren parlar amb els set espanyols que hi ha a les presons, entre ells la Maria Teresa, l’única dona. (El Mundo – 11 de Juliol de 1999).
- Vosté també és molt valenta tractant aquests temes tant delicats públicament, tenint en compte que la seva filla hi és implicada. Perquè vostè ha anat a programes de televisió, oi?
- Sí, he anat al programa de Canal 9 valencià “amb el cor a la mà” i amb la Maria Pau Huguet a TV3. Amb Rosa Quintana a Antena 3, a “Informe Semanal” a TV1, i amb la Nieves Herrero, etc.. Com és natural no hi ha cap mares que li agradai parlar d’aquests temes, però l’advocat li sembla que si és conegut el cas de la meva filla, podrà ajudar a que sigui repatriada més aviat. Alguns em diuen si no en fa vergonya divulgar aquestes intimitats. Jo dic que gens, perquè només demano dues coses: Que si la meva filla ha fet un mal pas sigui jutjat amb rectitut i objectivitat, i que la seva comdemna es pugui complir a Espanya, perquè jo i la seva família, la poguem anar a veure, doanr-li ànims, acariciar-la, en una paraula, mostrar-li afecte. També voldría que mentre estigui a la presó de Bangkok sigui tractada com una persona humana, respectan-li els drets que li petoquen.
- Moltes gràcies Magda, acabem aquest reportatge, que voldríem fós profitós per la seva causa, amb les preguntes que vostè es fa amb insistència.... perquè ho va fer això la meva filla? .... Qui organitza l’explotació d’unes persones, aprofitant la seva feblesa psiquica i econòmica?... Si els traficants de droga tenen tants diners, i tants mitjans per aconseguir troballes tant sofisticades per amagar i transportar la droga, perquè s’entretenen amb aquestes “misèries”?... Finalitzem aquest reportatge oferint-nos per tot allò que pugui necessitar d’El Breny.
- Estic molt agraïda a El Breny per haver acollit a les seves pàgines el meu plany. Vull creure que entre tots aconseguirem tenir a la Maria Teresa entre nosaltres. I si algun lector vol saber més coses li donaré tot els detalls que jo sàpiga.
MªCARME i ADRIANA
|