Editorial |
Després de molts anys de lluita, Sant Vicenç va poder assistir el passat mes de juny a la inauguració de la seva residència per a la gent gran. Alguns mesos després Sant Vicenç pot comprovar amb satisfacció que els fruits que se n'esperava obtenir efectivament han arribat. Aquest segle que comença es caracteritzarà, entre d'altres coses, per l'augment de l'esperança de vida. Els experts calculen que actualment el límit biològic de la persona se situa al voltant des 125 anys, la qual cosa ens obliga a replantejar-nos el concepte de l'ancianitat. Segons aquestes dades, una persona de 60 anys estarà considerada a punt per a la jubilació tot i que en molts casos disposarà encara de mitja vida per endavant. Les institucions públiques i tota la població en general haurà d'aprendre a fer front a aquesta nova situació, que ja comença a produir efectes d'altíssima importància social com el progressiu envelliment de la població i la necessitat d'importació de mà d'obra procedent d'altres països amb taxes de natalitat més altes que la nostra. En aquest context, la vellesa reclama un nou tractament i l'atenció a la gent gran ja no pot ser entesa com una qüestió purament familiar, sinó que des dels poders públics s'ha d'actuar aplicant-hi tots els recursos necessaris. A Sant Vicenç, el bon funcionament de la residència per a la gent gran no només demostra que els esforços i recursos dedicats estaven plenament justificats, també ens adverteix que la necessitat de continuar invertint-hi convindrà tenir-la molt present. L'experiència d'aquests mesos d'activitat ha posat de relleu que moltes persones poden viure una vellesa dinàmica, ja que estan lliures de responsabilitats laborals o familiars directes, i alhora profitosa tant per a elles mateixes com per a la seva comunitat. D'una banda, la dignificació d'aquesta etapa de la vida comporta també una dignificació de l'activitat que porta a terme la gent que la viu, i això proporciona qualitat de vida, desig de superació i, en definitiva, felicitat. D'una altra, l'experiència que pot aportar la gent gran en qualsevol aspecte de la vida és un valor afegit que cap societat pot menystenir si vol continuar progressant. Fer que se sentin actives i útils les persones que la societat actual "retira" per la senzilla raó que han arribat a una determinada edat és un repte que necessàriament tots hem d'assumir. El benestar dels que ja són grans i també dels que encara ho han de ser està en joc. Però és importantíssim tenir en compte que aquesta revalorització de la vellesa no ens ha de fer perdre de vista que no tothom la pot viure activament i lluny de preocupacions. No podem oblidar que no tot són viatges de l'Imserso ni ballarugues als centres d'esplai. Hi ha molta gent gran que necessita atenció permanent. I molt sovint no només sanitària, també acostumen a necessitar atenció afectiva. I si els professionals que atenen aquestes persones estan millor preparats que ningú per oferir-los l'atenció sanitària que necessiten, ningú no pot substituir la manca d'afecte familiar. L'esforç, per tant, ha de ser de tothom. Els ritmes de vida actuals no ens poden fer oblidar que no només la feina o els amics ens necessiten, també hi ha la nostra gent gran, que en un altre temps ens ho va donar tot i ara només ens en reclama una petita part. Declarat per l'ONU Any Internacional de la Gent Gran, el 1999 no només ens ha deixat a Sant Vicenç aquesta important infrastructura, també ha deixat un motiu d'esperança per a la gent gran d'ara i per a la gent gran del futur. |