1. LA CULTURA (Antoni
Carné i Parramon)
2. SOBRE EL BUTLLETÍ D'UN PARTIT
POLÍTIC DE SANT VICENÇ (Pere
Suades i Vila)
3.
"L'ALLAU"
(J.R.)
 Cultura
és una paraula subjecte a moltes interpretacions, amb multitud de
definicions i significats diversos segons de la perspectiva des la qual
vulguem definir-ne el concepte. Agafem la definició que en fa Guy
Rocher: "Un conjunt lligat de maneres de pensar, de sentir i d'actuar
més o menys formalitzades que, apreses i compartides per una pluralitat
de persones, serveixen d'una manera alhora objectiva i simbòlica, per
construir aquestes persones en una col·lectivitat particular i
distinta". Aquest conjunt lligat de maneres de pensar, de sentir i
actuar, constitueixen els referents culturals de la col·lectivitat
particular i distinta que, al nostre país, formem els catalans i no són
fruit de la improvisació ni de la casualitat ni tampoc el resultat de
les teories dels intel·lectuals. Són el pòsit que hem heretat de
generacions pretèrites. És a dir, de la tradició històrica.
La cultura que neix de la tradició tampoc és, només, una relació de
formes de vides passades pròpies d'un model social que va existir al seu
moment sinó també la síntesi de la personalitat d'un poble immers en la
modernitat i que projecta l'activitat amb força i, sobre tot amb
voluntat de ser, cap el seu futur. Parlem de la cultura popular, la
cultura del poble, anomenada així per oposició a la de les classes
dominants i, si be els seus elements més emblemàtics són els que
integren el conjunt de manifestacions festives, símbols, llegendes,
creences, gastronomia, etc. també ho són la llengua, el dret civil i
infinitat d'activitats del dia a dia que intervenen de forma decisiva en
l'organització familiar i, sobre tot social. No endebades, les propostes
dels legisladors molt sovint van darrera de les necessitats denunciades
per la societat civil.
Per tot això quant parlem de nació en el sentit històrico-cultural no
podem dir que els seus continguts son insuficients per crear la
necessària solidaritat entre els ciutadans del estat per definir-nos com
a una nació que promou un estat democràtic, com fa Francesc de Carreras.
Quant una de les primordials organitzacions socials al nostre país és
l'associacionisme forçosament parlem de democràcia, perquè esdevé mitjà
indispensable per tal de fer possibles iniciatives que mai veurien la
llum sense aquelles connotacions especials esmentades al principi
d'aquest escrit, voluntats diverses i nombroses que amb esforç personal
i econòmic les fan possible, convertint-se amb una eina insubstituïble
per la formació cívica, social, participativa i democràtica. Amb aquesta
actitud fomentem el sentit de pertinença a una entitat, a un barri, a
una població, a tot un poble i per tant a un col·lectiu.
A tall d'exemple, dels Cors de Clavé ens arribà un model de societat que
pretenia dotar a les classes populars d'iniciatives per encaminar el
model social al benestar, per lluitar contra l'analfabetisme i promoure
l'instrucció pública, les cooperatives, les societats de socors mutus,
el mutualisme, el foment de l'estalvi... Els ateneus, molts sorgits de
societat corals, foren els principals centres de convivència per on es
va aconseguir crear les primeres escoles, les primeres biblioteques, la
pràctica de l'esport, les primeres caixes d'estalvi ... com des del
teatre afeccionat es promogué una molt interessant instrucció pública.
Hem doncs d'agrair a persones com Josep Anselm Clavé, Abdó Terrades,
Ildefons Cerdà, Isaac Monturiol, Iglésias, Guimerà, Rusiñol, Benet i
Jornet ... i tants altres el model social que ara gaudim.
Al temps present, les associacions presenten un seguit de
problemàtiques, totes de neguit compartit, com el tracte al fenomen de
les noves immigracions i tota la seva particularitat (treball,
habitatge, diversitat, intolerància, coneixement del país...), encarar
el futur amb respecte als orígens, l'educació dels joves i infants, el
tracte fiscal de les entitats, el ressò mediatic de les activitats
culturals, etc. Tanmateix ara voldria tractar dos temes que crec de prou
interès degut als esdeveniments succeïts recentment a la nostra població
i que ha posat damunt la taula, de nou, la situació en què es troben
algunes entitats pel què fa al seu lloc de reunió i estada.
Concretament, de la independència de les associacions i de la sempre
necessària capacitat d'autocrítica.
Les entitats a principis de l'actual etapa democràtica van patir un
important traspàs de dirigents a l'administració municipal, fet que va
castigar molt la seva continuïtat i alhora produí un fenomen per el qual
moltes regidories de cultura actuessin com autèntics competidors
culturals de les mateixes associacions de cultura popular. La manca de
bons dirigents i la inseguretat econòmica, forçà el costum de què
l'administració tenia l'obligació de contractar, de subvencionar,
d'acollir les més desmembrades i com a conseqüència es va generar una
situació sovint massa còmoda. Cal iniciar un camí que marqui línies
d'actuació per les quals es generi una sinergia ben entesa a on
l'intercanvi, diguem-ne de serveis, enriqueixi la qualitat de propostes.
Per exemple i en el cas abans esmentat, no seria prou atractiu per qui
es beneficia d'espais a les antigues escoles que proposes un auto-esforç
econòmic i humà per adequar les instal·lacions a canvi d'una utilització
lliure de càrregues durant 50 anys?. Sempre que calgui demanar, primer
cal oferir.
Per afrontar un procés d'independència de les associacions és
imprescindible un elevat grau de col·laboració i complicitat entre la
societat civil i l'administració pública, sense que aquesta proposta de
treball conjunt sigui un condicionant per la pràctica creadora i dels
drets que històricament ha caracteritzat l'associacionisme. Les
associacions no són autosuficients i depenen de les administracions
públiques i corren el perill de que, els fons econòmics que els hi
arriben via institucions per desenvolupar la seva tasca cívica, també
crítica i constructiva, puguin ser anul·lats per l'ordre establert,
pervertint la seva funció en desenvolupar tasques que corresponguin a
les administracions que tendeixen a "comprar" per mitjà de subvencions.
Garantir la seva independència requereix un procés de col·laboració i
mutu coneixement entre ambdós sectors de l'associacionisme, per
plantejar a l'administració una tipologia de col·laboració que no
representi cap mena d'imposició, plantejar-se juntes una política de
difusió mediàtica adequada, que els hi atorgui rellevància social, i
planificar una política diversificada d'obtenció de recursos, que
asseguri la independència econòmica i, per tant, també la dels criteris
de la gestió. Aquesta intercomunicació també afavoriria la implantació
del criteri de que les institucions públiques no han de baixar a
competir amb les entitats, sinó dedicar-se a potenciar-les.
L'associacionisme tampoc ha de competir entre si, ha de sumar esforços
justament en el moment en que poden aparèixer velles rancúnies que les
enfronten perquè l'afició compartida pel lleure i la cultura és un gran
cohesionador social, exigint-nos una dinàmica d'enfortiment de la pròpia
identitat i l'autoestima, sobre la base del coneixement del perquè i el
com dels propis orígens. El mutu coneixement de la diversitat
d'actuacions, la col·laboració, l'intercanvi d'experiències i història
ha de servir per enfortir la nostra capacitat de diàleg, de millora de
propostes en be de la comunitat i, en definitiva, per complir amb el
nostre compromís lliurament adquirit de construcció de model social, que
és el sentit de la cultura. Vet aquí la importància de la nostra
militància.
ANTONI CARNÉ I PARRAMON
President de la Federació de Cors de Clavé
Ens va sorprendre, ja fa dies, de que en un full de propaganda
política s'hi prediqués l'anticatalanisme. Això és el que manifestava
un comunicat que es va repartir per tot el poble el mes de setembre
proppassat. No pot ser que els símbols de Catalunya es desqualifiquin
maliciosament, encara que sigui d'una manera indirecta.
Aclarirem que al final del mencionat full hi havia un requadre
titulat: "Sap que..." que transcrivia l'extracte d'una entrevista a
La Vanguardia feta a una persona que es declara lliberal
conservador i "extremocentrista", i que parlava sobre Rafael Casanova,
conseller en cap i símbol de la resistència de Barcelona en la Guerra
de Successió del dia 11 de setembre del 1714.
Resumint, vegem el que es transcrivia de l'entrevista: Que a Rafael
Casanova se l'homenatja com a heroi màrtir, però el cert és que a la
nit del 10 a l'11 de setembre del 1714, estava dormint i que el van
despertar per "portar-lo" al front, i el van ferir lleument... Que va
aconseguir un certificat de defunció, cremant abans els arxius, i va
delegar a un altre conseller la rendició, fugint disfressat de
frare... Que després va viure com un rei a la Cort dels Borbons,
gràcies al perdó de Felip V... Que això il·lustra la manipulació, la
invenció d'una història de Catalunya, una fàbula absoluta... I que ¿no
va actuar com un botifler traïdor?
La Història, segons qui l'escriu, té diferents versions. No és igual
la Història escrita per un monàrquic que per un republicà, com la d'un
cronista d'esquerres que la d'un de dretes. La Història es tergiversa
segons els ideals del qui l'escriu. En tindrem testimonis, indicis,
detalls, anècdotes... No podem negar, però, que hi ha Història escrita
equànimement i verídica. La Història, a vegades, origina Símbols, com
pot ser per memorar un conflicte o algun esdeveniment extraordinari.
Si Rafael Casanova va ser un botifler traïdor...? (segons es pregunta
en el mencionat full), en contrapartida podríem dir que també hem
llegit que els vertaders descobridors d'Amèrica van ser els germans
Pinzón i no Cristòfol Colom, navegants que van mobilitzar la
tripulació de les naus. I el que van descobrir, ja feia temps que en
tenien indicis per les branques i troncs d'arbres que flotaven sobre
la mar, provinents de terres llunyanes desconegudes. És veritat o
mentida?
Cada any a l'Onze de Setembre –dia festiu- es celebra a tot Catalunya
la Diada Nacional. No hi ha cap població ni ciutat que no la
commemori. És veritat que és l'aniversari d'una derrota, però també a
l'ensems és l'homenatge a uns valents patriotes que van perdre la vida
per defensar uns drets seculars que eren els nostres. Segons paraules
de Salvador Sanpere i Miquel, prestigiós historiador, la capitulació
de Barcelona va significar "la fi de la nació catalana", l'abolició de
les institucions del Principat i el sometiment de Catalunya als
esquemes rígidament centralistes i autoritaris.
Respectem els símbols de l'amor, de la pau, de la llibertat, del que
representa el nostre Castellet... Ofendre-ho no és fer bona política.
A Sant Vicenç, segons el programa que va editar l'Ajuntament per la
Diada, també es va retre homenatge davant el símbol que significa el
monument de Rafael Casanova. Deia: "A les 11 del matí, Acte
institucional, Ofrena Floral i Cantada Col·lectiva de l'Himne Nacional
de Catalunya ‘Els Segadors', amb la participació de les corals ‘Al
Vent', de l''Esplai' i la de la ‘Societat Coral l'Estrella.'"
PERE SUADES i VILA
NO vull ser pessimista!
Definició d'allau: “allò que es desborda i precipita impetuosament”.
És un allau de gent allò que es preveu que vingui a Sant Vicenç en un
curt termini de temps? Si ho és hem de saber, doncs, que estem corrent
el risc que es desbordi i que es precipiti. Analitzem-ho abans!
Sant Vicenç de Castellet ha tingut, al llarg dels darrers quinquenis
una població estable d'entre 7.000 i 8.000 habitants, i per tant tota
la morfologia de la seva societat, les infrastructures urbanes i
radials, els serveis, etc. estan, més o menys, adaptats a aquesta
realitat (tot i les mancances que tothom sap que sofrim en molts i
diferents àmbits).
Ara, en aquest boom immobiliari que està sofrint Catalunya, en
general, i, Sant Vicenç, en particular, s'escolten xifres que ens
parlen que aviat serem entre 12.000 a 15.000 habitants... Quina
il·lusió!
Em pregunto, com ho fa tothom a la peixateria i al forn, i a les mil i
una tertúlies que podem tenir, si Sant Vicenç està preparat per rebre
aquest superallau: està preparat el CAP Sant Vicenç? Estan preparades
les escoles públiques que precisament aquest any han inaugurat
"cargoleres"? Està preparada la seguretat interna del municipi i la
seguretat viària? Esta preparada la xarxa de Fecsa i la xarxa
d'aigües? Estan preparades les infrastructures viàries del municipi?
Està preparat el sector privat? Estem preparats els habitants del
municipi? La resposta crec que és clara i contundent.
Sembla ser que aquest és el poble que volíem: massificat, mancat de
serveis de qualitat per atendre mínimament bé als seus habitants,
plagat d'infrastructures totalment obsoletes... No em diguin que faig
demagògia, és el que hi ha...
Realment em pregunto, perquè no ho entenc, qui, què i com els hi ha
venut a tots aquests nouvinguts? La resposta és ràpida: aquests sols
han comprat 4 parets a un preu que a l'àrea metropolitana de Barcelona
no podien ni imaginar pagar en els seus millors somnis...
I per acabar, també em pregunto, si hi ha algun responsable (per no
dir culpable) d'aquest "allau" imminent i tot el que reportarà?
D'entrada hem de donar gràcies a tots aquests governs municipals que
sense pensar en la qualitat de vida i en un bon nivell de benestar
dels seus habitants s'han dedicat a donar permisos d'obra a dojo per
obtenir unes rendes ràpides en permisos d'obra i posteriors Ibis. Però
que en realitat l'únic que representaran és fam pel dia de demà. Donem
les gràcies a tots ells perquè em sembla que molt aviat no sols
nosaltres, si no també tots els nouvinguts, acabarem avorrint un poble
que en breu deixarà de ser-ho...
Repeteixo: no vull ser pessimista.
J.R.
|