Albina Niño Carrión

Albina Niño Carrión, Vallisoletana, nascuda el dia 16 de Maig del 1928, al poble de Villa Vaquerín, és una més que ha volgut estar al grup de "Coses de l'Esplai", un grup de persones grans, que formen el col·lectiu de socis del nostre esplai.

- Albina explica'ns alguna cosa dels teus pares i dels teus germans.
- Els pares eren el Claudi i l'Emiliana. La mare va morir jove i està enterrada al poble de Vaquerín. No va poder venir a Sant Vicenç. Es va morir a l'any 1958 i tenia 57 anys. El pare es va morir el 12 d'abril del 1984 i tenia 89 anys. Ell està enterrat a Sant Vicenç. Vam ser cinc germans. El primer era el Claudi que va morir a l'edat de 73 anys, el dia 23 de setembre del 1944 i està enterrat a Sant Vicenç. La segona és la Margarita que té 81 anys. És vídua amb tres fills que són el Gerard, el Josep i la Margarita. Està vivint a Valladolid. El tercer germà va ser el Marcial que es va morir quan tenia 79 anys i està enterrat a Valladolid. La quarta és la Regina que està casada amb en Saturnino i té 78 anys. Estan vivint a Vaquerín i tenen quatre fills; el Saturnino, el Carles, el Javier i el José. Això és tot el que fa referència a la meva família. El Claudi es va casar amb la Juliana Niño a Sant Vicenç i la seva filla és l'Emiliana, la dona d'en Llovet del supermercat Spart.

- Quan vas venir a Sant Vicenç i per quin motiu?
- La meva arribada a Sant Vicenç va ser el dia 14 de setembre del 1949. Vaig venir amb el pla de fer una visita perquè el meu germà Claudi ja estava vivint a Sant Vicenç. Ell havia vingut feia uns anys. No recordo quants i estava vivint amb les tietes i cosines. Ell va voler que vingués a conèixer el país i em va pagar el viatge. La intenció era de passar uns dies amb ell i tornar-me a casa amb els pares i germans, però la cosa no va ser així. No vaig tornar a casa i em vaig quedar. Després, amb el pas del temps, vaig entendre que vaig fer una mala passada als pares.

- Al teu poble, de què vivíeu els pares i els germans?
- Els pares treballaven a la terra i els germans també. Vivíem o mal vivíem fent de peons per als que tenien terres. Nosaltres, a la joventut traginàvem aigua amb unes grans gerres per a les persones que tenien més bona posició que ens donaven deu cèntims per viatge. Jo també em cuidava dels meus germans tot i ser la més petita.

- Com és el poble de Villa Vaquerín?
- El poble és més o menys com Castellgalí i està a uns dotze quilòmetres de Valladolid. No disposa de tren. En aquell temps teníem un cotxe de línia al matí i un a la tarda per poder anar a Valladolid. Algunes vegades anàvem a dalt d'un ruc. Això quan podíem anar a Valladolid, que ben poques vegades sortíem del poble. Per això, quan vaig sortir "del pueblo" i vaig veure com vivien a Sant Vicenç i la diferència de vida que es portava, encara que tampoc era mol sumptuosa, em vaig dir: "Albina, tú de aquí no te vas a pesar de padres y hermanos". Després, ja t'he comentat que vaig comprendre que havia fet una mala feina.

- Com és que vas ser tan valenta de venir sola?
- No vaig venir sola perquè quan es va acordar que vingués a visitar al meu germà, teníem un conegut del poble que estava a la marina i havia vingut de permís i que estava destinat a embarcar a Barcelona i que quan vingués, aniria amb ell fins a Barcelona on em trobaria amb el meu germà. Com volies que vingués sola si encara no havia vist mai un tren.

- Ara entenc perquè no vas tornar al teu poble natal. Després, al quedar-te què vas fer?
- Com és normal havia de buscar feina i lloc per viure perquè massa temps amb la família no és gaire correcte. Vaig començar a fer de minyona a casa de la família Basomba on i vaig estar molt bé i em van tractar com si fos de la família. Això va ser durant quatre anys. Després, vaig anar a treballar a Cal Balet, a les continues. Quan van parar a Cal Balet vaig anar a planxar roba infantil a cal Basomba fins que vaig trobar feina a Agemo de repassadora fins el dia que vaig plegar.

- De llegir i escriure, què?
- El poc que sé ho vaig aprendre quan estava fent de minyona.

- Quan et vas casar i amb qui?
- El meu marit va ser en Gabriel Cassoliva, conegut al poble pel "Carlets". Ens vam casar el dia 28 d'octubre de 1954 després de festejar un parell d'anys més o menys. Es va morir el dia 20 de novembre del 2001, després de patir una malaltia que li va durar 9 anys. Mentre no es va posar malalt vam viure tant bé com vam poder. Ja que no podíem tenir fills vam decidir disfrutar de la vida ja que no havíem de pensar amb la nostra família, però la vida, a vegades no té compassió i li va donar aquesta malaltia que li va donar un mal sabor de boca. Era l'any 1997 ó 1998 en un dels viatges que fèiem de plaer, vam anar a Sant Carles de la Ràpita i quant estàvem a la sortida de Tarragona ens va envestir un camió per darrera i vam resultar tots més o menys ferits. Jo vaig sortir molt mal parada. El cap esberlat, un braç trencat i tres dies en estat de coma a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. Quant vaig tornar en sí i amb la col·laboració del doctor Caba de Sant Vicenç em van traslladar al Centre Hospitalari de Manresa fins a la meva total recuperació. Jo vaig superar l'accident però el Gabriel no va poder superar la malaltia que li va durar uns quants anys. Per això dic que vam disfrutar, per també ens han passat factura.

- El teu marit era molt popular al poble. Recordes de què havia treballat?
- Sé que havia fet de dependent a Cal Jorba i a Cal Marimón del carrer Maria Gimferrer durant alguns anys. També havia fet de dependent a Barcelona. Va fer de pintor amb un cunyat seu. Quan va plegar, es va posar pel seu compte durant uns anys. Després va plegar i va anar a treballar a una benzinera fins que va plegar. També, em sembla que havia treballat al dipòsit de màquines quan era jove. No va estar mai parat. Tenia fama de mal caràcter però amb mi ens vam avenir sempre.

- Albina, a més de treballar tens alguna cosa per explicar-nos de la vostra implicació amb el poble i què t'agrada fer?
- Havíem format un grup que ens dèiem "Les mestresses de casa" que fèiem menjars i un ball al mes a l'Ateneu. Això va durar com uns tres o quatre anys. Després es va dissoldre. M'agradaria poder nomenar a totes les que vàrem prendre part amb el tema però com que no em recordaré de totes, per a totes les que vam ser i les que encara estiguem aquí, moltes salutacions. A més de tot això, m'agrada molt el ball, el cine i viatjar. També vull recalcar que encara que no sé parlar el català, cosa que també em sap greu, em considero de Catalunya. Primer perquè vaig ser molt ben rebuda per les persones de Catalunya que em van rebre molt bé i també perquè va ser on vaig començar a menjar i vestir com és correcte. Que consti que no faig la "pilota". També haig de dir que al mes d'estar a Sant Vicenç ja sabia ballar sardanes.

- Si el que has dit és de tot cor és molt d'agrair per part de Catalunya ja que no tothom ens té amb la mateixa opinió. De l'Esplai, què ens pots dir?
- Fa molts anys que en soc sòcia. Més ben dit, érem però no el freqüentàvem. Ara sí que hi vaig. De moment, com a tot arreu, et miren de costat. Actualment ja ens hem acostumat els uns als altres i em sento molt bé. Déu vulgui que ens hi podem trobar molts anys tots plegats.

Albina, ens has explicat una bona part de la teva història. Sé que en saps més, però no podem posar més coses. Moltes gràcies en nom de El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.

ESTEVE LAFONT