Ramon Brossa Viladoms
Un
nou personatge i un soci nou a l'Esplai ens ocupa aquestes pàgines
d'El Breny i a la nostra secció de "Coses de l'Esplai".
- Ramon, la pregunta obligada: lloc i data de naixement?
- Vaig néixer el dia 8 de gener de 1942 a la vora del riu. Bé, vaig
néixer en una casa tot i que no era massa confortable.
- Els pares?
- El pare es deia Antoni i la mare Maria. La mare la vaig perdre el 4
de desembre del 1971 i el pare el 2 d'agost de 1980.
- Germans?
- Vam ser quatre germans. La Pepeta, que és la gran. Després, un noi,
el Domènech que va morir quan tenia 12 anys i l'Alfons que també es va
morir amb només 2 anys.
- Vol dir que només quedeu tu i la Pepeta. Amb qui estàs casat,
Ramon?
- La meva dona és l'Empar Vila Josa i és nascuda a Ribes de Freser.
Per més detalls, casa seva és "Cal Pau", que és com coneixen la seva
família a Ribes. Els seus pares, els meus sogres, van venir a viure
amb nosaltres i també es van morir a casa nostra.
- On va ser el vostre casament i quin dia el vau celebrar?
- Ens vam casar el 13 de setembre de 1972 a El Baell, un petit poble
que té una ermita a prop de Ribes.
- Quants fills heu tingut? Explica'ns alguna cosa.
- Hem tingut una filla, la Carme. Té 30 anys i està casada amb en
Jordi Simón que ja és prou conegut a l'Esplai. La Carme és
historiadora i el Jordi és perruquer de la Bauma. Ells tenen dos
fills, la Mariona que té tres anys i l'Oleguer que en té un. Tots
vivim a "Cal Xaparro", uns al pìs de sota i els altres al pis de dalt.
- Per molts anys a tots; sogres, avis, néts i fills.
- Per no perdre la tradició de casa, jo no sóc l'avi. Sóc el padrí per
als dos.
- El cas és el mateix. El que convé es bona convivència. De
l'escola que ens pots explicar?
- No gran cosa perquè als tretze anys ja vaig començar a treballar. El
temps que vaig anar a l'escola hi vaig anar amb moltes penalitats
perquè feia molt fred a l'hivern i molta calor a l'estiu. Suportant
totes les inclemències del temps, dues vegades anar i dues vegades
tornar a diari i a peu. Recordo que de mestre vaig tenir al senyor
Vidal. També em donava classes el meu oncle. Vaig aprendre el justet
per anar vivint.
- Vares fer la mili?
- Sí, la vaig fer a Canàries al campament "Olla fría". El meu càrrec
va ser el de "ranchero mayor" on hi vaig estar durant 17 mesos.
- No em diràs que vas estar malament si estaves de "jefe de
perolas"?
- Realment no ho vaig passar tan malament. Si no fos perquè havia de
cuidar dels pares, m'hagués quedat a viure a Canàries perquè vaig
tenir amistat amb una bona família, que encara perdura. Em va quedar
un bon record de Canàries.
- Què ens expliques de la vida laboral?
- Vaig començar a treballar als tretze anys a "Cal Ferreres", "El
Cacahuero" i després amb el Joan Juanola entre els tretze i els setze
anys. Després vaig entrar a treballar a la Cooperativa on hi vaig
estar fins als 20 anys, més o menys. Vaig anar a treballar a una
xarcuteria a Barcelona i vaig treballar una vintena d'anys, fins que
van plegar. Marxava de casa els dilluns i tornava el dissabte. El cap
de setmana em servia per ajudar al pare al camp. Després vaig
treballar a prop de casa, al taller de pedra "Ingramar" per les nits i
durant dos anys sense cap festa. Em cuidava dels telers de la pedra.
Llavors, es va normalitzar el sistema i ja podia fer festa quan
tocava. Aquí hi vaig estar durant vuit anys. Finalment, vaig treballar
a la fàbrica "Aneto" d'Artés durant 12 anys. Ara estic jubilat.
- La majoria de gent del poble coneixem els de "Cal Xaparro", però
no els coneixem massa bé. Explica'ns alguna cosa.
- Molta gent, quan parla de "Cal Xaparro" ho assimilen als que viuen a
dalt de la carretera. També són de "Cal Xaparro", perquè els pares
n'eren germans, però l'origen de "Cal Xaparro" és la casa de vora el
riu que és on residim ara. Els avis es van fer una caseta sense llum
ni aigua corrent l'any 1822. Van tenir catorze fills. Dels catorze
fills només en van viure set, entre ells el meu pare. Dos van morir
ofegats i la resta per malalties. El pare començà a treballar als set
anys a la fàbrica perquè ja estava fart de cuidar bestiar. Tot això
m'ho va explicar el meu pare perquè jo, evidentment no hi era.
- Saps per què en diuen "Cal Xaparro"?
- Segons diuen, perquè l'avi era un home petit i gros, era xaparro.
- Ja sabem que quan el riu es desborda es passa malament. Quan ha
estat el pitjor moment per a vosaltres?
- Hem viscut moments crítics al llarg dels anys. Segons el pare, l'any
1907 fou molt greu igual que els anys 1912 i 1913. La de l'any 1971,
que també ho vam viure nosaltres, foren molt greus i ens va arribar
l'aigua al menjador, a una alçada de mig metre. Al 1982 no va ser tan
forta, va entrar a casa però amb menys intensitat. Per últim va ser
l'any que va fer tant de mal a la Farinera. A nosaltres no ens va
castigar tant pel què fa referència a casa, però per la terra també
fou un desastre. Actualment, el riu, al haver estat dragat diverses
vegades, passa més profund respecte la casa. Malgrat totes aquestes
riuades grosses, però, hem passat moltes nits sense dormir per por a
si pujava el nivell del riu. Hem tingut molts problemes a causa de la
pluja.
- Durant la riuada havíeu estat protegits per alguna cosa?
- A vegades ens havien avisat que el riu pujaria, d'altres vegades ho
sabíem perquè el sentíem. L'única vegada que vam ser més ben atesos
fou l'any 1982, on la Creu Roja va venir a buscar els avis, els sogres
i si nosaltres haguéssim volgut marxar també, però ens vam quedar per
veure el què passava. Hem passat moltes penalitats, i com a “premi”
ara hem de marxar de "Cal Xaparro". Nosaltres ja hi estem bé, però per
un motiu urbanístic, un polígon industrial, hem de marxar o quedar-nos
aïllats en mig de tot, cosa impossible. La vida és així. De moment no
sabem quan marxarem, ja que tot està per resoldre. També diuen de fer
el pont nou. Tots els de casa, malgrat ser casa nostra, hem tingut
molts problemes pel desplaçament al poble, en especial la meva dona i
la Carme quan havia d'anar a l'escola. L'Empar, des d'aquestes línies,
vol que doni les gràcies a totes les persones del poble que més d'una
vegada les havien ajudat a arribar a casa i en especial a la Glòria i
en Joan de les Vives que foren els que més es van desviure en aquest
sentit.
- Ramon, com és que teniu uns camins tant dolents per arribar a
casa vostra, principalment quan plou?
- Una part de culpa és de l'Ajuntament i l'altra, possiblement més
gran, és de les indústries i els veïns. Si alguna vegada s'han
arreglat una mica han estat gràcies a nosaltres, però un dia un es
cansa.
- Hauríem d'acabar aquí, tot i que ja sé que ompliríem més fulls.
Malgrat tot, què n'has de dir de l'Esplai?
- No puc explicar-ne massa cosa perquè fa poc temps que en som socis,
però em sembla bé. Com que ara haurem de viure al poble i jo estic
acostumat a treballar la terra i a l'Esplai hi tenim una mica de
jardí, em van oferir que fos jo l'encarregat de cuidar-lo i a més a
més, en algún lloc o altre hauré de tenir per fer petar la xerrada.
Moltes gràcies Ramon per la teva explicació, que de passada servirà
perquè els lectors coneguin la història d'una casa de pagès del poble,
que té molts anys i a causa del progrés està destinada a desaparèixer.
Gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.
ESTEVE LAFONT
|