Les Coses de l'Esplai


Ramon Brossa Viladoms

Ramon Brossa ViladomsUn nou personatge i un soci nou a l'Esplai ens ocupa aquestes pàgines d'El Breny i a la nostra secció de "Coses de l'Esplai".

- Ramon, la pregunta obligada: lloc i data de naixement?
- Vaig néixer el dia 8 de gener de 1942 a la vora del riu. Bé, vaig néixer en una casa tot i que no era massa confortable.

- Els pares?
- El pare es deia Antoni i la mare Maria. La mare la vaig perdre el 4 de desembre del 1971 i el pare el 2 d'agost de 1980.

- Germans?
- Vam ser quatre germans. La Pepeta, que és la gran. Després, un noi, el Domènech que va morir quan tenia 12 anys i l'Alfons que també es va morir amb només 2 anys.

- Vol dir que només quedeu tu i la Pepeta. Amb qui estàs casat, Ramon?
- La meva dona és l'Empar Vila Josa i és nascuda a Ribes de Freser. Per més detalls, casa seva és "Cal Pau", que és com coneixen la seva família a Ribes. Els seus pares, els meus sogres, van venir a viure amb nosaltres i també es van morir a casa nostra.

- On va ser el vostre casament i quin dia el vau celebrar?
- Ens vam casar el 13 de setembre de 1972 a El Baell, un petit poble que té una ermita a prop de Ribes.

- Quants fills heu tingut? Explica'ns alguna cosa.
- Hem tingut una filla, la Carme. Té 30 anys i està casada amb en Jordi Simón que ja és prou conegut a l'Esplai. La Carme és historiadora i el Jordi és perruquer de la Bauma. Ells tenen dos fills, la Mariona que té tres anys i l'Oleguer que en té un. Tots vivim a "Cal Xaparro", uns al pìs de sota i els altres al pis de dalt.

- Per molts anys a tots; sogres, avis, néts i fills.
- Per no perdre la tradició de casa, jo no sóc l'avi. Sóc el padrí per als dos.

- El cas és el mateix. El que convé es bona convivència. De l'escola que ens pots explicar?
- No gran cosa perquè als tretze anys ja vaig començar a treballar. El temps que vaig anar a l'escola hi vaig anar amb moltes penalitats perquè feia molt fred a l'hivern i molta calor a l'estiu. Suportant totes les inclemències del temps, dues vegades anar i dues vegades tornar a diari i a peu. Recordo que de mestre vaig tenir al senyor Vidal. També em donava classes el meu oncle. Vaig aprendre el justet per anar vivint.

- Vares fer la mili?
- Sí, la vaig fer a Canàries al campament "Olla fría". El meu càrrec va ser el de "ranchero mayor" on hi vaig estar durant 17 mesos.

- No em diràs que vas estar malament si estaves de "jefe de perolas"?
- Realment no ho vaig passar tan malament. Si no fos perquè havia de cuidar dels pares, m'hagués quedat a viure a Canàries perquè vaig tenir amistat amb una bona família, que encara perdura. Em va quedar un bon record de Canàries.

- Què ens expliques de la vida laboral?
- Vaig començar a treballar als tretze anys a "Cal Ferreres", "El Cacahuero" i després amb el Joan Juanola entre els tretze i els setze anys. Després vaig entrar a treballar a la Cooperativa on hi vaig estar fins als 20 anys, més o menys. Vaig anar a treballar a una xarcuteria a Barcelona i vaig treballar una vintena d'anys, fins que van plegar. Marxava de casa els dilluns i tornava el dissabte. El cap de setmana em servia per ajudar al pare al camp. Després vaig treballar a prop de casa, al taller de pedra "Ingramar" per les nits i durant dos anys sense cap festa. Em cuidava dels telers de la pedra. Llavors, es va normalitzar el sistema i ja podia fer festa quan tocava. Aquí hi vaig estar durant vuit anys. Finalment, vaig treballar a la fàbrica "Aneto" d'Artés durant 12 anys. Ara estic jubilat.

- La majoria de gent del poble coneixem els de "Cal Xaparro", però no els coneixem massa bé. Explica'ns alguna cosa.
- Molta gent, quan parla de "Cal Xaparro" ho assimilen als que viuen a dalt de la carretera. També són de "Cal Xaparro", perquè els pares n'eren germans, però l'origen de "Cal Xaparro" és la casa de vora el riu que és on residim ara. Els avis es van fer una caseta sense llum ni aigua corrent l'any 1822. Van tenir catorze fills. Dels catorze fills només en van viure set, entre ells el meu pare. Dos van morir ofegats i la resta per malalties. El pare començà a treballar als set anys a la fàbrica perquè ja estava fart de cuidar bestiar. Tot això m'ho va explicar el meu pare perquè jo, evidentment no hi era.

- Saps per què en diuen "Cal Xaparro"?
- Segons diuen, perquè l'avi era un home petit i gros, era xaparro.

- Ja sabem que quan el riu es desborda es passa malament. Quan ha estat el pitjor moment per a vosaltres?
- Hem viscut moments crítics al llarg dels anys. Segons el pare, l'any 1907 fou molt greu igual que els anys 1912 i 1913. La de l'any 1971, que també ho vam viure nosaltres, foren molt greus i ens va arribar l'aigua al menjador, a una alçada de mig metre. Al 1982 no va ser tan forta, va entrar a casa però amb menys intensitat. Per últim va ser l'any que va fer tant de mal a la Farinera. A nosaltres no ens va castigar tant pel què fa referència a casa, però per la terra també fou un desastre. Actualment, el riu, al haver estat dragat diverses vegades, passa més profund respecte la casa. Malgrat totes aquestes riuades grosses, però, hem passat moltes nits sense dormir per por a si pujava el nivell del riu. Hem tingut molts problemes a causa de la pluja.

- Durant la riuada havíeu estat protegits per alguna cosa?
- A vegades ens havien avisat que el riu pujaria, d'altres vegades ho sabíem perquè el sentíem. L'única vegada que vam ser més ben atesos fou l'any 1982, on la Creu Roja va venir a buscar els avis, els sogres i si nosaltres haguéssim volgut marxar també, però ens vam quedar per veure el què passava. Hem passat moltes penalitats, i com a “premi” ara hem de marxar de "Cal Xaparro". Nosaltres ja hi estem bé, però per un motiu urbanístic, un polígon industrial, hem de marxar o quedar-nos aïllats en mig de tot, cosa impossible. La vida és així. De moment no sabem quan marxarem, ja que tot està per resoldre. També diuen de fer el pont nou. Tots els de casa, malgrat ser casa nostra, hem tingut molts problemes pel desplaçament al poble, en especial la meva dona i la Carme quan havia d'anar a l'escola. L'Empar, des d'aquestes línies, vol que doni les gràcies a totes les persones del poble que més d'una vegada les havien ajudat a arribar a casa i en especial a la Glòria i en Joan de les Vives que foren els que més es van desviure en aquest sentit.

- Ramon, com és que teniu uns camins tant dolents per arribar a casa vostra, principalment quan plou?
- Una part de culpa és de l'Ajuntament i l'altra, possiblement més gran, és de les indústries i els veïns. Si alguna vegada s'han arreglat una mica han estat gràcies a nosaltres, però un dia un es cansa.

- Hauríem d'acabar aquí, tot i que ja sé que ompliríem més fulls. Malgrat tot, què n'has de dir de l'Esplai?
- No puc explicar-ne massa cosa perquè fa poc temps que en som socis, però em sembla bé. Com que ara haurem de viure al poble i jo estic acostumat a treballar la terra i a l'Esplai hi tenim una mica de jardí, em van oferir que fos jo l'encarregat de cuidar-lo i a més a més, en algún lloc o altre hauré de tenir per fer petar la xerrada.

Moltes gràcies Ramon per la teva explicació, que de passada servirà perquè els lectors coneguin la història d'una casa de pagès del poble, que té molts anys i a causa del progrés està destinada a desaparèixer. Gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.

ESTEVE LAFONT

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet