Col·laboracions


1. EL BARÓ DE CASTELLET, UN DELS ARTÍFEXS DE LA CREACIÓ DE L'ESCOLA DE FÍSICA EXPERIMENTAL DE BARCELONA (David Sanz)

2. POESIA

3. CAMINANT PER SANT VICENÇ (Pere Suades)

4. NATURA… VIVA O MORTA (Un ecologista)


EL BARÓ DE CASTELLET, UN DELS ARTÍFEXS DE LA CREACIÓ DE L'ESCOLA DE FÍSICA EXPERIMENTAL DE BARCELONA 

Marià Alegre i Aparici, el darrer Baró de Castellet transformat en gegant del nostre pobleMarià Alegre i Aparici (1756 - 1831), darrer baró de Castellet, va ser una de les personalitats destacades en el procés de creació de l'Escola de Física Experimental de Barcelona. Com a membre de la de Reial Junta Particular de Comerç, antecessora de la Cambra de Comerç de Barcelona, el baró de Castellet va demostrar amb la posada en marxa d'aquesta escola la seva extraordinària sensibilitat per la divulgació del coneixement i un gran sentit de justícia social, tot i la seva posició benestant, ja que va promoure de forma explícita l'accés de persones amb pocs recursos econòmics a aquests estudis especialitzats.

Com explica el professor Carles Puig-Pla en l'article "De la física experimental a la física industrial (1814-1851). Anàlisi d'una càtedra Barcelona", publicat a Quaderns d'Història de l'Enginyeria, volum IV (2000), des de mitjan segle XVIII fins a les primeres dècades del segle XIX la Junta Particular de Comerç de Barcelona va dur a terme una important tasca educativa. Aquesta institució tenia un caràcter mixt entre organisme de govern i representació de la burgesia mercantil. Va destacar per la seva capacitat de fomentar les activitats econòmiques de la Catalunya de l'època però també per haver esmerçat bona part de la seva activitat a promoure la instrucció mitjançant la creació d'escoles de caràcter tècnic. Ja al segle XVIII algunes d'elles van esdevenir emblemàtiques, com la de Nàutica (1769) i la de Nobles Arts (1774). A començament del segle XIX la consciència de la necessitat d'incorporar els coneixements científics a les arts, l'agricultura i la indústria, així com la conseqüent necessitat d'educar els artesans, hisendats, fabricants o treballadors de manufactures, va facilitar la progressiva creació de noves escoles a partir de 1805 (Química, Mecànica, Física Experimental, Botànica, Matemàtiques…), les quals, després de la restauració de la Universitat de Barcelona (1837), adoptarien un enfocament encara més pràctic per, finalment, integrar-se l'any 1851 a la nova Escuela Industrial Barcelonesa.

A petició de Pere Vieta i Gibert (1778-1856), catedràtic de física experimental del Real Seminari de Nobles de Madrid, la Junta de Comerç va entendre a la importància de l'estudi de la física experimental, avaluà les despeses del manteniment d'aquesta nova ensenyança i, el 22 d'agost de 1814, va acordar establir l'escola gratuïta de Física Experimental nomenant catedràtic Pere Vieta. Així mateix, es va nomenar una comissió formada pel baró de Castellet (Marià Alegre i Aparici), Francesc Mornau, Jaume Domínguez i Joan Serra, encarregada dels preparatius i les providències necessàries per a l'establiment de la càtedra de física experimental. La comissió va redactar un extens i detallat informe on s'establien els criteris educatius de la nova càtedra, deixant molt clar el seu caràcter públic i gratuït.

L'actual Museu Picasso de Barcelona al carrer Montcada ocupa una bona part del palau que el Baró de Castellet tenia a la ciutat comtalEl 19 de setembre de 1814 es va anunciar públicament que l'obertura de les classes de física experimental tindria lloc el dia 29 d'aquell mes a la sala principal de la Llotja de Barcelona. El baró de Castellet va iniciar l'acte, en què va ponderar la necessitat de les ciències naturals per al progrés de les arts fent referència a la nàutica, la química, l'estàtica i la hidràulica i considerant-les totes elles, seguint Bacon, com branques de l'arbre frondós de la física experimental. Anunciava que la Junta, ara que també havia estès la seva mirada cap a la Botànica, havia determinat l'establiment de la càtedra de física experimental. L'interès, ja habitual, de crear una escola útil es manifesta a través de les seves paraules:

"Ojalá que por medio de esta enseñanza se hagan comunes los más útiles descubrimientos, que se destierren las preocupaciones, y los sistemas absurdos, en que por tantos años ha estado envuelta la Física, y que los sabios se acerquen a los campos, y a los talleres para comunicar sus luces a los agricultores, y a los artistas, formándose entre ellos una hermandad y unión de ideas, dirigidas solo a la pública felicidad".

A les acaballes del seu discurs feia la consideració que, un cop acabada la Guerra a Europa, Catalunya veuria renéixer la seva antiga prosperitat si s'aplicaven "les llums" de les ciències a l'agricultura i a les arts, fent augmentar les produccions agrícoles i conferint als seus artefactes la perfecció que tenien els estrangers. Després de les paraules del baró de Castellet, Vieta va pronunciar el seu discurs inaugural, tot un manifest en defensa de l'experimentació com a guia del coneixement.

En el curs 1836-37, els ensenyaments de física experimental es van incorporar als Estudis Generals de Barcelona i l'any següent, restaurada la Universitat de Barcelona, Vieta va ocupar-se de la càtedra de física a la Universitat.

DAVID SANZ


POESIA

RECORDES VELL AMIC…

Aquell bivac, els lladrucs en la vall,
l'estrellada nit còsmica,
el recolzament de l'amistat...?

Aquells bells cims,
que el vent et colpejava la cara,
i portava veus, misteris i missatges,
les nits fredes, silencioses,
i que la neu anava cobrint la tenda i arbredes...?

Aquell cant muntanyenc,
el somriure als llavis, els jocs,
la dansa, el crit tirolès, l'emoció...?

Aquells prats, sembrats de mil flors boscanes,
que donaven llum i color,
aquella alzina mil·lenària que tanta història ha viscut
en temps llegendaris avantpassats...?

Les arbredes,
els rierols que dolçament musicaven per l'espai,
els llacs blaus, serens i planers,
l'entranyable silueta d'una masia,
castell, ermita, pedres antigues que per tot,
testimonien aquesta nostra terra estimada...?

Aquell refugi que ens aixoplugava del fred i la pluja, i la solitud,
i que ens unia davant la llar flamejant,
quantes hores i més hores de conversa feta:
acudits, emocions, història, imaginació, visions poètiques,...
L'un fent la torrada de pa,
l'altre fent filigranes amb l'harmònica,
i l'altre preparant l'àpat...
I quan, en qualsevol instant, sorties al llindà de la porta:
la lluna, el vent gebrat t'acariciava la cara i es reflectia al llac.
Aleshores, senties el refugi com un niu per aquella nit, i com a guardià seu...

I que ferma la grimpada!
Senties el teu company
i que la corda que ens unia, la vàlua amistat!

Recordes aquells aiguamolls, l'espessa boira,
el brull de la font, que des de les profunditats
venia a somriure i a oferir-te el plaer d'assaborir-la...?

Recordes aquelles grans gelades
en la penetrant quietud del mantell de neu...?


CAMINANT PER SANT VICENÇ

(La sínia de l'hort de les Vives i la resclosa de cal Serra – Comentaris)

Si travessem el pont sortint de Sant Vicenç i baixem per sota el mateix, seguint la carretera de terra vora el riu, abans d'arribar al pont dels FFCC, descobrirem les ruïnes d'un casalot semi-amagat entre arbreda i matolls: són les restes de la sínia de l'hort de les Vives. El seu aspecte és per encuriosir. Quina utilitat tenia i com funcionava?

Persones que en tenen memòria ens expliquen que aquesta sínia agafava aigua d'un pou molt fondo (encara hi és). Vora l'indret, cobert d'herbassa, hi ha la bassa que recollia l'aigua pouada. La sínia, de primer, funcionava per l'empenta d'un cavall i després mitjançant un motor elèctric. El replà del conreu d'aquest hort es manté amb nova vegetació, formant un verdós ras.

Si deixem la sínia i caminem riu avall, contemplarem una bonica vista del riu Llobregat estancat per la resclosa, simulant un llac, que ens incita a pensar que l'aigua és vida i ens relaxa. Seguint el camí, després de travessar horts i diversos canyars, de sobte ens voreja a dreta, tot pujant, un pla d'espai obert on a destra veurem una gran plantació de presseguers i a sinistra un pub musical. Després passarem just davant la masia de cal Xaparro , i seguint recte arribarem a un trencall on hi ha un gros pinyoner; des d'allí tombarem direcció al riu. Caminant vora el riu sobre l'herbam d'un camí sense marcar, localitzarem una voluminosa taula de pedra calcària, destacada, i tot seguint arribarem a la resclosa de cal Serra. Un altra alternativa per anar-hi és seguir la carretera –davant del pub– fins a l'antiga fàbrica Vall-llossera i continuar a esquerra paral·lel a les vies del tren dels Catalans.

La resclosa de cal Serra ens sorprèn per la seva peculiaritat. Aspre i pètria, inspiraria a qualsevol artista una obra pictòrica. Quan a la resclosa hi salta aigua i llueix el sol, s'assembla a una fontana rajant ones espumoses; quan està seca i ombreja, ens fa respecte com a lloc isolat. La perspectiva que ens ofereix des de certa altura, damunt el roquissam escarpat i escalonat, és atraient: a l'est la fàbrica inactiva; al nord descobrim, de lluny, la silueta filtrada pels arbres del nostre Castellet; al sud, de prop, es divisa el castell de Castellbell preservat pel cingle, sobre el meandre; a sobre hi travessa l'alt pont de l'autopista E-9 C-16. Aquest conjunt d'imatges s'harmonitzen.

Tot seguit retornarem a Sant Vicenç. Haurem caminat –entre anar i tornar– unes dues hores. Ja, altre cop sobre el pont, recordarem la històrica font de la Teula, erròniament soterrada. Observarem els sediments de terra que semicolguen els dos pilars tocant a les ribes. S'haurien de netejar? Guaitarem el petit bosquet adossat a la carretera vora el riu. S'hauria de talar i rasar? I ens sorprèn entreveure el cinquè arc tapat per guanyar espai d'entrada al pont. No entenem que l'arc d'un pont es pugui obturar. Precisament l'aiguat del 20 de setembre de 1971, s'hi van empotrar arbres arrencats per l'avinguda que van posar en perill el cabal del riu. Una de les inundacions més nefastes que es recorden ha estat la del 12 d'octubre de 1907. A Manresa –segons Antoni Ribas que ho va viure– el riu va passar arran de l'estació ferroviària del Nord, i la corrent de l'aigua se'n va emportar vagons buits. Els arbres del passeig del Riu van ser engolits. La fàbrica del Pont Vell va quedar aïllada amb 50-60 dones dins, que demanaven auxili. S'hi va instal·lar una mànega, sostinguda amb cordes, per salvar-les.

Deixant de banda el que hem esmentat, observem que a Sant Vicenç, actualment, vivim un gran boom immobiliari. Al sector dels terrenys de l'antiga bòvila (carrer Eduard Peña), s'hi construeix un atractiu complex de 180 habitatges. A l'espai de cal Moll (carrer Gran), després d'enderrocar-ho, s'hi treballa per ubicar-hi un gran centre comercial i també habitatges. Als finals dels carrers Puigdollers, Via Augusta i Eduard Peña, s'alcen importants blocs d'habitatges. I a altres llocs del poble, les noves edificacions són visibles. És de notar, també, la restauració d'antigues botigues i d'obertures recents. S'està projectant la construcció d'un nou pont que agilitzarà l'entrada i sortida de vehicles. Per altra part, la contínua arribada de gent forana que ve a treballar i a viure al nostre poble (immigració estrangera i autòctona) en farà créixer el nombre d'habitants. Per tot això creiem que, a mig termini, Sant Vicenç es podria convertir en una població important. Tot plegat que sigui pel bé de tots els santvicentins presents i futurs.

PERE SUADES VILA


NATURA… VIVA O MORTA

Les autoritats competents solen ser polítics o persones d'alts càrrecs i que acostumen a cobrar sous més alts encara, però quan cal demostrar aquest nivell retributiu més aviat no l'encerten del tot.

Fa uns dies desapareixien tota aquella renglera de pollancres situats a la carretera del Pont de Vilomara, a l'indret de les pistes de petanca. Aquests arbres tenien uns 70 anys, feien una gran ombra, refrescaven l'entorn i purificaven l'aire que ens contaminen els vehicles que circulen constantment.

Però un cop a l'any, els primers dies de la primavera fan uns petits filaments que algunes persones els provoca al·lèrgia. Vet aquí que el problema arriba a l'Ajuntament i tot seguit informa a les autoritats competents sanitàries que es presenten al lloc dels fets i ràpidament i en ple segle XXI, troben una segura i dràstica solució: tallar de soca-rel els arbres. Francament, per trobar aquesta solució potser no calia molestar a tantes eminents persones.

Aquestes autoritats els demanaria la mateixa eficàcia per resoldre qualsevol altre problema, doncs també en tenim d'altres, com les columnes de fum negre i contaminant de cremar residus tòxics que cada cinc o sis cops al dia s'enlairen a un parell o tres quilòmetres i que sovint el vent l'empeny i les partícules contaminants arriben al nostre poble; també sorprèn que la companyia que instal·la els tubs de gas d'uns trenta centímetres de diàmetre pugui destrossar grans espais del bosc per arreu on passen amb 8 o 9 metres d'amplada i no respecten arbres que fa uns 17 o 18 anys es replantaren pels desgraciats incendis dels anys 80.

I per què no fan tapar les destrosses que es fan el bosc quan treuen les pedres de les pedreres als indrets que ja han estat explotats?

Aquestes autoritats competents tan eficients quan es tracta de tallar arbres ens agradaria saber què diuen i què pensen dels abocadors que volen instal·lar a prop del poble, doncs no hi eren quan el poble protestava. Potser són molt saludables?

Ah! Cal recordar a les autoritats locals que, ara per ara, patim d'un fort dèficit d'arbres, doncs els tallen i no els replanten, fins i tot en el nou Parc de Cal Sant Joan.

És més fàcil satisfer les demandes veïnals que fer pedagogia. Un govern d'esquerres sempre triarà la pedagogia i la transparència per damunt de tot. I tot allò relacionat amb la natura, malmesa natura, que reberen els nostres fills cal ser molt curosos. No sigui pitjor el remei que la malaltia.

Per cert, el lloc dels fets sembla una petita deixalleria. Potser cal una nova visita de les autoritats competents.

UN ECOLOGISTA

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet