1. EL BARÓ DE CASTELLET, UN
DELS ARTÍFEXS DE LA CREACIÓ DE L'ESCOLA DE FÍSICA EXPERIMENTAL DE
BARCELONA (David
Sanz)
2. POESIA
3.
CAMINANT PER SANT VICENÇ
(Pere Suades)
4.
NATURA… VIVA O MORTA (Un ecologista)
 Marià
Alegre i Aparici (1756 - 1831), darrer baró de Castellet, va ser una
de les personalitats destacades en el procés de creació de l'Escola de
Física Experimental de Barcelona. Com a membre de la de Reial Junta
Particular de Comerç, antecessora de la Cambra de Comerç de Barcelona,
el baró de Castellet va demostrar amb la posada en marxa d'aquesta
escola la seva extraordinària sensibilitat per la divulgació del
coneixement i un gran sentit de justícia social, tot i la seva posició
benestant, ja que va promoure de forma explícita l'accés de persones
amb pocs recursos econòmics a aquests estudis especialitzats.
Com explica el professor Carles Puig-Pla en l'article "De la física
experimental a la física industrial (1814-1851). Anàlisi d'una càtedra
Barcelona", publicat a Quaderns d'Història de l'Enginyeria, volum IV
(2000), des de mitjan segle XVIII fins a les primeres dècades del
segle XIX la Junta Particular de Comerç de Barcelona va dur a terme
una important tasca educativa. Aquesta institució tenia un caràcter
mixt entre organisme de govern i representació de la burgesia
mercantil. Va destacar per la seva capacitat de fomentar les
activitats econòmiques de la Catalunya de l'època però també per haver
esmerçat bona part de la seva activitat a promoure la instrucció
mitjançant la creació d'escoles de caràcter tècnic. Ja al segle XVIII
algunes d'elles van esdevenir emblemàtiques, com la de Nàutica (1769)
i la de Nobles Arts (1774). A començament del segle XIX la consciència
de la necessitat d'incorporar els coneixements científics a les arts,
l'agricultura i la indústria, així com la conseqüent necessitat
d'educar els artesans, hisendats, fabricants o treballadors de
manufactures, va facilitar la progressiva creació de noves escoles a
partir de 1805 (Química, Mecànica, Física Experimental, Botànica,
Matemàtiques…), les quals, després de la restauració de la Universitat
de Barcelona (1837), adoptarien un enfocament encara més pràctic per,
finalment, integrar-se l'any 1851 a la nova Escuela Industrial
Barcelonesa.
A petició de Pere Vieta i Gibert (1778-1856), catedràtic de física
experimental del Real Seminari de Nobles de Madrid, la Junta de Comerç
va entendre a la importància de l'estudi de la física experimental,
avaluà les despeses del manteniment d'aquesta nova ensenyança i, el 22
d'agost de 1814, va acordar establir l'escola gratuïta de Física
Experimental nomenant catedràtic Pere Vieta. Així mateix, es va
nomenar una comissió formada pel baró de Castellet (Marià Alegre i
Aparici), Francesc Mornau, Jaume Domínguez i Joan Serra, encarregada
dels preparatius i les providències necessàries per a l'establiment de
la càtedra de física experimental. La comissió va redactar un extens i
detallat informe on s'establien els criteris educatius de la nova
càtedra, deixant molt clar el seu caràcter públic i gratuït.
 El
19 de setembre de 1814 es va anunciar públicament que l'obertura de
les classes de física experimental tindria lloc el dia 29 d'aquell mes
a la sala principal de la Llotja de Barcelona. El baró de Castellet va
iniciar l'acte, en què va ponderar la necessitat de les ciències
naturals per al progrés de les arts fent referència a la nàutica, la
química, l'estàtica i la hidràulica i considerant-les totes elles,
seguint Bacon, com branques de l'arbre frondós de la física
experimental. Anunciava que la Junta, ara que també havia estès la
seva mirada cap a la Botànica, havia determinat l'establiment de la
càtedra de física experimental. L'interès, ja habitual, de crear una
escola útil es manifesta a través de les seves paraules:
"Ojalá que por medio de esta enseñanza se hagan comunes los más
útiles descubrimientos, que se destierren las preocupaciones, y los
sistemas absurdos, en que por tantos años ha estado envuelta la
Física, y que los sabios se acerquen a los campos, y a los talleres
para comunicar sus luces a los agricultores, y a los artistas,
formándose entre ellos una hermandad y unión de ideas, dirigidas solo
a la pública felicidad".
A les acaballes del seu discurs feia la consideració que, un cop
acabada la Guerra a Europa, Catalunya veuria renéixer la seva antiga
prosperitat si s'aplicaven "les llums" de les ciències a l'agricultura
i a les arts, fent augmentar les produccions agrícoles i conferint als
seus artefactes la perfecció que tenien els estrangers. Després de les
paraules del baró de Castellet, Vieta va pronunciar el seu discurs
inaugural, tot un manifest en defensa de l'experimentació com a guia
del coneixement.
En el curs 1836-37, els ensenyaments de física experimental es van
incorporar als Estudis Generals de Barcelona i l'any següent,
restaurada la Universitat de Barcelona, Vieta va ocupar-se de la
càtedra de física a la Universitat.
DAVID SANZ
RECORDES VELL AMIC…
Aquell bivac, els lladrucs en la vall,
l'estrellada nit còsmica,
el recolzament de l'amistat...?
Aquells bells cims,
que el vent et colpejava la cara,
i portava veus, misteris i missatges,
les nits fredes, silencioses,
i que la neu anava cobrint la tenda i arbredes...?
Aquell cant muntanyenc,
el somriure als llavis, els jocs,
la dansa, el crit tirolès, l'emoció...?
Aquells prats, sembrats de mil flors boscanes,
que donaven llum i color,
aquella alzina mil·lenària que tanta història ha viscut
en temps llegendaris avantpassats...?
Les arbredes,
els rierols que dolçament musicaven per l'espai,
els llacs blaus, serens i planers,
l'entranyable silueta d'una masia,
castell, ermita, pedres antigues que per tot,
testimonien aquesta nostra terra estimada...?
Aquell refugi que ens aixoplugava del fred i la pluja, i la solitud,
i que ens unia davant la llar flamejant,
quantes hores i més hores de conversa feta:
acudits, emocions, història, imaginació, visions poètiques,...
L'un fent la torrada de pa,
l'altre fent filigranes amb l'harmònica,
i l'altre preparant l'àpat...
I quan, en qualsevol instant, sorties al llindà de la porta:
la lluna, el vent gebrat t'acariciava la cara i es reflectia al llac.
Aleshores, senties el refugi com un niu per aquella nit, i com a
guardià seu...
I que ferma la grimpada!
Senties el teu company
i que la corda que ens unia, la vàlua amistat!
Recordes aquells aiguamolls, l'espessa boira,
el brull de la font, que des de les profunditats
venia a somriure i a oferir-te el plaer d'assaborir-la...?
Recordes aquelles grans gelades
en la penetrant quietud del mantell de neu...?
(La sínia de l'hort de les Vives i la resclosa de cal Serra –
Comentaris)
 Si
travessem el pont sortint de Sant Vicenç i baixem per sota el mateix,
seguint la carretera de terra vora el riu, abans d'arribar al pont
dels FFCC, descobrirem les ruïnes d'un casalot semi-amagat entre
arbreda i matolls: són les restes de la sínia de l'hort de les Vives.
El seu aspecte és per encuriosir. Quina utilitat tenia i com
funcionava?
Persones que en tenen memòria ens expliquen que aquesta sínia agafava
aigua d'un pou molt fondo (encara hi és). Vora l'indret, cobert
d'herbassa, hi ha la bassa que recollia l'aigua pouada. La sínia, de
primer, funcionava per l'empenta d'un cavall i després mitjançant un
motor elèctric. El replà del conreu d'aquest hort es manté amb nova
vegetació, formant un verdós ras.
Si deixem la sínia i caminem riu avall, contemplarem una bonica vista
del riu Llobregat estancat per la resclosa, simulant un llac, que ens
incita a pensar que l'aigua és vida i ens relaxa. Seguint el camí,
després de travessar horts i diversos canyars, de sobte ens voreja a
dreta, tot pujant, un pla d'espai obert on a destra veurem una gran
plantació de presseguers i a sinistra un pub musical. Després passarem
just davant la masia de cal Xaparro , i seguint recte arribarem a un
trencall on hi ha un gros pinyoner; des d'allí tombarem direcció al
riu. Caminant vora el riu sobre l'herbam d'un camí sense marcar,
localitzarem una voluminosa taula de pedra calcària, destacada, i tot
seguint arribarem a la resclosa de cal Serra. Un altra alternativa per
anar-hi és seguir la carretera –davant del pub– fins a l'antiga
fàbrica Vall-llossera i continuar a esquerra paral·lel a les vies del
tren dels Catalans.
La resclosa de cal Serra ens sorprèn per la seva peculiaritat. Aspre i
pètria, inspiraria a qualsevol artista una obra pictòrica. Quan a la
resclosa hi salta aigua i llueix el sol, s'assembla a una fontana
rajant ones espumoses; quan està seca i ombreja, ens fa respecte com a
lloc isolat. La perspectiva que ens ofereix des de certa altura,
damunt el roquissam escarpat i escalonat, és atraient: a l'est la
fàbrica inactiva; al nord descobrim, de lluny, la silueta filtrada
pels arbres del nostre Castellet; al sud, de prop, es divisa el
castell de Castellbell preservat pel cingle, sobre el meandre; a sobre
hi travessa l'alt pont de l'autopista E-9 C-16. Aquest conjunt
d'imatges s'harmonitzen.
Tot seguit retornarem a Sant Vicenç. Haurem caminat –entre anar i
tornar– unes dues hores. Ja, altre cop sobre el pont, recordarem la
històrica font de la Teula, erròniament soterrada. Observarem els
sediments de terra que semicolguen els dos pilars tocant a les ribes.
S'haurien de netejar? Guaitarem el petit bosquet adossat a la
carretera vora el riu. S'hauria de talar i rasar? I ens sorprèn
entreveure el cinquè arc tapat per guanyar espai d'entrada al pont. No
entenem que l'arc d'un pont es pugui obturar. Precisament l'aiguat del
20 de setembre de 1971, s'hi van empotrar arbres arrencats per
l'avinguda que van posar en perill el cabal del riu. Una de les
inundacions més nefastes que es recorden ha estat la del 12 d'octubre
de 1907. A Manresa –segons Antoni Ribas que ho va viure– el riu va
passar arran de l'estació ferroviària del Nord, i la corrent de
l'aigua se'n va emportar vagons buits. Els arbres del passeig del Riu
van ser engolits. La fàbrica del Pont Vell va quedar aïllada amb 50-60
dones dins, que demanaven auxili. S'hi va instal·lar una mànega,
sostinguda amb cordes, per salvar-les.
Deixant de banda el que hem esmentat, observem que a Sant Vicenç,
actualment, vivim un gran boom immobiliari. Al sector dels
terrenys de l'antiga bòvila (carrer Eduard Peña), s'hi construeix un
atractiu complex de 180 habitatges. A l'espai de cal Moll (carrer
Gran), després d'enderrocar-ho, s'hi treballa per ubicar-hi un gran
centre comercial i també habitatges. Als finals dels carrers
Puigdollers, Via Augusta i Eduard Peña, s'alcen importants blocs
d'habitatges. I a altres llocs del poble, les noves edificacions són
visibles. És de notar, també, la restauració d'antigues botigues i
d'obertures recents. S'està projectant la construcció d'un nou pont
que agilitzarà l'entrada i sortida de vehicles. Per altra part, la
contínua arribada de gent forana que ve a treballar i a viure al
nostre poble (immigració estrangera i autòctona) en farà créixer el
nombre d'habitants. Per tot això creiem que, a mig termini, Sant
Vicenç es podria convertir en una població important. Tot plegat que
sigui pel bé de tots els santvicentins presents i futurs.
PERE SUADES VILA
Les autoritats competents solen ser polítics o persones d'alts càrrecs
i que acostumen a cobrar sous més alts encara, però quan cal demostrar
aquest nivell retributiu més aviat no l'encerten del tot.
Fa uns dies desapareixien tota aquella renglera de pollancres situats
a la carretera del Pont de Vilomara, a l'indret de les pistes de
petanca. Aquests arbres tenien uns 70 anys, feien una gran ombra,
refrescaven l'entorn i purificaven l'aire que ens contaminen els
vehicles que circulen constantment.
Però un cop a l'any, els primers dies de la primavera fan uns petits
filaments que algunes persones els provoca al·lèrgia. Vet aquí que el
problema arriba a l'Ajuntament i tot seguit informa a les autoritats
competents sanitàries que es presenten al lloc dels fets i ràpidament
i en ple segle XXI, troben una segura i dràstica solució: tallar de
soca-rel els arbres. Francament, per trobar aquesta solució potser no
calia molestar a tantes eminents persones.
Aquestes autoritats els demanaria la mateixa eficàcia per resoldre
qualsevol altre problema, doncs també en tenim d'altres, com les
columnes de fum negre i contaminant de cremar residus tòxics que cada
cinc o sis cops al dia s'enlairen a un parell o tres quilòmetres i que
sovint el vent l'empeny i les partícules contaminants arriben al
nostre poble; també sorprèn que la companyia que instal·la els tubs de
gas d'uns trenta centímetres de diàmetre pugui destrossar grans espais
del bosc per arreu on passen amb 8 o 9 metres d'amplada i no respecten
arbres que fa uns 17 o 18 anys es replantaren pels desgraciats
incendis dels anys 80.
I per què no fan tapar les destrosses que es fan el bosc quan treuen
les pedres de les pedreres als indrets que ja han estat explotats?
Aquestes autoritats competents tan eficients quan es tracta de tallar
arbres ens agradaria saber què diuen i què pensen dels abocadors que
volen instal·lar a prop del poble, doncs no hi eren quan el poble
protestava. Potser són molt saludables?
Ah! Cal recordar a les autoritats locals que, ara per ara, patim d'un
fort dèficit d'arbres, doncs els tallen i no els replanten, fins i tot
en el nou Parc de Cal Sant Joan.
És més fàcil satisfer les demandes veïnals que fer pedagogia. Un
govern d'esquerres sempre triarà la pedagogia i la transparència per
damunt de tot. I tot allò relacionat amb la natura, malmesa natura,
que reberen els nostres fills cal ser molt curosos. No sigui pitjor el
remei que la malaltia.
Per cert, el lloc dels fets sembla una petita deixalleria. Potser cal
una nova visita de les autoritats competents.
UN ECOLOGISTA |