UNA MENA
D'ORGULL
Des de Mallorca, illa afortunada
per uns, illa de despropòsits per altres, voldria fer-vos participes de
dues experiències, una recentment passada i l'altre ja vella, per el pas
del temps, que m'han fet sentir... una mena d'orgull.
Era novembre de 1985. Una bona colla de la "Coral Al Vent", amb el Pere
i la Montse al capdavant, van entusiasmar-se amb una petita gira per
aquesta illa, que agafava tot un llarg cap de setmana.
Les seves actuacions a l'església de Magalluf, al mític local "Abaco" i
a la presó de Palma, van tenir un gran èxit de públic i crítica. Recordo
la cantata de la presó. Era la primera vegada que tal quantitat de
cantors entraven en aquell lloc, per oferir tot un encertat ventall de
cançons, totes amb el ritme adient per agradar l'auditori i sense
faltar-hi les Nadales que senyalaven les properes Festes de Nadal. El
nom de Sant Vicenç va ressonar en aquell saló de més de 500 butaques i
les expressions i aplaudiments dels interns, ho deien tot, llàstima no
poder fer fotos per causes i raons òbvies.
A fora, van quedar tots els problemes i feines per ferm tots els tràmits
adequats per poder concretar l'audició. Va ser un gran dia. Els mitjans
de comunicació es van fer ressò de l'acte. Vaig sentir... una mena
d'orgull.
Ara fa poc, ens van visitar l'"Esbart Dansaire Santvicentí" representat
per l'Alba, l'Esther, el Josep, l'Albert i en Lluc. Van venir per viure
i participar en varies de les festes populars de l'hivern en aquesta
illa. Volien perfeccionar els seus coneixements de balls mallorquins,
que estan aprenent, per oferir-los amb un nou espectacle que estan
preparant.
I clar, durant una de les festes d'una manera improvisada, els vam
obligar a que ens fessin una ballada, enmig dels "fogueros" i "sa
torrada" corresponent.
Allà sota l'atenta mirada dels assistents mallorquins, peninsulars i
alemanys (que no van faltar) van demostrar el que ja sabien de "jotes" i
"boleros" o que els havia ensenyat el seu monitor mallorquí.
Segons els mallorquins presents, ni tan sols ells ho podien superar. El
"Ball de Gitanes" va posar la cirera del pastís. Un èxit total tot i les
mancances de vestuari i lloc adequat. Van deixar aquí vertaders
admiradors i amics. Una vegades més, va ressonar el nom de Sant Vicenç.
Per tot això, per agrair a tots aquests grups de persones que ens han
visitat, voldria donar-los-hi públicament les meves sinceres gràcies.
Les gràcies de fer-me sentir un sentiment especial, una altra mena
d'orgull.
L'orgull de ser... SANTVICENTÍ!!!
PERE BESORA
|