Editorial


UNA MICA DE PLANIFICACIÓ, PER COMPASSIÓ

L'absència de planificació és una xacra dels governs. De tots els governs. Hipoteca les possibilitats de desenvolupament dels pobles, penalitza els ciutadans i deixa indemnes els qui, per obra o per omissió, en són els responsables directes. La manca de planificació pot provenir dels propis ajuntaments, un fet altament preocupant, però també arriba massa sovint de les altes esferes. És en aquest cas quan pot resultar especialment greu i, per desgràcia, insalvable per les "baixes esferes". Aquesta xacra, a més a més, és d'aquelles que no tenen data de caducitat. No desapareixen amb els canvis polítics, s'hereten, es pateixen i s'arrosseguen pels segles dels segles, fins i tot quan ja ni se n'és conscient. Un parell d'exemples: l'urbanisme i el medi ambient.

Per falta de planificació, urbanísticament, Sant Vicenç és un nyap. El poble ha anat creixent enmig d'obstacles, ens hi hem acostumat i ja formen part de la vida quotidiana de tots. A tots ens vénen al cap de seguida les vies del tren... les hem patit, les patim i les patirem per sempre més. No és que no vulguem tren, al contrari, el volem i el necessitem. El problema és que en paguem un preu extra, un impost afegit. A Sant Vicenç paguem dos preus pel tren: el preu del bitllet i el preu urbanístic. És per això que, quan algú s'atreveix a plantejar la possibilitat de soterrar les vies, el sentiment immediat que provoca és una barreja d'incredulitat i d'esperança. I si fos veritat que algun dia se soterraran les vies? No ens ho creiem, però volem creure-hi. Aquesta és potser una de les característiques de la idiosincràsia santvicentina. Ja hi estem tan acostumats que no n'esperem la solució, i quan algú s'aventura a proposar-ne una la vivim com a utopia. La caòtica implantació industrial també ha portat conseqüències urbanístiques aterridores a Sant Vicenç. La iniciativa privada ha fet el que li ha semblat i no s'ha volgut –o pogut– actuar-hi en contra. No pot ser que la política industrial del poble estigui en funció dels interessos d'un o altre empresari. La batuta ha de ser a les mans de l'Ajuntament i aquest l'ha de fer anar exclusivament en funció dels interessos col·lectius dels santvicentins.

Per falta de planificació, ambientalment, Sant Vicenç també és un nyap. Els nostres espais naturals viuen sota amenaça, els que encara viuen. Les singulars Muntanyes Russes, un espai d'alt interès geològic i paisatgístic, estan abocades a la degradació, perquè mai ningú no se n'ha preocupat. No els hem donat mai importància i ens hem convertit en espectadors impassibles de la seva lenta desaparició. I ara ens arriba la gran amenaça de l'abocador de Vallhonesta, que juntament amb l'autopista, es perfila com el pitjor atemptat mediambiental de la nostra història. Tenim un espai natural privilegiat sota amenaça de convertir-se en una muntanya de deixalles, un corredor biològic entre dos parcs naturals que pot acabar sent un corredor de residus industrials. I el més greu no és això, el més greu és que mai ningú no ha posat els mitjans per evitar que a algú se li acudís algun dia instal·lar-nos un abocador a casa nostra. No s'ha fet mai res i ara ens podem trobar fent de magatzem de tota la merda metropolitana. I tot plegat per culpa d'una sospitosa absència de planificació que deixa temes tan delicats a mans de la iniciativa privada. Ens tranquil·litza saber que tots els partits del consistori santvicentí es van posicionar en contra d'aquest suborn indigne, però les pressions i les sucoses compensacions intentaran obrir via. També és extremament positiu l'anunci que va fer l'Ajuntament el passat novembre de demanar l'ampliació del parc natural per preservar justament l'àrea amanaçada. Ara més que mai hem de deixar clar que la nostra història i el nostre patrimoni no tenen preu, i que tot el que es mereix Sant Vicenç s'ho mereix a canvi de res.

La dinàmica de la improvisació i de l'anar fent té el gran avantatge que s'estalvia la planificació, però a la llarga o a la curta acaba comportant un preu massa alt. Seria bo que l'actual Ajuntament incorporés i assumís plenament el concepte de la planificació en el seu pla de treball. La política d'anar tapant forats no exclou la política a llarg termini. Fins i tot no exclou la política-utopia. Comprometre's a treballar per aconseguir algun dia el soterrament de les vies podria quedar tranquil·lament en una promesa electoral incomplerta i, per tant, en una enganyifa. També el projecte, recentment divulgat, de remodelació de la zona esportiva. I molts altres projectes que han il·lusionat la gent. Per tant, seria molt bo començar a pensar en clau de planificació. Hi ha indicis que ens permeten pensar en positiu, però tots plegats hem de tenir molt clar que el futur del poble no són les properes eleccions municipals. Fiquem-nos al cap d'una vegada que democràcia no és només anar a votar un cop cada quatre anys. Les eleccions poden ser l'expressió màxima de la democràcia, però no l'única.

I, democràticament, els santvicentins hem de poder dissenyar el poble que volem per al futur. La participació ciutadana no pot acabar-se amb els processos electorals. I hi ha fórmules perquè tots els ciutadans de Sant Vicenç puguem sentir-nos partícips i responsables del futur dels nostre poble. L'elaboració d'un pla estratègic seria una d'aquestes fórmules. Permetria definir el poble que volem, proposar línies d'actuació amb un horitzó que superés els quatre anys de les legislatures, contribuiria a planificar polítiques a llarg termini fixant grans objectius, utòpics o no. Ens hi posem?

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet