UNA MICA DE
PLANIFICACIÓ, PER COMPASSIÓ
L'absència de planificació és una xacra dels governs. De tots els
governs. Hipoteca les possibilitats de desenvolupament dels pobles,
penalitza els ciutadans i deixa indemnes els qui, per obra o per
omissió, en són els responsables directes. La manca de planificació
pot provenir dels propis ajuntaments, un fet altament preocupant, però
també arriba massa sovint de les altes esferes. És en aquest cas quan
pot resultar especialment greu i, per desgràcia, insalvable per les
"baixes esferes". Aquesta xacra, a més a més, és d'aquelles que no
tenen data de caducitat. No desapareixen amb els canvis polítics,
s'hereten, es pateixen i s'arrosseguen pels segles dels segles, fins i
tot quan ja ni se n'és conscient. Un parell d'exemples: l'urbanisme i
el medi ambient.
Per falta de planificació, urbanísticament, Sant Vicenç és un nyap. El
poble ha anat creixent enmig d'obstacles, ens hi hem acostumat i ja
formen part de la vida quotidiana de tots. A tots ens vénen al cap de
seguida les vies del tren... les hem patit, les patim i les patirem
per sempre més. No és que no vulguem tren, al contrari, el volem i el
necessitem. El problema és que en paguem un preu extra, un impost
afegit. A Sant Vicenç paguem dos preus pel tren: el preu del bitllet i
el preu urbanístic. És per això que, quan algú s'atreveix a plantejar
la possibilitat de soterrar les vies, el sentiment immediat que
provoca és una barreja d'incredulitat i d'esperança. I si fos veritat
que algun dia se soterraran les vies? No ens ho creiem, però volem
creure-hi. Aquesta és potser una de les característiques de la
idiosincràsia santvicentina. Ja hi estem tan acostumats que no
n'esperem la solució, i quan algú s'aventura a proposar-ne una la
vivim com a utopia. La caòtica implantació industrial també ha portat
conseqüències urbanístiques aterridores a Sant Vicenç. La iniciativa
privada ha fet el que li ha semblat i no s'ha volgut –o pogut–
actuar-hi en contra. No pot ser que la política industrial del poble
estigui en funció dels interessos d'un o altre empresari. La batuta ha
de ser a les mans de l'Ajuntament i aquest l'ha de fer anar
exclusivament en funció dels interessos col·lectius dels
santvicentins.
Per falta de planificació, ambientalment, Sant Vicenç també és un
nyap. Els nostres espais naturals viuen sota amenaça, els que encara
viuen. Les singulars Muntanyes Russes, un espai d'alt interès geològic
i paisatgístic, estan abocades a la degradació, perquè mai ningú no se
n'ha preocupat. No els hem donat mai importància i ens hem convertit
en espectadors impassibles de la seva lenta desaparició. I ara ens
arriba la gran amenaça de l'abocador de Vallhonesta, que juntament amb
l'autopista, es perfila com el pitjor atemptat mediambiental de la
nostra història. Tenim un espai natural privilegiat sota amenaça de
convertir-se en una muntanya de deixalles, un corredor biològic entre
dos parcs naturals que pot acabar sent un corredor de residus
industrials. I el més greu no és això, el més greu és que mai ningú no
ha posat els mitjans per evitar que a algú se li acudís algun dia
instal·lar-nos un abocador a casa nostra. No s'ha fet mai res i ara
ens podem trobar fent de magatzem de tota la merda metropolitana. I
tot plegat per culpa d'una sospitosa absència de planificació que
deixa temes tan delicats a mans de la iniciativa privada. Ens
tranquil·litza saber que tots els partits del consistori santvicentí
es van posicionar en contra d'aquest suborn indigne, però les
pressions i les sucoses compensacions intentaran obrir via. També és
extremament positiu l'anunci que va fer l'Ajuntament el passat
novembre de demanar l'ampliació del parc natural per preservar
justament l'àrea amanaçada. Ara més que mai hem de deixar clar que la
nostra història i el nostre patrimoni no tenen preu, i que tot el que
es mereix Sant Vicenç s'ho mereix a canvi de res.
La dinàmica de la improvisació i de l'anar fent té el gran avantatge
que s'estalvia la planificació, però a la llarga o a la curta acaba
comportant un preu massa alt. Seria bo que l'actual Ajuntament
incorporés i assumís plenament el concepte de la planificació en el
seu pla de treball. La política d'anar tapant forats no exclou la
política a llarg termini. Fins i tot no exclou la política-utopia.
Comprometre's a treballar per aconseguir algun dia el soterrament de
les vies podria quedar tranquil·lament en una promesa electoral
incomplerta i, per tant, en una enganyifa. També el projecte,
recentment divulgat, de remodelació de la zona esportiva. I molts
altres projectes que han il·lusionat la gent. Per tant, seria molt bo
començar a pensar en clau de planificació. Hi ha indicis que ens
permeten pensar en positiu, però tots plegats hem de tenir molt clar
que el futur del poble no són les properes eleccions municipals.
Fiquem-nos al cap d'una vegada que democràcia no és només anar a votar
un cop cada quatre anys. Les eleccions poden ser l'expressió màxima de
la democràcia, però no l'única.
I, democràticament, els santvicentins hem de poder dissenyar el poble
que volem per al futur. La participació ciutadana no pot acabar-se amb
els processos electorals. I hi ha fórmules perquè tots els ciutadans
de Sant Vicenç puguem sentir-nos partícips i responsables del futur
dels nostre poble. L'elaboració d'un pla estratègic seria una
d'aquestes fórmules. Permetria definir el poble que volem, proposar
línies d'actuació amb un horitzó que superés els quatre anys de les
legislatures, contribuiria a planificar polítiques a llarg termini
fixant grans objectius, utòpics o no. Ens hi posem? |